El protagonista d’esta història seria una d’eixes persones que classificaríem com una persona del muntó. Si atenem als patrons que ens imposa l’actual societat de consum, encara que pot fer moltes coses, el nostre protagonista mai destacarà per res, i si hi ha alguna cosa que té clara és que, quan li arribe la seua hora, ningú recordarà d’ell cap gesta memorable o un mèrit que s’escape d’un parell de llocs comuns: “bon company”, “gran amic”, “millor marit“, “millor pare“, “millor iaio“…
Si hi ha alguna cosa que sap el nostre protagonista és que mai li donaran un premi ni eixirà en televiso. Sent un pilar essencial de la nostra economia, el seu gremi no fa gales on s’entreguen estatuetes al millors professionals, que, per no tindre, no tenen ni un dia propi en el calendari.
Encara que té compte les xarxes socials, el nostre protagonista no penja en Instagram ni selfis ni esmorzars (diu que li dona vergonya), mai estarà convidat a cap festa VIP i l’únic càrrec important que ha lluït en sa vida és el de membre de la junta directiva d’un club esportiu que hi ha en el seu barri.
El nostre protagonista no té mai la necessitat d’imposar als altres les seues opinions i, encara que a vegades no diu res per a no incendiar una disputa ja prou rebolicada, el seu silenci no significa que no tinga parer. És només que si no l’exposa, tampoc s’acaba el món.
Ara bé, si li pregunten sol dir sempre allò que pensa, cosa que deixarà a tot el món descavalcat. I no perquè ell sàpia alguna cosa que no sap ningú, si no perquè, en estos temps d’incertesa, pensar a contracorrent és pensar per u mateix i això pot ser no agrada massa. De totes maneres, les seues opinions tampoc es pot dir que siguen escoltades, almenys a priori.
Serà més tard, passades unes setmanes o mesos, quan el nostre protagonista sentirà dir a aquell líder fanfarró el que ell havia dit primer un temps abans. I llavors el nostre protagonista somriurà per a si mateix, mentres pensa si ha de reclamar l’autoria d’aquella idea que ara està en boca de tots. Però després reflexionarà i conclourà que no li importa. Que potser les revolucions, les verdaderes, són i seran sempre les més silencioses.
Arriba el cap de setmana i el nostre protagonista es retira a una discreta caseta que té al camp. És una construcció menuda, d’una planta (saló-office, dos habitacions i un bany que ell mateix es va reformar) amb un pati posterior, també modest, al qual anomena jardí.
Ix al pati i, de sobte, li arriba del jardí l’olor de la llimera. Ja no fa tant de fred, l’hivern ha passat i, més enllà de la tàpia de la seua propietat els camps es cobrixen amb un mantell de roselles salvatges. Llavors el nostre protagonista cau en el compte que, entre tant d’anar i vindre per a no arribar enlloc, per fi, ha tornat la primavera.
