En Xiva encara no tenien llum, aigua, gas, telèfon ni internet, però el 31 d’octubre de 2024 ja escriguí la meua primera columna sobre la Barrancà. Després en vaig publicar unes quantes més, tant ací com en La Vanguardia. Calia ajudar a comprendre el drama, si és que és possible, entre viatge i viatge a Paiporta i Albal per a llevar fang i oferir el muscle. Les he revisades i, honestament, no sé molt bé què més afegir, un any després.
Al remat, els valencians som una trista anècdota, aquell poble moll. ¿Heu vist moltes portades de premsa i informatius, fora d’ací, amb la gentada de l’última manifestació? No ens fem de respectar, ni d’escoltar, les poques voltes que hem sigut capaços d’alçar la veu, com un poble unit i combatiu. “La política que no fem nosaltres la faran contra nosaltres”. És just açò. Quina sentència tan cruel, tan certa, tan valenciana. I així seguim, amb la política contra nosaltres. Què podem esperar? “La classe política d’un país és el reflex de la societat”. Una altra sentència descoratjadora.
Disculpeu l’agror, el pesar, l’amargor. Els afectats per la Barrancà no necessiten açò, per descomptat, però és tan difícil ser valencià… Ells ho saben millor que ningú. En tot cas, més que oferir reflexions periodístiques, un any després, la realitat és que se m’enduen els dimonis, que estic carregat de ràbia, com a ciutadà. Per més que viscam envoltats d’idiotes i estúpids, d’envejosos mediocres, de farsants, de gentola que escampa maldat, de corruptes, de negligents, d’ineptes, de vanitosos, l’odi no és una opció vital.
I, això no obstant, és difícil escapar d’esta repulsió profunda cap al principal responsable de les 229 morts d’aquell jorn d’infàmia, en tant que president de la Generalitat Valenciana. És difícil no sentir aversió cap a qui cregué que podia presidir els valencians, abans de la tragèdia, i pensa que pot continuar fent-ho ara, després d’un any enredrat entre silencis indignes i mentires. Si en l’àmbit personal, Carlos Mazón s’ha mostrat com un personatge immoral fins al moll de l’os, en l’àmbit institucional deixa molt tocada la presumpta honorabilitat del càrrec que ostenta.
Sospite que, aplegats a este punt, li serà indiferent que centenars de milers de valencians sentim vergonya quan el veem, encara, al capdavant de la Generalitat.
Imatge de portada: Pablo Ramírez (@bloskii___)
