D’on ens naix el concepte que tenim de justícia, tan enfeltrit dins del nostre ser? Justícia entesa com a allò que és just (que està bé) enfront d’allò que no ho és. Justícia com a principi moral que es manifesta, en l’àmbit personal, en l’honestedat, en la rectitud i en l’equitat. Eixe concepte ens acompanya al llarg de la vida i tractem d’acompassar-lo amb el de justícia, en general. I d’on ens naix? No ho sé cert. Els humans ens passem la vida jutjant. El concepte deu tindre l’orige en les primeres converses adultes a les quals assistírem, de forma més o menys discreta i anònima, de pares, iaios, tios… Amb el pas del temps, prestem atenció també a altres realitats amb les quals ajustem el concepte: mitjans de comunicació, religions, principis ètics, costums, política, amics… I no obstant, tinc la impressió que el nostre concepte primigeni de justícia, covat en la més tendra infància, s’imposa i passa pel seu filtre tot allò que vindrà en acabant. Fins i tot les coses més bàsiques. Perquè, mentalment o de paraula, ens passem la vida jutjant les accions que ens envolten, passant-les pel filtre del nostre concepte de justícia.
Per exemple: estem parats al costat d’un cotxe patrulla en un semàfor en taronja; en verd per als vianants. Creua lentament una vella i confiem que els agents es comportaran de forma exemplaritzant i esperaran que arribe a l’altra vorera. Però els policies acceleren i passen a un metro d’ella. Açò, sumat a altres experiències semblants, farà que la iaia assumisca que eixir al carrer és un deport de risc. A poc a poc s’atrinxerarà en casa i, als alifacs de l’edat, s’afegirà la falta de socialització i més avant, la depressió. “La joventut perduda”, diran alguns. En realitat es tracta de la incapacitat per a fruir de la vellea, ja que hem creat un entorn hostil per a tots aquells que volen (o necessiten) viure la vida amb certa pausa. I no és just, després de tota una vida treballant, patint, criant. Ja estem jutjant.
El policia al volant ha passat prop perquè té pressa per atendre una emergència. O perquè va pensant en un problema familiar. O perquè acaba de llegir, mentres almorzava, l’enèsim crim genocida en Gaza, i té una mala llet que talla claus. O perquè el sistema no funciona i el seu ofici, que era vocacional, ha esdevingut un patiment: detindre als roïns no val més que per a jugar-se la vida i en cinc minuts estan en el carrer… I comença a estar desmotivat. Siga com siga, la dona que creuava, el del cotxe del costat i els altres observadors de l’escena confiaven en el seu comportament, per a fer un món més just, més amable. I els ha decebut. I no és just. Ell que cregué en aquella divisa tan justa de “servir i protegir” i ara percep com tots l’estan jutjant per haver arrancat massa ràpid. No, no és just.
Cascú veu la justícia segons el tracta la vida. Jo no crec en la justícia que ens hem donat els hòmens. Mire per tot el món i no veig per cap de lloc el concepte de justícia que mamàrem de menuts. Tampoc crec en la justícia espanyola. Fa molt. Cada societat té allò que mereix, diuen que. Supose que, al remat, en són més els que avantposen l’egoisme i la cobdícia a la justícia, els que ja són incapaços de sentir empatia per l’altre, els que bastarditzen el terme justícia per a defendre els seus propis interessos. Ací i en totes bandes. Al remat, ja sabeu què en diu el refranyer: “Qui pleiteja, malalteja”. Més aïna en Espanya, on cada volta pareix que es bifurquen més i més els camins de la justícia i de l’aplicació de les lleis que la regulen. Quan la ciutadania sospita que la justícia (o una part important d’ella) està al servici dels poders fàctics i no de la democràcia, comença a empastrar-se tot. I posa’t a tremolar. En realitat fa feredat recordar aquells versos d’una cançó d’Al Tall:
Forners, tingau consciència,
que justícia, no n’hi ha,
en ser que el poble es desperte,
tot el pa repesarà.
