Una genealogia pròpia

by | 22/01/2025

El teixit social descansa en la xarxa de la memòria. També entre les dones
Temps de lectura: 2 minuts

A voltes el feminisme em fa sentir molt vella. M’enyore quan era una xiqueta i no pensava en res i tot em feia feliç. A voltes ha sigut en nom de l’autonomia que m’han interromput la sentència, “quan siga gran, vull ser com la mam…”, “no, hauràs de ser tu mateixa” i m’han arrancat el punt de referència. La primera vegada que ens deixen a soles, arranquen una referència femenina. Clar que vull ser com la mare, vull la reparació de la ferida materna, de totes les genealogies femenines que em precedixen, que m’abracen i que em sostenen, perquè parlen de mi.

I ho tornem a intentar. Volem ser com unes altres dones, com les actrius, les cantants, les científiques o les amigues, però un dia comença a fer-nos vergonya i dubtem en la frontera del desig, quan tornen a redreçar-nos cap al sexe contrari. Allà sí que es perd la memòria, en l’amor per un home està acceptada la renúncia del jo i és bonica la fractura; deia un personatge de Montserrat Roig, Mundeta Ventura enamorada d’en Jordi, “tes yeux sont si profonds que j’y perds la mémoire. […] Ella pensava, hi perdré la memòria, dins la profunditat dels ulls d’en Jordi, m’hi fondré”. A Mundeta els hòmens sempre li deien intensa. Les dones, sa mare i l’àvia, li van donar el seu nom. Ramona.

Mundeta, per què t’enorgullix perdre la memòria, si és una orientació i un pont que connecta el passat amb el futur? Enorgullir-te’n, d’això, és la sexualització de la pèrdua de la referència en el món. Recorda que som una còpia, som a partir de les nombroses direccions que va prendre el passat i accedim a elles a través del record fragmentat d’aquella experiència. El teixit social descansa en la xarxa de la memòria i, de fet, les persones ens semblem prou les unes a les altres, tot els esforços per a diferenciar-nos i transcendir l’anonimat. I està bé. Tal volta som la tensió entre les dos coses.

En els anys 70 aparegueren historiadores amb esta intenció, reparar la relació o el pont de la genealogia femenina, acudiren als arxius i començaren a recuperar els noms de les cineastes que havien treballat durant el franquisme. Necessitàvem mirar-nos, (re)conéixer-nos, recuperar-nos. El cine femení contemporani també sol tornar a les cases familiars per a explicar les seues històries.

És curiós, com en èpoques de crisi i reconstrucció s’esgota el mite de l’heroi omnipotent i imparable. El ser ahistòric, que no se sembla a ningú i que no necessita ningú, no ens aporta seguretat i llavors tornem a casa. Ens recolzem en les persones de les quals som una herència i, llavors, l’autonomia no és tant el destí com la conseqüència d’una travessia que fem acompanyades i a través del nostre nom. Mundeta, potser no cal que et perdes completament i profundament dins dels ulls d’un heroi. Potser l’heroi és una ficció. Recolza’t una mica més, benvolguda Mundeta, i fes memòria.

Fotografia de portada: Montserrat Roig en abril de 1970, embarassada del seu primer fill, Roger

Paula Blanquer-Adam (València, 1998) col·labora en l'Observatori de Continguts i Plataformes Mediàtiques de la Universitat Jaume I de Castelló, dirigit per Jéssica Izquierdo. És graduada en Periodisme i Comunicació Audiovisual, i Màster en Investigació en Comunicació. Estudia la indústria cinematogràfica amb perspectiva de gènere, una àrea que l'ha duta a la recuperació arqueològica de les muntadores del cine espanyol dels anys 60.

Et pot interessar

Un mirador al Pla del Real

Un mirador al Pla del Real

Des d’on escrivia Vicent Andrés Estellés, Misser Mascó 17, es veien ‘les palmeres més altes’…