Disfrutar de la natura veu incrementat el seu valor si escoltem els qui en saben i ens poden ajudar a interpretar millor allò que veiem i sentim. Si a això afegim pessics del coneixement acumulat al llarg dels segles, del popular al científic, millor que millor. Hi posarem com a exemple el tema dels capsots, unes aus que migren durant la tardor a l’Àfrica tropical per a passar-hi l’hivern.

Parlem-ne.

El capsot. I el seu germà major i més agressiu, el botxí

El capsot, (Lanius senator) és un pardal relativament xicotet que no arriba als 20 cm de llargària però amb un cap bastant gran, probable origen del nom capsot; o de cabezote a zones frontereres amb Múrcia i al corredor castellà del Vinalopó; en esta llengua, no obstant, el nom més estés és el d’alcaudón, un mot d’etimologia dubtosa, potser de l’àrab hispànic alqabṭún (< llatí caput, itis >“cabezón”) o bé d’una al·lusió a la cua (cauda, en llatí), llarga, negra i en forma de falca.

En qualsevol cas, es tracta d’un depredador voraç d’animalets menuts, d’insectes a rèptils i micromamífers. Però no tant com el seu “germà major”, resident però més escàs i agressiu, el botxí, Lanius excubitor. Una espècie segregada en dos taxonòmicament diferents i, en concret, a la que viu pel sud europeu li han assignat el nom de L. Meridionalis (del llatí meridies, migdia o sud).

El nom de botxí se li aplica per analogia amb la persona que executava les penes de mort i, per extensió els que fa patir tortura o turments (en castellà verdugo). I això té sentit, ja que tant el capsot com el botxí tenen uns hàbits d’alimentació que ens poden produir certa aprensió: carnívors com són, quan no poden esquarterar les preses directament les empalen , encara vives, en les punxes de plantes espinoses per a poder fer-ho més fàcilment o guardar-les-hi com a reserva alimentària.

Una mena de “senyor del dolor” categoritzat així en la tetralogia futurista i distòpica de Dan Simmons Hyperion, on el personatge principal és, justament Shrike (capsot, en anglés). Així que, quan vejam un animalet empalat en les espines de, per exemple, un espí negre (Rhamnus lycioides), un albarzer (Rubus ulmifolius), un aranyoner (Prunus spinosa) o en les punxes d’un fil d’aram, ja sabrem que per allí viu algun capsot o botxí.

‘Lanius meridionalis’, botxí. A la dreta, amb una presa

D’altra banda, l’aparició de tota esta sèrie de noms llatins d’aus fa recomanable fer excurs o digressió de caràcter etimològic i exemplificar una vegada més el valor de les paraules a l’hora d’entendre la natura.

Lanius, senator, excubitor i la novel·la Espàrtac

Assaborir les paraules és un exercici que sol reportar múltiples sorpreses a quina més curiosa i digna de ser compartida. Entre altres coses perquè “les paraules parlen”, acumulen informació, reflexió i saviesa dels nostres avantpassats. Vegem-ho en el cas d’este grup d’aus que tenen com a nom genèric el de Lanius.

Lanius era originalment una paraula etrusca que servia per designar els escorxadors o carnissers. I que els romans van incorporar al vocabulari llatí incloent-hi el verb  laniare (excorxar). Un verb emparentat amb l’ofici de “lanista, que l’escriptor i filòsof hispano-romà Sèneca (s. I d.C.) comparava amb ramaders que tenien cura de les seus caps de bestiar només per a escorxar-los, “llevar-los la pell”, “matar-los”, quan arribara el moment oportú.

Entre els lanistes de l’antiguitat el més famós va ser, no tan sols històricament, sinó també literàriament i cinematogràficament parlant, Lèntul Batiat (Gnaeus Cornelius Lentulus Batiatus), gerent de ludus gladiatorius o escola per als “jocs de gladiadors” de Càpua. Escola de gladiadors que l’any 73 a.C. va ser el bressol de la revolta del traci Espàrtac i els seus companys i que esdevindria l’espurna de la Tercera Guerra Servil, que durant dos anys posaria en escac la República romana i que finalment va ser esclafada pel general romà Cras.

Els amants del cinema recordarem la pel·lícula de Stanley Kubrick, Spartacus (1960), amb Kirk Douglas en el paper d’Espàrtac i Peter Ustinov com el “lanista de Càpua”. Una pel·lícula que, a banda de la seua qualitat i valors ètics, va servir per traure de l’ostracisme tant el novel·lista i autor de l’obra homònima, Howard Fast, com el guionista Dalton Trumbo, tots dos perseguits políticament durant la cacera de bruixes del maccarthisme (1950-1956).

Lèntul Batiat, el lanista del ‘ludus gladiatorius’ de Càpua, examinant l’estat de salut  d’Espàrtac en la mina de Tràcia on havia anat per aconseguir gladiadors

A més de Lanius, una altra paraula llatina que ha aparegut en nominar estes aus ha sigut senator com a nom específic del capsot. Es tracta  d’una al·lusió al color vermellós del pili o capell de l’au, que recorda el cromatisme de la vora de la toga praetexta pròpia dels senadors romans i amb la qual també es tapaven el cap.

Becs d’aus, que venen a indicar el seu tipus d’alimentació. (‘Història Natural dels Països Catalans’, vol. 12, “Ocells”). Amb el número 16, el capsot (‘Lanius senator’), amb el pili o capell vermellenc.

Per últim, i com un altre exemple del fet que “les paraules parlen”, tenim l’adjectiu llatí excubitor, oris “guàrdia, sentinella”, que fa honor als hàbits de l’au, que sol situar-se en llocs elevats, com ara rames, antics fils de telèfons i telègrafs, i altres des d’on atalaien les preses per a llançar-se’n per sorpresa.

Sí, tot un món de relacions entre natura i cultura teòricament a disposició dels docents. Ara bé, en el cas de no haver sigut acompanyats per bons mestres que ens ensenyaren a mirar i a preguntar-nos pel mon, sempre podem recórrer als excel·lents materials que eventualment podríem tindre a la nostra disposició si les biblioteques dels centres educatius o dels barris i municipis hagueren sigut nodrides, quan calia, de llibres i cartells per a fomentar el coneixement i l’estima per la natura. I que en el cas de les aus, paga la pena dedicar-li un article que en parle; i no tan sols com a mostra material, sinó com a homenatge a tots els qui, amb constància ben meritòria, ens han anat oferint els fruits de les seues observacions i reflexions.

Mentrestant, si localitzem un dels nius de capsots, vorem que l’interior està folrat fet fonamentalment de pèls de mamífers, plomes xicotetes i herba seca. I tal i com ens han comentat sovint pastors, guardes forestals, masers, caçadors i gent del camp, almenys a les comarques valencianes més meridionals, eixes herbes eren  preferentment rametes i fulles d’Helichrysum stoechas, la perpètua o sempreviva borda. Per la qual cosa també la solien anomenar herba capsotera.

I de la qual pagaria la pena parlar, encara que fora només un poc. Però, clar, això seria, també, una altra història.

Perpètua, sempreviva borda o herba capsotera