El crim és real i el malnom de l’assassí encara el duen els seus descendents en el poble. L’ometrem, clar, encara que la cosa siga antiga. La resta de detalls, tractarem de relatar-los com foren. Són la representació sanguinària d’un temps, un país i una ètica. Podrien, ben bé, haver sigut la base per a un relat de l’escriptor Giovanni Verga, qui va inspirar, en la Sicília de finals del segle XIX, l’òpera Cavalleria rusticana.
Feu-vos-en càrrec: Xàbia en la dècada de 1950. El poble és un paradís de feixistes amb galons, sacerdots amb borla i quíquera de xocolate, i militars d’alta graduació alcohòlica. Fins i tot Carmen Polo es passeja melindrosa sobre les restes romanes de la punta de l’Arenal per a admirar el trosset delitós que el seu home ha regalat al ministre Mariano Navarro Rubio. Al seu costat, és un dir, Manuel Fraga maniobra perquè Navarro Rubio en cedisca una part al Ministeri per a fer el Parador Nacional.
Els bitllets canvien de mà, els vencedors s’ho passen bé. L’almirall Bastarreche, el carnisser de Màlaga, fa discursos encesos que ningú entén, però quina joia d’home i quant de bé que ens ha fet al poble. És el cel en la terra. Fins i tot hi ha pintorescos figurants locals amb la pell marcada per la intempèrie que pesquen llagostes, carreguen barrils i paren taula. ¡España, una! ¡España, grande! ¡España, libre!
I xiques guapes. Xicones fragants i feréstegues, com la nóvia del protagonista, que exciten l’instint depredador dels amos del món. Preses fàcils. Mirada baixa. Carn tendra. Ponme la mano aquí, tonta, que esto se baila así.
El militar fa temps que s’ha encapritxat d’ella. La busca en les festes i la trau davant de tots a pegar voltes i voltes davant l’orquestra. Li arrima el cos, dur, suat i calent. Li agrana el coll amb alé de conyac i victòria. Li diu. No para de dir-li. La toca amb impudícia. Que els miseriosos del poble observen l’escena només fa que millorar el moment. La llengua del militar apama la pell de la xica per davall de l’orella. Sent els seus pits contra les insígnies. El cul davall la falda de flors és una altra plaça rendida a l’imperi.
En acabar el ball, els assistents s’acomiaden a la llum dels fanals. El militar torna a casa a soles, fumant i xiulant la darrera cançó del ball. Para a pixar un raig llarg i calent contra una paret blanca. El bressola el cansament satisfet del combat. Al sendemà a l’alba el troben mort en un carreró del barri mariner.
L’escàndol i la investigació són acords a la categoria militar del mort, però per estrany que semble ningú ha vist res, tot i que a eixa hora és habitual que els pescadors estiguen ja alçats; ningú en podria dir el mòbil, ningú coneix a ningú. Sobre l’assassinat cau un vel de silenci perfecte i durador. Una omertà mediterrània molt antiga.
Dècades després, el nóvio de la xica, quan ja és un home vell en un país democràtic, confessa als íntims: Eixa nit no vaig poder aguantar-me i el vaig esperar. Ja se n’havia burlat massa. Li vaig tirar mà a la gorja… vam lluitar… i em vaig vore ben apurat. O em matava o jo el matava a ell… Era un home fort”. Ningú fa preguntes.
Memòria i honor.
