La fama internacional del vi d’Alacant, que ha convertit el nom de la ciutat en sinònim d’un producte reconegut arreu d’Europa, no ha nascut en els nostres dies. Les seues bases es van posar molt abans, especialment durant els segles XIV i XV, quan la producció de la seua horta va créixer, es va orientar cap a l’exportació i va començar a sotmetre’s a estrictes controls municipals. Així ho explica l’arqueòleg José Luis Menéndez Fueyo en el capítol «El vino de Alicante en la Edad Media. Antecedentes y fundamentos de una marca histórica», publicat en el volum La Huerta de Alicante. Una visión transversal de un paisaje evanescente, coordinat per ell mateix, Jorge Payá i Gema Sala i editat en 2024 per la Diputació d’Alacant i el MARQ.
L’estudi partix del privilegi concedit per Ferran II el Catòlic el 18 de gener de 1510, que prohibia introduir vi foraster a Alacant i el seu terme. Aquella disposició acabaria sustentant la Junta d’Inhibició del Vi Foraster, encarregada de protegir la producció, la qualitat i la comercialització del vi alacantí. Però Menéndez Fueyo subratlla que aquella «marca històrica» no va sorgir sobtadament: era el resultat d’un procés desenvolupat sobretot durant l’edat mitjana.
Privilegi de 1510 en què es prohibia l’ingrés de vi foraster a Alacant i el seu port
De fet, la tradició vitivinícola del territori era, de fet, molt anterior. L’arqueologia ha documentat producció de vi ja en època ibèrica, però després de la conquesta cristiana del segle XIII es van establir les condicions que acabarien convertint-lo en un producte comercial de primer orde. Un privilegi d’Alfons X de Castella de 1271 afavoria que les mercaderies destinades a Ultramar isqueren pels ports d’Alacant i Cartagena, entre elles oli, figues, panses, cereals i també vi.
El procés no va ser lineal. Guerres, fams i epidèmies provocaren una forta crisi durant bona part del segle XIV, especialment amb la Guerra dels Dos Peres, que comportà la dispersió de la població mudèjar de l’horta, l’abandó de terres i la destrucció d’explotacions. La recuperació posterior resultaria decisiva: es reconstruí el sistema hidràulic, es creà l’Assut Nou en 1377, s’ampliaren els regadius i els propietaris apostaren massivament per estendre la vinya, sobretot per les noves terres de la Condomina. Menéndez Fueyo considera esta decisió transcendental: el vi passaria a ser el principal producte alacantí durant els cinc segles següents.
L’Horta d’Alacant en un mapa d’Antonelli cap a 1587
Així, a finals del XIV començà l’autèntic salt comercial. La Llotja de Contractació, fundada en 1370, i el port facilitaren una producció cada vegada més orientada a l’exportació. Ja en 1407 i 1408 la correspondència de la companyia del cèlebre mercader florentí Francesco Datini parla dels vini della Chantera, vins alacantins forts i capaços de millorar altres vins més fluixos. Més avant, durant el segle XV el fenomen adquirí dimensions internacionals. El vi d’Alacant era conegut a les Balears, Niça, Càller i, sobretot, a Flandes, França i Anglaterra. En 1482 apareix entre els vins licorosos que arribaven a Anvers, mentres mercaders normands compraven grans quantitats per reexportar-les als ports anglesos. El vi alacantí era apreciat per la seua intensitat, elevada graduació i capacitat de resistir llargues travessies marítimes. El vi negre predominava clarament i l’autor vincula les característiques que el feren famós amb varietats mediterrànies i, especialment, amb la monastrell.
Les xifres mostren l’escala assolida: en 1485 la producció rondava els 36.000 cànters, uns 415.000 litres, molt per damunt de les necessitats locals. Al mateix temps, el Llibre del Mustaçaf regulava preus, mesures, mescles, recipients i qualitat, i fins i tot existien «padrons del vi» per controlar les collites. Tot aquell sistema medieval desembocaria en el privilegi de 1510. La futura fama del vi d’Alacant tenia ja, per tant, les arrels, el mercat i bona part de les regles que permetrien convertir un producte de l’horta en una marca coneguda per tot Europa, la qual es mantindria fins a la contemporaneïtat.
