De tant en tant algú et fa saber que l’has emocionat amb una columna, que has aconseguit immiscir-te en la part més íntima del seu ser i li has recordat que allà tenia unes fibres que havia oblidat. I llavors –també en la part més fonda del teu ser– es bota foc la teua foguera de les vanitats. Afortunadament, eres conscient de tot açò i no t’ho creus massa; no permets que t’afecte més enllà del plaer puntual i efímer d’un instant: com un café amb certa inclinació solar; com un cigarret que t’apaga una ànsia inesperada que no t’abellix racionalitzar; com un abraç amb Panxo en la rodalia de l’estadi, un dia gran de partit. Ja sabeu allò que cantava amb Zoo: “Cada primavera s’emociona algun lletraferit / quan pega un esclafit la vall flòrida”. Sí, l’emoció dels lletraferits és, en el millor dels casos, un esclat primaveral; una flor que encara no ha arribat a la plenitud i ja està marcint-se. Ho sé. No cal insistir.
Quan em despulle de l’hàbit d’escriptor i columniste, a mi també m’emociona la lectura, lògicament.
Ara, a banda, li trobe, més que mai, un vessant terapèutic. Ens protegix del desgast de la vida, de les limitacions del cos, és la mielina que ens lubrica les idees. Sempre ho havia intuït, però mai d’una forma tan òbvia com ara. Segur que és l’edat, la primavera d’hivern que ja ens acaça. De fet, és precís practicar la lectura diàriament: una columna de Bárbara Blasco, unes pàgines d’una novel·la de Matsumoto, un reportatge de Paco Cerdà… Només cal el criteri per a discernir on està el talent, que en realitat ens envolta per tot arreu, però que està embolicat entre tones de mediocritat.
L’altre dia un companyó d’estes pàgines m’anunciava que la IA acabaria amb tots els oficis cognitius. Ho havia llegit en un article molt ben argumentat. Als humans ens quedarà allò que sapiam fer amb les mans. I d’aquella manera, perquè la singularitat fa dècades que perd terreny enfront de la producció en sèrie.
Certament, en tot cas, fa anys –potser per la seua excepcionalitat creixent– que m’emociona més tot allò que podem fer amb les mans: penjar unes cortines, pescar, lluir una paret, encastar un brillant en un anell d’or, cuinar, dibuixar, fer un arc en sardinell, la cal·ligrafia, construir una falla o una foguera, arreglar el motor d’un vaixell, ordenar la biblioteca, restaurar una cadira, preparar un paquet per a enviar-lo… És curiós com hem anat perdent oficis que eren fruit de milers d’anys d’evolució humana, i, al remat, només les mans ens salvaran de ser completament substituïts per una IA que, diuen, serà tan capaç d’emocionar-nos com qualsevol lectura clàssica, canònica, humana. O més.
Si hem aplegat a este punt en què permetem alegrement que la intel·ligència siga un monopoli de les màquines, potser no mereixem una altra cosa que una llegona, un treball de sol a sol i unes mans endurides pel fred de les primeres hores, en hivern.
