El periodista i escriptor Jacinto Antón (Barcelona, 1957) defenia que la nostra pulsió per les gestes passades (ço és, fossilitzades com a material històric o literari, des de Troia a Mostar, des de Teutoburg a Saigon, sense implicacions directes amb el present) ens exciten perquè ens permeten fer-nos una pregunta amable i sempre gratuïta: Què hauria fet jo, llavors? En aquella tessitura, com m’hauria comportat? De quin bàndol hauria estat? Hauria delatat a Anna Frank? No, segur que no, clar… quines coses, vosté m’insulta. Hauria permés la infàmia –qualsevol infàmia– per acció o omissió amb tal de viure tranquil? Hauria triat la convenient covardia del moment o la drecera correcta que du a la grandesa de la qual no s’albira premi?

En la comoditat de la nostra casa, és grat triar-se heroi a un mateix. Imaginar-nos fent allò correcte a despit de fama, fortuna i vida. Ens convertim en sòlides estàtues de marbre amb nota al peu. En decasíl·lab perfecte d’Ausiàs March: “en fer tot bé s’adorm vostra perea”

La idea és de l’historiador Max Hastings (Lambeth, 1945) i és l’equivalent moral a l’enginy d’escala, aquella locució francesa que ve a dir que només se’ns acudix la resposta correcta quan ja s’ha acabat la discussió; que en el fragor de la disputa tots som –és lamentable– estúpids o covards.

Pensava en això estos dies què no puc pensar en una altra cosa que en lladres i puteros patibularis a qui mal voltor els menge el fetge. Pensava en qui es va deixar oberta una porta minúscula en la muralla de Constantinoble per a accelerar la caiguda de la ciutat. Pensava en qui estava de copes i cridades telefòniques mentres la gent es moria. Pensava en totes les vegades que, senzillament, mirem a un altre costat i callem per a no significar-nos, per a evitar-nos problemes, perquè té igual i ja se n’ocuparà un altre, fill meu; tu, voluntari, ni a una paella.

No digues això o et quedaràs sense premi. No et signifiques o et castigaran. No denuncies o et quedaràs a soles. Tu a la teua, que d’eixes coses no entens. I així anem assumint en el present papers que no suportaríem llegir en un relat. Adoptant rols menyspreables per a passar el pam del dia i no perdre el mosset. El pa de pobre que és millor que res. Callant el silenci del còmplice que després encara troba una quartada per a envanir-se en retrats familiars. Curiós que tots els iaios foren herois, no?

Per això és millor la història que el present. Perquè amb Auschwitz alliberat és fàcil saber al costat de qui tocava estar i el nostre valor es convertix en cosa incomprovable que no compromet a res. No com este ara i ací insolent, ple de preguntes incòmodes i accions pendents.