En el Lletraferit núm. 27 vaig publicar un reportatge titulat “La conquesta dels pols. Una odissea humana” en el qual, entre altres coses, abordava la polèmica sobre l’arribada al Pol Nord de Robert Peary, en abril de 1909. Històricament, la fita àrtica, en el context de l’exploració polar, no deixa de ser un punt geogràfic sobre un oceà de gel, en contrast amb el Pol Sud, cor del continent antàrtic, que despertava passions entre els exploradors del segle XIX i primeries del XX. Amb la perspectiva del temps, aquells pioners pareixen hui una raça humana superior, ja extingida, allunyada de nosaltres. L’Antàrtida tenia l’atractiu addicional de ser enorme i de romandre pràcticament verge i inexplorada. Tampoc cal menystindre, per descomptat, la importància de l’èpica d’aquelles expedicions i de l’esperit aventurer dels seus membres. En el sud, en este sentit, tot era més extrem, més heroic, més mític.
Amb el temps, en tot cas, el Cercle Polar Àrtic ha guanyat interés des del punt de vista comercial, econòmic i militar, fins a convertir-se en la pedra angular del futur geopolític global. Amb la delimitació històrica de les fronteres i de les aigües territorials, esdevingué una àgora de gel on confluïxen Canadà, Rússia, Estats Units, Noruega, Suècia, Finlàndia, Islàndia i Groenlàndia (Dinamarca). Ara, l’àgora està a punt d’esclatar, a conseqüència de l’interés que desperten els recursos naturals existents, de les noves rutes comercials habilitades pel desgel creixent del Pol Sud –una terrible calcigada humana que no podien ni imaginar aquells primers expedicionaris– i de la conjuntura política i econòmica dels Estats Units.
Paradoxalment, este dramàtic canvi climàtic està causat, en gran manera, pels combustibles fòssils que, alhora, es troben en el centre de la crisi global provocada per Trump amb la intervenció militar en Veneçuela, amb el pretext de la lluita contra el narcotràfic i per la democràcia. Així ho han tractat de vendre a la dòcil opinió pública mundial els amics del pèl-roig, que controlen gran part de la comunicació global. Amb poc d’èxit, certament. I és que el mateix magnat ho ha desmentit dia sí, dia també, per culpa de la vanitat que el devora i que li provoca una ànsia incontrolable per captar l’atenció de les masses, encara que siga a pur de revelar que tota l’operació només buscava el control del petroli i una sort de pueril venjança entre planyívols dansarins.
Que el neoemperador gringo tinga ara els ulls obertament posats en Groenlàndia té l’explicació extractiva del colonialisme clàssic, però també en té una altra geopolítica de, potser, més calat. Si mirem la cornisa del planeta i observem el món amb el centre en el Pol Nord, trobem que Rússia i Estats Units estan a un pas, a través de l’Àrtic. La ruta més desenrotllada de moment, controlada per Putin, és l’eurasiàtica, el Pas del Nord-est que unix els ports de Rotterdam i Shanghai reduint un 40% el tradicional trajecte pel Canal de Suez. El Pas del Nord-oest, a través de l’arxipèlag àrtic del Canadà, permet l’accés entre Atlàntic i Pacífic. La Transpolar, en últim lloc, pel centre de l’oceà Àrtic, comunica Atlàntic i Pacífic per l’Estret de Bering, on les dos illes Diomedes –la Ratmànov russa i la Ingnaluk nord-americana– marquen la frontera d’ambdós potències. El desgel capgirarà, sense dubte, els equilibris del comerç (i l’economia) en l’àmbit mundial. I una Groenlàndia nord-americana és essencial per a l’administració Trump, amb el propòsit de guanyar aigües territorials i augmentar així el control extractiu i logístic en la zona.
Darrere de tot açò subjau la decadència productiva i comercial dels Estats Units i la incapacitat del país de fer front a la puixança asiàtica, respectant (mínimament) la legislació internacional sorgida de les cendres de la Segona Guerra Mundial. L’única forma de “fer Amèrica gran de nou” és botant-se-la i emprant l’únic instrument amb què són, encara, els més grans, seguint la seua retòrica ampul·losa: l’exèrcit.
Tornar el món a la llei del més fort, al bel·licisme i al colonialisme és l’única forma que ha trobat Trump de no decebre els seus fanàtics seguidors, de controlar els ressorts del poder en clau interna per a perpetuar-se en ell, i de continuar sent el dòberman dels bilionaris tecnofeudalistes –en feliç expressió de Varoufakis– que l’han posat on està.
Fotografia de portada: La Diomedes nord-americana @ Walter Holt Rose
