El missatge que haguera salvat moltes vides

by | 31/10/2024

Durant hores, ahir paregué un dia prou normal per a molta gent de la ciutat de València
Temps de lectura: 3 minuts

La tragèdia, el dol i la ràbia acabarien envoltant-nos per tot arreu.

La meua parella s’havia alçat molt enjorn, com de costum. Havia plogut de matinada, però havia parat. Sabíem que es preveia mal oratge. Sol passar en esta època de l’any. No hi havia cap avís. Així que se n’anà a treballar, a Bunyol. A primera hora caigué molta aigua, després parà. Donaven fortes pluges de nou a les dos, així que, per prudència, isqueren un poc abans i a dinar estava ja en casa. Hi havia retencions, però més amunt: per Requena i Utiel. Cap avís oficial de la Generalitat, encara, més enllà dels tuits d’Emergències 112. En acabant, però, hem sabut que a migdia la Confederació Hidrogràfica ja mostrava preocupació pels desbordaments de barrancs en la conca del Xúquer, i Aemet a les 12 marcava en roig la mitat nord de la província de València i en taronja la resta. És cert que des del cap i casal, mirant el cel, res presagiava que les poblacions afectades pel barranc de Xiva, la Ribera i l’entorn del nou llit del riu Túria patirien una riuà pitjor que la del 57 o que la pantanà de Tous.

Per la vesprada, presentàvem el meu llibre  València, riu i platja en el centre de la capital valenciana. Dies arrere havia hagut de declinar la participació en Portal de Vallejo, una taula redona en l’estadi del Llevant UD, sobre els fundadors del club. Vaig llegir que s’havia suspés també i llavors bromegí amb Puri Naya, cap de premsa del club, que m’havia acusat de contraprogramar: “Ara ja pots vindre a la meua presentació!”.

“Si plou, la deixarem caure”, apleguí a posar en xàrcies, en confirmar que la presentació continuava avant. Si no hi havia cap avís oficial indicant a tot lo món no essencial que es quedara en casa, ¿per què havíem de cancel·lar actes en la capital, on l’oratge era l’habitual d’un dia plujós de tardor?

A les sis de la vesprada anàrem del Cabanyal cap a València en metro i passejàrem fins al lloc de l’acte. Hores després coneixeríem que, en eixe moment, en Xiva el barranc ja ho arrossegava tot al seu pas, com a preàmbul de la tragèdia. Poc després, l’112 ja no donava l’abast per a atendre les urgències de milers de persones que es veien atrapades entre marors d’aigua i fang, carreteres tallades i pobles i polígons anegats. Milers de persones que havien pensat, com nosaltres, que podien anar a treballar, a una presentació o a un centre comercial, perquè la Generalitat no els havia dit que no ho feren.

 

Mentres Baydal, Estal i jo xarràvem de la València fluvial i la marítima en la biblioteca del Col·legi d’Arquitectes per a la trentena de persones que havien acudit, milers de valencians lluitaven per la supervivència o, en el millor dels casos, pels seus béns. De sobte, a les huit i deu, un soroll estrident ens instal·là en una distopia col·lectiva, dins d’aquella tragèdia que encara desconeixíem. En tots els mòbils dels presents, en un mateix lloc, sonà alhora l’avís de la Generalitat, l’Es-Alert. “Ha caigut el meteorit!”, exclamí, davant l’estupor dels presents per una alarma sense precedents, en una situació que ratllava la irrealitat. L’alerta aplegava molt tard, tardíssim. En acabar l’acte i vore en xàrcies què estava passant, no ens ho podíem creure. València era l’escenari dantesc d’un malson inversemblant, d’una tragèdia que perviurà durant dècades en la nostra memòria col·lectiva. Fa tres setmanes l’huracà Milton deixà vint-i-set víctimes en els Estats Units. En tancar edició, esta riuà està tocant-ne el centenar en la inundació més dramàtica patida en Europa. No puc deixar de pensar en tots aquells que, atrapats per exemple dins del seu cotxe, dubtaven si seria més segur quedar-se dins o abandonar-lo, atenallats pel pànic, entre la foscor i els reflexos marrons de l’aigua, i que de sobte reberen perplexos un missatge en el mòbil que havia d’haver-los aplegat moltes hores abans.

Ja és paradoxal que en l’època de la hiperconnectivitat, Mazón no fora capaç d’enviar, quan tocava, el missatge que haguera salvat moltes vides, pot ser que quasi totes les vides.

 

Imatge de les inundacions de NASA Landsat processada per Also Space | Tuits de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i d’Aemet del migdia del 29 d’octubre de 2024

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

Et pot interessar

La lliçó del doctor Rieux

La lliçó del doctor Rieux

Un diàleg de ‘La pesta’, d’Albert Camus, ens dona la clau de la resistència davant les pitjors tragèdies col·lectives