Enriquito, una vida en blaugrana

by | 08/06/2024

Enrique Martín, fallit als 96 anys, entrà en el 52 en el Llevant UD, com a encarregat de material
Temps de lectura: 2 minuts

Enriquito, amb Barrie i Magdalero © Arxiu Barrie

21/5/2024. Se’ns en va Enriquito, als 96 anys. El minut de silenci que se li guarda en l’últim partit en casa, contra l’Alcorcón és tan emotiu com trist el desenllaç: un empat que no servix a ningú, un equip que mostra les limitacions de tot el curs, un descens matemàtic per als castellans i un Llevant que queda fora del playoff com a cloenda d’un trienni decebedor i cruel. El llevantinisme és un sentiment ple de sensacions agredolces. Bé que ho sabia Enriquito, que com a encarregat de material del Llevant UD, visqué dos campanyes en Primera; setze en Segona; quatre en 2a B, i tretze en Tercera. Açò era el Llevant, encara que molts dels que s’han incorporat a la militància blaugrana al llarg del segle XXI a penes han conegut el plom. I encara que molts dels vells que ja estàvem abans no voldríem tornar mai a aquella realitat.

Nascut en 1927 (a penes díhuit anys després que nasquera “el club que porte al cor”), Enriquito entrà en l’orfenat de la Misericòrdia de xiquet. Malalt de futbol des de ben jove, el massatgiste Eduardo Torres i el president Antonio Román l’incorporaren al club en 1952. Torres fon com un pare per ad ell, des del primer minut; el llevantinisme, la seua família, i Vallejo, sa casa. Pur orgull granota. Sense impostura, sense màrqueting, sense frivolitat.

Enrique MartínGary Cooper per als jugadors de l’ascens de 1963– estigué en el Llevant entre 1952 i 1987. Visqué en primera persona l’amenaça d’expulsió de Vallejo i el procés de compra del vell feu del Gimnàstic, posà betum a les botes de Wilkes, Paredes, Toni Calpe o Domínguez, es tirà les mans al cap amb el no-ascens del Insular en el 59 i esclatà d’alegria amb el gol de Vall al Deportivo en el 63, es feu fotos amb els futbolistes més populars que passaren pel Pont de Fusta i en el 69 inicià l’èxode a Orriols, amb milers de llevantins.

El dia de l’Alcorcón, Raimon posà el gaiato d’Enriquito en el còrner del Raconet

Allà patí les frustrades il·lusions del Llevant dels 70, amb Caszely i els torneigs internacionals d’estiu. Compartí el comboi dels primers 80, amb les opcions d’ascens a Primera, l’aplegada de Cruyff i la crisi posterior, amb el doble descens de 2a a 3a. Enriquito es despedí, per jubilació, amb l’ascens de 1987 en Requena, el poble adoptiu de Salva Regües. Fon l’eixida definitiva del Llevant del pou de la Tercera divisió.

Enriquito sempre tingué l’afecte del llevantinisme i de tot el món del futbol. En 2009 li retérem homenatge en el Nou Estadi, al costat de Pirri i Ramon Calvo. Manolo Peris i la gent de la penya Vivers-Vallejo sempre trobaren temps per a fer-li sentir el caliu de tots nosaltres.

En la foto superior, Enriquito està amb Jorge Barrie, porter granota entre 1976 i 1983, i Magdaleno, que havia estat en Orriols entre el 76 i el 79 i que ens visitava amb el Burgos. Eixe dia, durant la temporada 80-81, el Tronquito no marcà al seu amic Gorka, el Llevant s’impongué amb gols de Lorant i Pousada i es col·locà líder de Segona, en la quarta jornada de la segona volta. Després vindria el caos, amb Johan. Enriquito sempre estigué ahí, exultant d’alegria els dies bons i abnegat els dies roïns. Sempre fidel, sempre treballador, sempre llevantí.

En pau descanse.

Enriquito en la seua última temporada. A l’esquerra, Pirri.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

Et pot interessar