El periodista Sergi Moyano Hurtado (Carcaixent, 2000) treballa actualment en la delegació valenciana de Radiotelevisió Espanyola. Les seues circumstàncies personals el portaren darrere la pista del segrest de l’empresari alzireny i fundador d’Avidesa Luis Suñer Sanchis, en febrer de 1981 per part d’una escissió d’ETA, l’anomenada Político-Militar. En l’assaig Operació Apolo (Institució Alfons el Magnànim, 2024) narra de manera magnètica i amb una documentació exhaustiva aquella història.

Ens reunim amb Moyano en una orxateria del centre de València, al costat de la plaça de la Reina, ben a prop del Micalet, on en aquella època penjava un cartell demanant l’alliberament de Suñer. La conversa fluïx mentres la llum de la ciutat va fonent-se a negre i ens explica el resultat d’una recerca de tres anys, fruit de la beca de periodisme d’investigació Josep Torrent de la Unió de Periodistes Valencians, que aprofundix en la nostra memòria democràtica.

Com arribes a Luis Suñer i la història del seu segrest? Part de la meua família és d’Alzira, i a casa sempre s’havia comentat que ma tia Laura nasqué el mateix dia del segrest de Suñer a mans d’ETA. Va ser el 13 de febrer de 1981. Sempre em cridà l’atenció el fet: el primer i únic segrest etarra al nostre país, que sacsejà la societat valenciana, especialment a Alzira i els voltants. Però més enllà d’això, un dia estava parlant amb una persona i de sobte em confessà que era amiga d’un dels segrestadors de Luis Suñer. Estirant del fil vaig aconseguir arribar fins a ell, i és molt important perquè és la primera vegada que parla un dels integrants del comando que planificà, executà i sostingué el segrest durant més de dos mesos i mig. I és que els responsables directes mai no foren identificats ni detinguts.

Des del punt de vista de la memòria democràtica, quina importància té el llibre? Sempre m’ha interessat molt la memòria democràtica. Crec que tornar als fets del segle XX és fonamental per a entendre el present. Ens ajuden a comprendre vicis, rèmores i pors que arrosseguem des de fa molts anys. Des de ben jovenet vaig començar estudiant els represaliats del franquisme, però també la Transició és una etapa fonamental per a comprendre qui som i d’on venim. Pense que la història del segrest és molt important per als valencians, pel moment de convulsió social en què té lloc: el 23F, la violència armada dels diferents grups… I com tota aquella tensió i aquell ambient de violència marcaren la Transició, especialment en el nostre país.

Era un episodi oblidat? Pense que a Alzira tot el món recorda la història de Suñer, però fora d’allí s’havia deixat de banda. A l’Estat espanyol li interessava enviar el missatge que s’havia passat pàgina amb la dissolució d’ETA Político-Militar l’any següent. En 1974 els obreristes s’havien escindit de l’organització per no estar d’acord amb l’atemptat contra Carrero Blanco. En els anys 80 se’ls va fer una mena d’amnistia encoberta, molts dels seus membres es van integrar en el partit Euskadiko Ezkerra i van tornar a les seues vides sense retre comptes davant la justícia. I una altra de les peces d’este trencaclosques és l’estratègia de la família Suñer, que optà pel  silenci després del segrest. En el llibre no hem pogut comptar amb el testimoni de les víctimes familiars, però evidentment hem de respectar el que cadascú fa amb la seua pròpia memòria personal.

Com va ser el procés d’escriure l’obra? Per a mi han sigut tres anys de molts aprenentatges, que van començar quan em donaren la beca Josep Torrent de la Unió de Periodistes Valencians. Ha sigut, sobretot, un procés de molts viatges al País Basc i de moltes converses, on he pogut parlar amb molts antics membres de la direcció d’ETA. Molts d’ells encara amb una mentalitat molt militar, cosa que va fer complicat obtindre la seua confiança i informació útil per al llibre i per a comprendre la societat basca, que és molt complexa i diversa. És una societat on algunes ferides continuen obertes i moltes persones encara decidixen mantindre silenci.

Tornem a aquells dies de 1981 i al segrest el rei dels gelats. La història sembla digna d’una gran producció de Hollywood. Com l’analitzes des d’una perspectiva valenciana? Totalment. La història de Luis Suñer té molts elements que podríem classificar d’inversemblants, rocambolescos o fins i tot berlanguians. Des de la creació d’un comando d’ETA Político-Militar en la Safor, amb un madrileny valencianitzat, un altre a qui van fer fora per bocamoll… És el més prop que hem estat els valencians de la lluita armada. De fet, ETA pensava que érem un bon punt a nivell estratègic i logístic per a les seues operacions perquè no hi havia massa controls policials i estàvem relativament a prop de Madrid. El segrest de Suñer ens parla d’una realitat i és com certs nuclis polítics esquerrans vinculats al PSAN començaren a plantejar-se l’acció directa contra els atacs feixistes i ultradretans que estaven patint tant les esquerres com el valencianisme durant aquells anys. Amb tot, el segrest marcà un abans i un després en la Transició valenciana, ja que una majoria molt gran de l’esquerra i el nacionalisme valencians decidiren rebutjar la violència i mantindre’s en les vies pacífiques.

Entre la joventut vivim un moment d’impugnació del relat oficial de la Transició… Sí, just en aquell moment, coincidint amb el 23F, es començaren a vore les costures de l’Estat nascut a partir de la Constitució de 1978. Hui en dia també comencem a vore que en el fons va ser una farsa, posteriorment idealitzada. A vegades es confon el que va ocórrer als palaus i el que va ocórrer als carrers, que va estar marcat per la violència i la pressió que van exercir els diferents actors: els militars, els grups parapolicials d’extrema dreta o la mateixa ETA. I trobe que tot això s’ha volgut diluir dins d’un relat institucional.

Quins ingredients té la història de Suñer per a aconseguir els magnetisme que desprén el llibre? Era un personatge molt interessant de l’empresariat valencià, una figura que ja no existix en la nostra societat. I és que representava prou bé una dreta regional valenciana que havia creat riquesa per al seu poble, alhora que havia rebut beneficis de les autoritats, en este cas les franquistes. Luis Suñer era el patró de la ciutat, un personatge que manava més que el mateix d’Alzira… Era una espècie de xèrif a la valenciana. La seua influència era molt més que laboral, ja que transformà la Ribera en una zona industrialitzada, va fer cases per als treballadors, instal·lacions de tota classe, etc.

Operació Apolo també ha sigut publicat en castellà per Libros del KO i va ser un dels més venuts en la Fira del Llibre de Madrid. Com ha sigut contar la història més enllà de València? És una història molt curiosa, perquè a Libros del KO els va arribar la història del meu treball a través d’una professora d’Història de la Universitat de Navarra. Els va semblar una història que mereixia la pena ser contada perquè aporta molts elements frescos per a contar la Transició i la història d’ETA a través la figura de Luis Suñer, que fora de València no és coneguda, però sí que són coneguts els gelats d’Avidesa. D’alguna manera Suñer és el Willy Wonka valencià: l’Apolo o la Pantera Rosa d’Avidesa són un símbol identitari dels valencians. A més, crec que la història del seu segrest ens interpel·la a tots, amb emocions, ambients i gestos que són universals, però que en este cas tenen lloc en la Ribera, la Marina o la Safor. També té un element que em fascina, que és com perdona els seus segrestadors, vol que estiguen en llibertat i els desitja molta sort en la vida. El tarannà del personatge fa que siga una figura molt polièdrica: d’una banda, hi ha el Suñer autoritari amb les lluites sindicals dels seus treballadors, però, de l’altra, hi ha la persona molt tendra i entranyable, amb qui la gent pot empatitzar.

No has tingut por de parlar d’un tema tan sensible com l’acció de la banda terrorista ETA? He sigut conscient de que a Espanya parlar sobre certs temes et posiciona. Si parles de la violència de l’extrema dreta eres d’esquerres i si parles sobre la violència d’ETA et consideren de dretes. Pense que és una fal·làcia, més encara per als qui som periodistes. Considere que hem de parlar de tot. Em vaig posar al servici de la història, vaig tractar d’explicar tots els matisos per a facilitar-ne la comprensió, i tant em fa si són més o menys amables amb les parts implicades. És evident que tot periodista partix d’un posicionament ètic i democràtic, però això mai pot significar que compres el relat de qualsevol.

Per què hauríem de llegir Operació Apolo? En primer lloc, ras i curt, perquè és una forma d’entreteniment, ja que el llibre està escrit amb eixa vocació i, pel que han dit els lectors, ho aconseguix. D’altra banda, la història de Luis Suñer i els fets de la Transició valenciana d’aquells moments han estat massa temps guardats en un calaix i pense que hem de recuperar-los perquè formen part del nostre imaginari col·lectiu. El que no entenc és com no hi ha encara una pel·lícula o una sèrie de ficció sobre Suñer! És una història viral que va ocórrer en temps anteriors a la viralitat digital.