Robe, Neruda i l’esquerra

by | 14/01/2026

Ara que tanta gent reivindica l’obra de Robe i la seua tasca com a divulgador de poesia, potser caldria fer un congrés i posar 'Pedrá' en bucle per a omplir de pa l’esperança
Temps de lectura: 2 minuts

Els versos són de Pablo Neruda, però els popularitzà Robe Iniesta en Pedrá. Una volta, en el directe que isqué en Iros todos a tomar por culo, en modificà el final i li donà un aire de tralla seca, de paratge moral ascètic i pell apegada als ossos: Yo trabajo y trabajo / debo sustituir / tantos olvidos / llenar de pan la esperanza (“las tinieblas”, en el poema original).

Des que va morir Robe, s’ha desfermat una competició per a vore quin polític d’esquerres (sobretot) n’era més i més genuïnament seguidor. Que si ama, que si ensancha, que si so payaso. Perquè xafem estora, però ausades que som roquers, com els coloms. I, enmig de tanta exhibició, cap dels soldats de la darrera línia del front ideològic contra l’avanç del tecnofeixisme depredador sembla que se’n recorde d’estos versos. D’omplir de pa l’esperança. De substituir tants oblits. De davallar del núvol retòric de la raó i xafar polígon, si pot ser sense community manager darrere, d’escoltar els iracunds i no despatxar-los amb una mirada de fàstic o de condescendència. De no donar lliçons amb ceba per a menjar i voler alguna cosa més que sobreviure, a l’espera que l’enquesta de Dàmocles els talle el cap i done per començada la festa.

Som la generació que assistix, entre la indiferència, la neurastènia i l’afectació, a la voladura dels millors guanys de l’occident posterior a la Segona Guerra Mundial: el dret internacional i l’Estat del benestar, establits com a pactes bàsics de la supervivència, unes línies que –no les toqueu– delimitaven la civilització i els límits de la contesa. Enmig hi havia espai per a les nostres misèries, però persistia la sòlida idea que, passara el que passara, no ens faríem mal del tot. Que hi havia  impossibles. Que cultura, sanitat, xarxa social, educació i garantia jurídica eren Columnes d’Hèrcules posades allà des de sempre i per a sempre.

Potser el seu caràcter de cosa divinitzada ha sigut el primer que ha despertat l’instint caçador dels iconoclastes.

Ara, en plena dissolució, hi ha una esquerra, més enllà dels límits estrictes dels partits, que s’encabota a empunyar armes morals inofensives i pega voltes i voltes entre núvols, capaç de fer de tot excepte pastar el pa i l’esperança. Que fins i tot té raó en el que diu, però i què? Aquella esquerra és Roma devorada per les formigues que fan túnels per baix de Roma. Rasca i rasca molt i rasca molt bé, però rasca on no pica.

El pa és una altra cosa.

Potser caldria fer un congrés i posar eixa Pedrá en bucle fins que caiguen les arcangèliques plomes del discurs i en el seu lloc aparega una crosta cruixent i daurada, que es puga desfer amb les mans i amb la boca.

 

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació de Tirant lo Blanch il·lustrada per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta, la novel·la juvenil El mag de Montrose i la novel·la Estiu.

Et pot interessar

L’ombra de Tirant a Transilvània

L’ombra de Tirant a Transilvània

Per a un valencià, i per a un devot de Joanot Martorell, resulta molt emocionant trobar en una remota ciutat de Romania un record tan viu de la nostra literatura del Segle d’Or: conjurem-nos davall l’ombra del corb i de l’espasa

Dénia, doble capital literària

Dénia, doble capital literària

És fascinant que Dénia siga el transsumpte de dos construccions capitals en la literatura en castellà del segle XX: Circea de la Marina i Misent, de Manuel Vicent i Rafael Chirbes

Roberto Baggio i l’estiu del 94

Roberto Baggio i l’estiu del 94

El negoci de la nostàlgia en les xarxes crea mites amb l’única funció de tapar la ferida del temps i oferir records que, en realitat, no són nostres