Dissabte, 18 hores, sala de multicines en un centre comercial de qualsevol ciutat. Adults de 40 anys en camisetes d’edició limitada i poals de roses grandària familiar xuplen un refresc mentres claven els ulls en una pantalla on un senyor en malles vola per enèsima volta.

La infantilització de la societat avança hui en dia com un llamp que travessa el paisatge urbà d’una ciutat en perill, a qual que inevitablement salvarà un americà cregut. L’ambigüitat no cap en el cine de hui. En la vida real les decisions són grises i difícils, però en la ficció l’heroi sempre té la raó. “No és com en les pelis de xic americà, on el bo és el guapo i els roïns són molt roïns”, cantava Fito.

Una narrativa que poques voltes incomoda, que fuig del conflicte moral i preferix respostes ràpides a preguntes difícils. El mercat castiga la complexitat, els finals infeliços i els tons intermedis entre el blanc i el negre. I, com a conseqüència, una societat cada dia més ingènua busca herois polítics que vinguen amb una fórmula que solucione tots els problemes i necessiten un enemic comú que siga el blanc de totes les crítiques. Barça o Madrid, Yolanda o Abascal, barres i estreles o falç i martell. Qualsevol cosa manco acceptar la complexitat de la realitat del segle XXI.

Perquè qui consumix històries per a xiquets, acaba votant i vivint com un xiquet. L’algoritme mana i si no hi ha una explosió cada deu minuts el públic desconnecta. Guions carregats de clixés per a adults amb síndrome de Peter Pan. La pantalla sempre fon un refugi, perè el problema és que quan les llums s’encenen, el món real exigix adults madurs i no els troba.