1957 versus 2024

by | 22/01/2025

Mig milió de veïns de l’Horta Sud necessiten mirar al futur amb esperança
Temps de lectura: 2 minuts

No puc deixar de pensar en la riuà del 57 i en els senyals d’època que encara es podien trobar en les parets fa uns anys, ja desapareguts massivament: Hasta aquí llegó el agua, Altura riada. 14 oct. 1957. Tampoc se me’n va del cap el Carme assolat durant quatre dècades  (Beirut, en déiem). Tremolaven els murs de les finques destabacades, pel volum de la música, la conversa i les consignes. Immersos en l’efervescència de la nit, els jóvens de diverses generacions estàvem a unes altres coses. Pocs ens preguntàvem quin era l’orige de tanta destrucció. En la segona mitat dels 90 arrancà el pla RIVA, el primer projecte integral de recuperació del barri, trenta-cinc anys després de la riuà.

De la barrancà han passat vora tres mesos i tres manifestacions multitudinàries. Ni Mazón ni Gan Pàmpols tenen un pla integral, per descomptat. Tampoc Espanya. I mentrestant es dessagna (sobretot) l’Horta Sud: vint pobles, mig milió de ciutadans amb una vida que refer, un teixit empresarial que donava faena a 400.000 persones i generava el 22% del PIB valencià. “A poc a poc”, diuen alguns. A poc a poc no traurem trellat, no n’eixirem. A poc a poc Catarroja serà el carrer Ripalda dels 80 i Paiporta, la plaça Na Jornada.

En el 57 Espanya abandonà València, tot i la propaganda. Xino-xano com hui. No debades, en un exercici d’atreviment gens comú, des del mateix franquisme d’ací s’alçà la veu contra la nefasta gestió de la riuà. Ja sabeu, també, que el Pla Sud el pagàrem en bona part nosaltres, amb els segells. El Carme era en aquell temps un barri popular d’obrers, artesans i botiguers. Els qui pogueren, fugiren en un gran èxode que canviaria per a sempre la fisonomia del centre històric de València, de tota la Ciutat Vella. Els pares de Rafa Lahuerta, per exemple, decidiren tancar el forn de l’últim carrer de la guia telefònica, Zurradores, després ja retolat com a Assaonadors, i anar-se’n al nou barri de Sant Josep, al costat del volcà Mestalla. Tot està en Noruega, en realitat. La platja del Mercat, el Túria navegable, la devastació carrer a carrer.

Amb aquell èxode es perdé moltíssim, lògicament. També el caràcter llevantí del barri, per tradició gimnastiquista, com ens recorda Salva Regües en les seues Memorias de un granota, on recrea la tertúlia (encara viva en 1959) del carrer Sabaters, en la Cotxera Regües, a un pas del pont de Fusta, la passarel·la que portava al planeta Vallejo.

Les falles, que havien nascut (en la seua concepció actual) en els tallers de fusteria del Carme, criticaren lògicament l’abandó. En pocs anys els seus casals es convertiren en llocs per al retrobament nostàlgic dels veïns que havien refet les seues vides en uns altres llocs del Cap i Casal.

Les administracions públiques, coordinades i decidides, podrien evitar un camí sense retorn: que la barrancà de 2024 provoque un èxode massiu com la riuà del 57. Mig milió de persones esperen (encara) poder encarar el futur amb certa esperança. Ho necessiten de fet, tot i que pocs confien en la capacitat per a fer-ho possible dels nostres governants, immersos en un descrèdit institucional sense precedents des del final del franquisme. I no obstant, els valencians no ens podem permetre perdre’ls. No podem consentir una altra ferida com la de 1957.

La tertúlia granota del carrer Sabaters, a la porta de la Cotxera Regües. El xiquet dret és Salva Regües

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

Et pot interessar

Contra el castellà, diuen

Contra el castellà, diuen

Quan alguns defenen el castellà en À Punt no aspiren a construir un entramat comunicatiu ambiciós, sinó que es comporten com el llop que cuida les ovelles

Dia 52, entre tenebres

Dia 52, entre tenebres

La debilitat sistèmica dels valencians ens mata la identitat i la sobirania i, en una catàstrofe com esta, ens mata literalment