És una sensació usual quan viatgem: la troballa interessant s’ha quedat esperant-nos al marge de la ruta. També en els trajectes quotidians: besllumenem uns segons una casa excèntrica, un bar, una senda o una bassa a la vora. Ens frustra no parar mai, imaginem espais i vides alternatives. Matilde Igual Capdevila (València, 1985), que fundà un institut que projecta caminades en línia recta arreu del món, estudia justament les relacions entre urbanisme, territori i desplaçament. Llegí la seua tesi a Viena sobre el projecte inacabat de Sociòpolis, reflexiona sobre les relacions entre la ciutat de València i els Poblats del Sud a propòsit de la Barrancada i acaba de publicar el llibre Un tren pot ocultar-ne un altre.

Què és l’Institute for Linear Research? En el 2017 vaig iniciar un projecte de recerca amb Luis Hiti, un company de la Universitat de Liechtenstein, i guanyàrem el concurs per a representar el seu país en la Biennal d’Arquitectura de Venècia: caminaríem una línia recta travessant el territori i documentant-ho tot. No es tractava de presentar les edificacions més innovadores, sinó que volíem mostrar i comprendre com és l’espai hui en dia. Ens enjogassàrem i primer escriguérem un llibre, després ampliàrem la línia pegant la volta al món i finalment vam muntar un institut de recerca independent. Un poc en broma, el registràrem amb un nom ben pompós.

Però la cosa no va quedar ahí. Férem una web i algunes universitats ens convidaren a fer xarrades i a congressos. Buscàvem gent interessada a descriure els territoris per on passa la Línia. En el 2020 ens escrigueren uns estudiants d’arquitectura de Minneapolis i es tiraren un parell d’anys caminant trossets de la Línia a Wisconsin, Minnesota, Nebraska… I també feren el seu llibre. Alhora, un dissenyador suís ha caminat la Línia en companyia de sa mare fins a un punt on es veu el solar de casa dels seus avis i ha produït un assaig fotogràfic. Per als tres llibres sobre la Línia hem muntat una col·lecció editorial amb un nom també “modest”: Infinite Publication Series…

Què té d’especial caminar en línia recta? Simplifica: la trajectòria és fixa i no cal justificar a què atens. Tot el que hi ha en la Línia és interessant, el que queda fora no. La Línia és arbitrària i et fa passar per llocs inusuals, així que sempre hi ha sorpreses, trobes històries i analitzes el terreny d’una forma nova. Pots trobar poblacions desplaçades, habitatges socials degradats, carreteres de huit carrils, publicitat, erms, rius… i, com que estan en la Línia, has de parlar-ne. Caminant en línia recta descobrim el que ens envolta. Per això hem caminat i caminarem altres línies. A l’horta de Faitanar, al sud de València, per exemple.

Parlem de la teua tesi doctoral. Quin va ser el seu punt de partida? Hi ha un punt biogràfic: en el 2003, quan vaig començar arquitectura, Sociòpolis fascinava bona part de la facultat. En llicenciar-me, vaig treballar en un estudi d’arquitectes jóvens que havia guanyat un concurs per a construir un edifici allí (eixe que es quedà a mig fer més de deu anys). I la bambolla esclatà. En el 2012, sense faena com molts companys, me’n vaig anar de València. Vaig estudiar Belles Arts a Viena i, en plantejar-me la tesi, volia entendre com la bambolla afectava el territori i l’arquitectura. Vaig triar Sociòpolis per la seua ambigüitat: una intervenció brutal que destruïa horta productiva, en la pedania de la Torre, però amb un projecte a priori interessant, i inacabat. Evidentment, part de la investigació la feia caminant, per exemple per a sentir la distància entre La Torre i el centre. És el que se’n diu embodied research, el cos com a ferramenta de recerca.

I què destacaries del trajecte de València a la Torre? Primer, que no està tan lluny. Són uns quaranta minuts a peu des de Russafa, però la ciutat “s’acaba” diverses vegades i això tira arrere. Primer en la Creu Coberta, on es travessa el Bulevard Sud, un límit clar, de huit carrils. Després Sant Vicent perd el seu nom i és un carrer quasi sense vorera, es veuen les vies del tren, amb cases baixes i usos d’extraradi: magatzems, negocis familiars, horts menuts. És un espai curiós, a mig fer o desfer. Més avant s’arriba a una gran redona que fa de pàrquing, hi ha descampats, una alqueria, blocs de pisos dels 70 i cases en runes del Camí Reial. Hi ha també un institut molt gran, La Ciutat de l’Aprenent, d’època franquista, part d’un projecte més gran que continua en la Torre amb habitatges socials de postguerra. Finalment tenim el pont sobre el llit nou del Túria, amb dos carrils de cotxes i dos voreres. Els accessos són impossibles per a la gent major. En creuar-lo, s’arriba a l’església de la Torre i al carrer major, amb cafeteries, el forn… tot un poble dins del terme municipal. M’interessava eixa sensació que la ciutat de València s’acaba i torna a començar moltes vegades. No és l’únic lloc on passa.

Defens l’amor per l’entropia: una visió que trenca tant amb la idealització de l’horta com dels espais nous i impol·luts. La sensació d’inacabament és molt important a Sociòpolis. M’intrigava com era abans del 2007. Per a requalificar els terrenys es digué que era una horta degradada. Era mentira, ja que és un territori periurbà de fa segles i, per tant, d’ús històricament complex: ramaderia, indústria menuda, espais intersticials necessaris… No era l’horta idíl·lica de barraques, séquies i hortalisses plantades amb tiralínies, però quedaven barraques, alqueries, camps cultivats, arbres notables. Conservava elements de valor i per això estava protegida, però també hi havia un abocador, un lloc de desballestament de cotxes, runa, etc. Convivia allò antic i allò nou, allò lleig i allò bonic, les roses i la merda.

Com en la Punta abans de la ZAL… Sí, s’ha repetit moltes vegades la mateixa història. He caminat durant mesos amb alumnes per aquella terra de ningú, entre l’estació de València Sud i Sociòpolis, on encara es pot vore com era allò abans del projecte.  M’alegra que ho troben interessant, bonic. No diuen “quina llàstima, açò està desfet”, com sovint diu la gent gran. Hi ha séquies, cavalls, horts, alqueries i barraques amb teulada d’uralita: sí, és una pena que no siguen de palla, però jo ja les he conegudes així i m’agraden prou com per a no voler que se les carreguen. És important apreciar estos paisatges com són. Tot no pot tornar a ser com fa un segle, però el que sorprén és que encara quede tant d’element valuós.

Eixa manera de valorar el paisatge periurbà obri noves formes d’entendre l’arquitectura i l’urbanisme? D’estos paisatges en diem entròpics. L’amor per l’entropia implica una forma nova i alhora molt antiga d’entendre l’arquitectura i l’urbanisme. Implica reparar, posar pedaços. Apedaçar té mala fama en tots els àmbits. Però quina és l’alternativa? Esborrar-ho tot? Reconstruir en estil antic? Hem d’aprendre a apanyar les coses una i una altra vegada: els llauradors en saben molt. Fer que la terra continue funcionant, que el paisatge estiga viu i que la gent puga viure allà o anar i disfrutar-lo.

Què creus que cal fer per a la conservació d’estes zones periurbanes de València? Cal que la ciutat descobrisca eixes zones abans de proposar solucions. Parlar del paisatge “desfet” com a paisatge a apreciar estèticament, habitable i disfrutable. És el “tercer paisatge” de Gilles Clément. Cal que la gent el xafe. Ja hi ha gent que ho fa amb la “ruta del colesterol”… És una zona propera, pots vore com canvien els cultius, xafar camins de terra. Caminar eixes zones potser farà que ens les estimem i que, quan es planifique un altre megaprojecte, plantegem millors alternatives.

En este sentit, en el projecte de Sociòpolis es concentren moltes de les transformacions de la societat contemporània, no? Ho podem comprovar llegint El tramvia groc, les memòries de Joan Francesc Mira, que es crià a la Torre. És un territori de canvis profunds, on es poden llegir moltes qüestions que ens preocupen en l’actualitat, com la fi del món agrícola i els canvis urbans abruptes. Per allí han passat grans infraestructures com el Pla Sud o la globalització, que es deixa sentir en el trànsit de la V-30. En la Torre conviuen mons diversos simultàniament: les séquies del Tribunal de les Aigües i la construcció desficaciada. Amb Sociòpolis s’intentà una certa recuperació del patrimoni agrari: en lloc d’un centre comercial, hi ha una reinterpretació de les séquies, els horts urbans com a activitat lúdica, etc. Però el projecte es quedà a mitjan fer.

En la investigació per a la tesi sobre Sociòpolis abordares també la vida quotidiana del veïnat i les seues estratègies davant d’eixe inacabament. Sí, vaig conéixer moltes històries. Un veí que te cavalls i els entrena pels carrers per al tir i arrossegament. Un altre s’havia deixat l’esquena construint Sociòpolis i ara té la invalidesa. Una altra persona m’explicà que durant la construcció s’endugueren la flor de la terra i ara és molt difícil cultivar res. Vaig parlar amb molta gent, incloent referents feministes i ecofeministes, per a abordar la vida quotidiana al barri. Sociòpolis no és un lloc abstracte, sinó un barri on viuen persones i açò és important per a proposar solucions al seu “inacabament”, que ha generat problemes com camins impracticables, barracons escolars durant  anys, etc. El veïnat s’ha hagut d’organitzar pel seu propi compte en molts aspectes.

La Barrancada ha posat en relleu moltes d’estes qüestions… Tot i que l’abandonament per part de les institucions no era nou, la Barrancada va ser molt dura en la Torre. El riu ha fet frontera. La infraestructura era ja una barrera i ara ho ha sigut d’una manera nova: l’aigua es va quedar estancada pel mur que representen la V-30 i el llit nou del riu. La infraestructura va protegir la ciutat de dins i va abandonar la gent de fora, la dels Pobles del Sud, que també són ciutat. Em va fer malíccia la lectura dels “voluntaris solidaris” que travessaven el pont. Érem senzillament veïnes que anàvem a ajudar altres veïnes.

Per a tancar, parlem del teu nou projecte, Un tren pot ocultar-ne un altre.  És un llibret que acabe de publicar en Trinquet Edicions. Té dibuixos fets a rajaploma i textos curtets. Les regles eren senzilles: parar en cada estació, documentar i continuar el trajecte amb el tren següent. A vegades hi havia temps per a explorar, però d’altres no. Cada pàgina tracta d’una de les trenta-quatre parades que fa el tren regional que va de València a Barcelona, un trajecte que vaig completar en tres dies per a poder acomplir les regles establides. M’agrada anar amb tren i, com que tinc més temps que diners, agarre el Regional. M’intriga estar amb tanta gent en un vagó, la presència o absència de revisors, les cantines de les estacions, l’espai pròxim a les vies… Fa anys que mire els paisatges des del tren i em munte pel·lícules.