La nit del 29 d’octubre de 2024, la Dana va deixar València de genolls. Centenars de litres per metre quadrat en poques hores van convertir carrers en rius i túnels en trampes mortals. Però mentre els servicis d’emergència intentaven arribar a tot arreu, hi hagué qui no va esperar ordes.
Sense ordes, sense permisos, sense esperar a ningú. Només amb la força de qui estima la terra i sap què significa perdre-la. Centenars de llauradors –hòmens i dones– de molts llocs van aparcar la collita per a posar el tractor al servici del poble. Van traure cotxes, van rescatar veïns atrapats, van repartir aliments i van ajudar a reconstruir. Aquell dia, el camp valencià no només va alimentar: va sostindre el país.
“Dos-cents o tres-cents tractors, amb pales i remolcs van acudir a retirar vehicles, fang i enderrocs als municipis més afectats”, relatava EFEAgro aleshores. Per la seua banda, ElDiarioCV.es destacava que “els llauradors buiden carrers i carreteres” o El Debate ho resumia remarcant la “Solidaridad agraria tras la DANA: Agricultores con sus tractores ayudaron a rescatar vehículos antes de que llegara la UME”.
Els mitjans de comunicació ho van contar. A alguns ens van posar noms i cognoms, però sempre recalcant que només érem la cara visible de centenars d’ells i d’elles; sols que, a mi mateix, em va sorgir la necessitat de mostrar el que estàvem fent per tal que la societat en fora ben conscient. Però darrere de cada testimoni hi havia una mateixa història: la d’una gent que no entén la terra com una propietat, sinó com una responsabilitat, com un patrimoni de tots.
Perquè estimar la terra no és una declaració romàntica, és una manera de viure. Qui treballa el camp sap que el que arrela es defén. Per això, quan la natura colpeja, el món rural reacciona com una comunitat. Eixa solidaritat immediata és també sobirania: la capacitat d’actuar des de baix, de protegir el territori i la gent que l’habita.
Per això, quan parlem de sobirania alimentària no estem parlant només de qui produïx el menjar. Estem parlant d’arrelament, de comunitat i de defensa del territori. Qui viu del camp sap que l’aigua pot donar vida o arrasar-la; sap què és mirar el cel amb por o amb esperança; sap que la terra és més que un recurs econòmic: és la memòria d’un poble.
Quan arriben les catàstrofes naturals, eixa connexió és la que marca la diferència. Els tractors que van entrar als túnels d’Alfafar o Benetússer, els que van netejar camins en desenes de pobles, no van actuar per cap orde de l’autoritat: ho van fer perquè el camp valencià és també una xarxa de solidaritat. L’amor per la terra es traduïx en amor pels qui l’habiten.
Un any després encara hi ha camps que no s’han refet del tot. Però queda la lliçó: mentres les administracions debaten protocols, el camp ja ha tornat a sembrar –de fang, de suor i de dignitat–. I cada vegada que un llaurador rescata un veí o ajuda a reconstruir un poble, ens recorda que sense terra no hi ha futur, i sense llauradors no hi ha res.
Els tractors, la UME valenciana, titulava El Temps poques setmanes després. I és cert: davant la catàstrofe, el camp valencià no va dubtar. Potser el millor homenatge als llauradors que van ajudar aquells dies és entendre que cuidar la terra és cuidar-nos a nosaltres mateixos. Que quan el camp s’ofega, el poble s’afona; i que quan el camp es fa poble, res no ens pot tombar.
