A Oliver Steindecker li costa encetar la setmana. Un dilluns gris i trist de febrer, a Nova York, més encara. Tot i això, no pot compadir-se’n. Treballa per a Mark Rothko. Ell, un simple aspirant a artista, l’acompanyarà a la reunió que té prevista d’ací un parell d’hores amb Frank Lloyd, el propietari de la prestigiosa galeria Marlborough.
Se sent un privilegiat, molts estarien encantats d’ocupar el seu lloc; tanmateix, hauria donat qualsevol cosa per romandre una miqueta més al llit. Anit les copes amb els amics es van allargar massa i a penes ha dormit. Ha d’espavilar si vol arribar a les 9 a l’estudi del pintor. No tolera la impuntualitat ni els jóvens que no saben aprofitar les grans oportunitats. Si l’estat de sopor en què es troba li destrossa el pla de treball de la jornada, no dubtarà a canviar-lo per un altre més servicial i responsable.
No entén la falta d’empatia de Rothko, que també beu, i molt. No era tan estricte quan el va conéixer. La depressió ha transformat l’home tímid i de tracte correcte, en un ser esquiu, nerviós i irascible. Fa dos mesos que Mell, la mare dels seus fills, Kate i Christophe, l’ha deixat, cansada dels seus deliris i no s’acostuma al silenci espés de la soledat.
Des de dins del vagó del metro, Oliver mira a través de la finestra amb el cap recolzat al vidre. Observa la gent que espera a l’andana l’arribada del seu comboi, emmarcats pel rectangle d’acer. El mestre li ha ensenyat que hi ha rectangles per tot arreu, que la vida i la mort habiten als rectangles. En essència, si ho pensa bé, les seues immenses obres es reduïxen a això: un quadrilàter allargat, el llenç, que conté altres formes geomètriques similars.
Rothko li ha mostrat que davall l’aparent senzillesa d’una pintura en la qual tan sols s’aprecien dos o tres enormes requadres de color enfrontats pot conjurar-se un univers poderós, fascinant i aclaparador; que les impressionants reduccions cromàtiques representen les emocions humanes més bàsiques, les més primitives. Rectangles rojos, negres, grisos o ataronjats on s’amuntonen la desgràcia, la fascinació i l’estupor. Rectangles de colors vívids que cada vegada es tornen més foscos i opressius, com el malestar mental que l’asfixia. “El color ha d’actuar directament sobre l’ànima de l’espectador! Ha de despertar emocions laberíntiques, íntimes!”, li repetix contínuament.
L’assistent, influenciat pel discurs conceptual de Rothko, fixa ara la mirada en la foscor del túnel. La velocitat constant del metro no modifica la visió del que hi veu. El marc de la finestra del vagó conté un negre profund, l’entrada als nostres abismes interiors. El pou sense fons on ha caigut el pintor.
Rothko s’ha aprimat, fuma en excés, du una dieta poc saludable i dorm poc i malament. A penes entra la llum del dia en el cau on viu des que s’ha separat, envoltat de llenços i pots de pintura. “Segurament, haurà passat la nit pintant. Cada vegada li agrada més la penombra”, pensa. “No m’acostume a treballar així, però ell insistix que només des de l’obscuritat es pot vore la llum esclatant del roig. Fa uns dies que està obsessionat amb la tonalitat de la sang… Diu que no la troba. Tampoc el puc ajudar”, rumia molest, ja que no li permet conéixer la fórmula amb què elabora els colors. Evidentment, mescla els pigments amb cola i ou. Ara bé, no ha aconseguit traure-li el component secret, el responsable de l’olor picant, resinosa, que se li agarra a la gola tan bon punt obri la porta de l’estudi.
Tres minuts més tard, Oliver baixa a la seua estació, puja les escales i ix a la superfície. Fa fred, molt de fred. S’ajusta els guants, s’acobla el gorro de llana per tal que li cobrisca les orelles i, amb les mans a les butxaques de l’abric, enfila el carrer 69 Est de Manhattan en direcció al número 153.
“Com pot rebutjar ser un artista d’èxit? Com pot detestar que el mercat el considere una bona inversió? Qui renega del reconeixement mundial i es convertix en un ermità hermètic i maniàtic?”, cavil·la mentres puja a l’ascensor. “Per què li dol tant que etiqueten el seu art de sensualista i decoratiu? Què hi fa, si no el comprenen? Els milionaris als quals insulta, estan disposats a pagar-li-ho molt bé…! No és gens sa obstinar-se a treballar la tristesa interna i la tragèdia humana així, amb la intensitat amb què ho fa ell….”.
Roda la clau al pany i li ve al cap el que li va dir ahir, just abans de marxar. “A què es referia quan em va comentar que estava a punt de viure una experiència mística, d’immersió total en la seua obra?”, es pregunta intrigat fins que entra a la cuina i obté la resposta. Una resposta directa com un colp de puny a la boca de l’estómac. El pintor està en terra, amb els ulls tancats, els braços lleugerament oberts i les venes seccionades. Damunt de la taula, un pot de barbitúrics i un parell de botelles d’alcohol buides. A tocar de la mà, una fulla d’afaitar ensangonada.
Durant uns segons, a Oliver Steindecker li fa l’efecte que el cadàver sura sobre un gran rectangle roig. Talment com un autoretrat. L’últim Rothko. Finalment, l’artista ha aconseguit el color delerat, només calia afegir l’ingredient primordial.
