Aborde este text amb la ressaca de les cròniques sobre l’arrancada a Madrid de l’última gira de la cantant catalana Rosalía. Cròniques, com era d’esperar, unànimement elogioses, una cosa que, des de fa ja molt de temps, desperta al meu cap una espècie de sext sentit que m’alerta: ací hi ha gat amagat.
Succeïx amb més freqüència del que pareix: hi ha unes certes figures públiques sobre les quals recau la gràcia d’una espècie de consens en la premsa generalista que eludix tota avaluació crítica. Passa amb Rosalía, amb uns certs productes literaris com el fenomen de David Uclés o cineastes com Óliver Laxe, Carla Simón o tants altres.
D’entrada, diré que no m’agrada molt la música de Rosalía. En certa manera, la veig com un producte tipus de la postmodernitat, és a dir, una mescla d’estils i estètiques, presentada com un còctel que vol ser trencador. Però, fins a hui, Rosalía no ha oferit cap proposta pròpia, sinó que, en cada disc, s’acosta a un gènere distint, l’assumix, el fagocita i el retorna en forma de farinetes per a un públic majoritari que no en coneix les arrels. No és que no hi haja talent en el seu treball (i no poca producció), però no veig la innovació. De ser alguna cosa, és una estilització digerible per a les masses de totes estes formes, pura cultura pop. Com algú ha assenyalat (com si fora un elogi, de manera involuntàriament precisa) els seus referents són Madonna, Taylor Swift o Beyoncé.
De la seua última gira s’han destacat unes certes referències pictòriques en algunes de les escenes que representa en l’escenari. És com una d’eixes “expos” tan multitudinàries amb imatgeria en 3D: no hi ha reflexió artística, només unes puntades fàcilment recognoscibles per a donar llustre (periodístic) a un espectacle de cabaret. És com la ciència en les pel·lícules de Christopher Nolan, alta cultura per a dummies. Per descomptat, no és que Rosalía no sàpia cantar, sinó que agarra les formes d’altres tradicions per a suavitzar-les, oferint un producte fàcilment assimilable.
El consens apareix, doncs, en eixa dinàmica que partix de la indústria en connivència amb uns mitjans atrapats entre el mercat i un públic al qual cal adular, no ens posarem en contra seua (el terme “ressentit” apareixerà en els comentaris de qualsevol crònica crítica). A això s’unix la necessitat de crear (de manera artificial?) una sèrie de figures nacionals que mantinguen l’entusiasme en alt.
Però, i si trencàrem esta dinàmica? La complaença s’ha convertit en el discurs dominant en els mitjans de comunicació. Un discurs que eludix la controvèrsia i ens llança a una cultura “soft” que ha impregnat tot el debat públic.
Fotografia: Sharon López
