A voltes el feminisme em fa sentir molt vella. M’enyore quan era una xiqueta i no pensava en res i tot em feia feliç. A voltes ha sigut en nom de l’autonomia que m’han interromput la sentència, “quan siga gran, vull ser com la mam…”, “no, hauràs de ser tu mateixa” i m’han arrancat el punt de referència. La primera vegada que ens deixen a soles, arranquen una referència femenina. Clar que vull ser com la mare, vull la reparació de la ferida materna, de totes les genealogies femenines que em precedixen, que m’abracen i que em sostenen, perquè parlen de mi.
I ho tornem a intentar. Volem ser com unes altres dones, com les actrius, les cantants, les científiques o les amigues, però un dia comença a fer-nos vergonya i dubtem en la frontera del desig, quan tornen a redreçar-nos cap al sexe contrari. Allà sí que es perd la memòria, en l’amor per un home està acceptada la renúncia del jo i és bonica la fractura; deia un personatge de Montserrat Roig, Mundeta Ventura enamorada d’en Jordi, “tes yeux sont si profonds que j’y perds la mémoire. […] Ella pensava, hi perdré la memòria, dins la profunditat dels ulls d’en Jordi, m’hi fondré”. A Mundeta els hòmens sempre li deien intensa. Les dones, sa mare i l’àvia, li van donar el seu nom. Ramona.
Mundeta, per què t’enorgullix perdre la memòria, si és una orientació i un pont que connecta el passat amb el futur? Enorgullir-te’n, d’això, és la sexualització de la pèrdua de la referència en el món. Recorda que som una còpia, som a partir de les nombroses direccions que va prendre el passat i accedim a elles a través del record fragmentat d’aquella experiència. El teixit social descansa en la xarxa de la memòria i, de fet, les persones ens semblem prou les unes a les altres, tot els esforços per a diferenciar-nos i transcendir l’anonimat. I està bé. Tal volta som la tensió entre les dos coses.
En els anys 70 aparegueren historiadores amb esta intenció, reparar la relació o el pont de la genealogia femenina, acudiren als arxius i començaren a recuperar els noms de les cineastes que havien treballat durant el franquisme. Necessitàvem mirar-nos, (re)conéixer-nos, recuperar-nos. El cine femení contemporani també sol tornar a les cases familiars per a explicar les seues històries.
És curiós, com en èpoques de crisi i reconstrucció s’esgota el mite de l’heroi omnipotent i imparable. El ser ahistòric, que no se sembla a ningú i que no necessita ningú, no ens aporta seguretat i llavors tornem a casa. Ens recolzem en les persones de les quals som una herència i, llavors, l’autonomia no és tant el destí com la conseqüència d’una travessia que fem acompanyades i a través del nostre nom. Mundeta, potser no cal que et perdes completament i profundament dins dels ulls d’un heroi. Potser l’heroi és una ficció. Recolza’t una mica més, benvolguda Mundeta, i fes memòria.
Fotografia de portada: Montserrat Roig en abril de 1970, embarassada del seu primer fill, Roger