Parlant sobre els darrers articles relatius als eclipsis [1] i [2], una amiga, farmacèutica i etnobotànica, em pregunta: com és que es poden saber les dates dels eclipsis antics, amb notable precisió? Li dic que gràcies a la combinació de mètodes molt depurats d’arqueoastronomia, l’ajuda de simuladors informàtics i la contrastació amb dades provinents de fonts històriques, lingüístiques, etc. I tot sotmés a proves molt estrictes subjectes a reavaluacions posteriors, clar.
En això intervé un altre participant, mestre de Primària i etnoastrònom aficionat amb nombroses publicacions de qualitat, que apunta que combinar disciplines diverses (com és el cas de l’etnobotànica, i n’esbossa un somriure mentre ens ho diu) crea zones d’incertitud que, si bé poden obrir noves finestres d’oportunitat també poden generar controvèrsies de difícil resolució ateses les disparitats epistemològiques, terminològiques i fins i tot metodològiques.
I posa com a exemple un eclipsi que no havia esmentat en els articles anteriors.
4. 1223 ac (o 1191 ac). L’eclipsi d’Ugarit
Des de 1450 aC, a la costa nord de l’actual Síria va prosperar Ugarit[1], una ciutat-estat d’uns 2000 km2 (» una tercera part de la província d’Alacant), fins que va ser destruïda per l’embranzida dels “pobles del mar”, pels voltants de 1200 aC. En les excavacions s’ha trobat una tauleta escrita en alfabet cuneïforme (el més antic que es coneix) on es diu que en un dia de lluna nova (que és quan es poden donar els eclipsis solars) el Sol “es va amagar, avergonyit” en presència d’una deïtat de color vermell (¿potser Mart, de repent visible en “fer-se de nit” durant el dia a causa de l’eclipsi?),
Fins fa uns anys es creia que eixe eclipsi es va donar el 5 de març de 1223 aC (i, abans, s’havia datat el 3 de maig de 1375 aC), però ara hi ha dades que apunten a una data més recent, el 21 de gener de 1191 aC; i, de ser cert això últim, eixe eclipsi, anular, hauria esdevingut pocs anys abans de la caiguda i destrucció de la ciutat (c. 1185 aC), probablement a mans dels “pobles del mar”.
.
Trajectòria estimada de l’eclipsi anular del 21 de gener del 1191 aC
Dit això, en este article presentarem uns altres eclipsis anteriors a la nostra era que han suposat reptes i recreacions ben interessants pel que fa als avanços dels coneixements i de les respostes socials a eixos fenòmens astronòmics, tan interessants com dignes d’estudi.
I, com en anteriors ocasions, farem servir eixos eclipsis per repassar curiositats interessants que puguen servir per animar-nos a estimar la Història i, sobretot, les seues connexions amb les ciències, la lingüística, els mites i les religions que han conformat el nostre patrimoni cultural.
Uns “moments màgics”, sí, els dels eclipsis, que ens serviran per reflexionar sobre el valor de les explicacions llegendàries i arqueològiques, i també dels estudis d’arqueoastronomia; o simplement d’història, però “de la de veritat”, és a dir, aquella que ens ajuda a consolidar visions solvents que ens ajuden a estalviar-nos les narratives pseudohistòriques o d’altres bastides sobre suposades “memòries històriques” tan sovint farcides d’anacronismes i de dilatacions temporals interessades; o bé de contraccions i expansions del temps i l’espai; o de les fites històriques; o de la selecció interessada de “proves” i intents de construir mites. Perquè, sí, les ciències, i la Història quan pretén ser-ho, demanden rigor, depuren, contrasten, i intenten no servir de vehicle a relats interessats de governants ni de grups ideològics, religiosos o polítics.
5. 648 aC. L’eclipsi cantat pel poeta Arquíloc de Paros
Arquíloc de Paros (680-645 aC) va ser un poeta líric grec de l’època arcaica nascut a l’illa de Paros, a mig camí entre Grècia i Àsia Menor. Va ser coetani del riquíssim rei Giges de Lídia («no m’importen els tresors del ric Giges» va cantar el poeta); i també de l’assiri Assurbanipal, fundador de la monumental Biblioteca (o Tauleteca) de Nínive; i de Psamètic, el faraó que va expulsar els assiris i reunificar Egipte. Però, sobretot, Arquíloc és famós per haver inventat els versos iàmbics[2], la base mètrica per a la poesia clàssica; i perquè va cantar en un monòleg dramàtic i amb uns versos colpidors l’eclipsi esdevingut el 6 d’abril del 648 aC:
Res no hi ha més enllà de l’esperança /
Res que no puga afirmar-se impossible. /
Ni meravellós, des de que Zeus, impassible /
Pare dels Olímpics, des de la seua llunyania,
va amagar la llum del Sol refulgent /
I d’un migdia va fer la nit en un moment
I un indescriptible temor va paralitzar la gent /
A partir d’eixe enfosquiment /
Tot és possible en el firmament /
I ja podem creure en qualsevol prodigi.
Ara bé, més enllà dels aspectes literaris, un pregunta pertinent s’obriria pas d’immediat: eixe eclipsi va quedar també registrat a unes altres fonts, per exemple, les assíries o les egípcies, amb observatoris astronòmics tan avançats en eixa època? I la resposta és NO, ja que els eclipsis no es veuen a tota la Terra sinó només a unes determinades zones, com en el més recent del 12 d’agost del 2026.
I l’eclipsi “d’Arquíloc”, en concret, no va afectar ni Assíria ni Egipte. I tot i que en la seua època Assíria estava immersa en una guerra civil que enfrontava Nínive i Babilònia, la “biblioteca” de Nínive (més pròpiament ‘tauleteca’) continuava enriquint-se de tauletes de ceràmica en caràcters cuneïformes amb registres “científics” (astronòmics, per exemple), administratius i literaris gràcies a l’impuls del sobirà Assurbanipal; i, com era d’esperar, no s’hi ha trobat cap registre relatiu a eixe eclipsi, que no es veuria des d’Assíria. I menys encara s’espera trobar cap registre d’eixe eclipsi a Egipte, situat més al sud
Tauleteca (“biblioteca” de tauletes) d’Assurbanipal mostrada al British Museum. Encara no ha estat suficientment excavada ni estudiada, contenia bona part del saber antic fins el saqueig de Nínive el 612 aC. Se sap, però, que contenia molts textos influents en l’antiguitat i de bona part dels quals en seríem deutors
.
6. 585 aC. L’eclipsi que va aturar la batalla entre lidis i medes i va marcar el riu Halys com a frontera. L’”eclipsi de Tales de Milet”.
Segons la tradició, el savi joni Tales de Milet (625-545 aC) va predir que el 28 de maig del 585 aC es produiria un eclipsi solar a Anatòlia (Àsia Menor). Un eclipsi que, ves per on!, en produir-se va infondre tal temor entre els soldats lidis i medes que s’estaven enfrontant a les vores del riu Halys (“riu salat”), que van aturar la batalla i els reis respectius van optar per establir en eixe riu la frontera entre Lídia i Mèdia.
Situem-nos en el temps i l’espai.
Segles després de la desintegració del regne hitita (una de les víctimes dels “pobles del mar”) i de la destrucció de Troia pels aqueus o dànaus (c. s. XIII aC), a la meitat occidental de la península d’Anatòlia, va anar creixent el regne de Lídia. El control de rutes comercials i la fertilitat de la terra van impulsar el creixement del regne, i la presència de mines d’or i rius aurífers com el Pactol, a la vora del qual es va establir la capital, Sardes, van fer que Lídia fora el primer regne en establir seques on encunyar monedes d’or. I a les darreries del segle VI aC, l’expansió de Lídia cap a l’est va xocar amb la igualment expansiva política, ara cap a l’oest, dels medes, un poble indoeuropeu de la península irània.
Durant anys, els reis Ciàxares de Lídia i Aliates II de Mèdia, havien protagonitzat batalles no decisives, però l’any 585 aC es van decidir per un enfrontament major. Segons l’historiador grec Heròdot (s V aC), els exèrcits es van enfrontar a la vora del riu Halys; però al poc de començar la batalla es va produir un eclipsi solar (“el dia es va convertir en nit”, segons les seues paraules); els combatents, espantats, van desistir de lluitar i els reis van signar una pau que determinava que la frontera s’establira en eixe riu, antic límit del cor de l’imperi hitita, amb capital a Hattusa (actual Bogazköy).
El riu Halys, hui Kızılırmak
7. 310 aC. Trencament del bloqueig cartaginés pel siracusà Agàtocles
Comencem, com sempre, pel context històric-geogràfic de la fita que comentarem.
Situada al centre de la Mediterrània, Sicília es va trobar immersa, entre el 480 aC i el 265 aC, en una guerra intermitent entre els grecs de la meitat oriental i els cartaginesos de l’occidental. La ciutat siciliana més gran era Siracusa, fundada pels doris de Corint, i que durant la Guerra del Peloponés (431-404 aC) va establir una aliança victoriosa amb la també dòria Esparta contra els jonis d’Atenes i els seus aliats que havien pretès per fer-se amb la cerealista Sicília.
Al seu torn, els cartaginesos instal·lats a Sicília tenien la seua capital a l’altre extrem de l’illa, a la també portuària Lilibeon (actual Marsala), la ciutat de millor connexió marítima amb Cartago. I durant una de les guerres amb els cartaginesos, Agatòcles (361-289 aC), el tirà de Siracusa (autocrator, s’anomenava a si mateix)[3] va quedar assetjat a la ciutat; però, en una jugada mestra va reclutar un exèrcit de pobres i malfactors que va embarcar per a dirigir-los a Àfrica, cap al territori cartaginés amb la promesa que podrien saquejar-hi tot allò que volgueren.
I, ves per on!, l’expedició va comptar amb l’ajuda d’un eclipsi. Perquè el 15 d’agost del 310 aC, quan estaven a punt de trencar el bloqueig naval cartaginés i eixir de Siracusa cap a Cartago, “es va fer una foscor completa i van aparéixer les estreles a migdia”, com contaria dos segles després l’historiador Diodor Sícul (de Sicília; s. I aC,). Aprofitant l’impacte emocional i la por suscitada per l’eclipsi, la flota d’Agàtocles va salpar i en sis dies va desembarcar al nord d’Àfrica, on Cartago es trobava indefensa, sense exèrcit[4]. Una jugada mestra, sí; i amb l’ajuda d’un fenomen impactant que, gràcies a la datació aportada per l’arqueoastronomia ens han permés datar amb precisió la marxa d’Agàtocles.
I, com a colofó, quan els tirans posteriors van expulsar de Siracusa els mercenaris oscos[5] contractats per Agatòcles (361-289 aC), els mamertins (“fills de Mart/Mamer en osc), es van fer forts a Messana (Messina); assetjats pels cartaginesos, van demanar ajuda a Roma, motiu que va marcar l’inici de les Guerres Púniques, totes guanyades pels romans que així es van fer els amos de la Mediterrània occidental.
Però, clar, tot això, i més coses, serien motiu d’unes altres històries.
Reconstrucció de la ciutat de Cartago
Post Scriptum
Sobre el riu Halys es podrien dir moltes coses. En primer lloc, sobre el nom, que sembla que prové de la paraula grega ἅλς (hals), antecessora del llatí sal, salis (que fem servir per a la nostra ‘sal’). Per això, l’hidrònim Halys indicaria que és un riu “salat”. De hals derivarien termes com ara halògen, halòfit, halòfil, halita, etc; i del llatí sal, salis, unes altres com salari, salmorra, salat, saler, saladura, etc.
Altrament, el riu Halys se sol usar com a exemple d’una mala interpretació amb conseqüències desastroses per l’oracle que va animar Creso, rei de Lídia, a enfrontar-se amb Cir de Pèrsia i perdre el seu imperi: “Si Creso creua el riu Halys destruirà un gran imperi” (sí, clar, però el propi, el seu).
Però de tot això, clar, també podríem contar noves històries.
.
****************************************************************
