Ja he deixat consignat en estes línies el meu ja llarg allunyament de la televisió convencional. I, com també he deixat apuntat, això no vol dir que la meua relació amb ella siga radicalment nul·la. A vegades a través de les notícies que es difonen en altres plataformes, les xarxes socials, altres de manera directa, per molt que u vullga fugir, d’una forma o altra, acabe tenint contacte amb el mitjà.
Per raons personals que no venen al cas, porte un temps convivint en una casa on sí es veu la televisió. El que sempre passa en estes tipus de llars és que la tele està encesa més temps del que convé a la nostra salut. Este fet, no obstant, et permet fer anàlisi de què és el que oferix la pantalla. I el que m’ha sorprés és la quantitat de temps que es dedica actualment a la informació i l’opinió de signe polític. Potser vosté, lector, ja ho sap, però com jo ho ignorava m’ha deixat estupefacte descobrir que els programes d’opinió política cobrixen hui la programació televisiva, del matí a la nit! I de manera continuada. No exagere. Des dels magazins matutins als programes vespertins i nocturns les cadenes generalistes han copat les seues graelles d’esta mena de programes-debat. Tot el dia. A tota hora.
Però jo volia cridar l’atenció sobre un fet concret. Com és impossible parlar tant sobre les quatre qüestions que solen capitalitzar la informació diària dels mitjans, estos programes televisius han assumit les formes dels antics programes del cor. La fórmula és la mateixa. Agafe un tema qualsevol i col·loque diversos tertulians que s’enfronten en suposades posicions contràries i ací comença la gresca. Tot el que es diu en estos programes sembla lícit i en alguns casos, fins i tot, raonable, però serà en el llarg termini quan es revela la tramoia.
Primer, perquè ja és vox populi que molts d’estos tertulians estan posats en les cadenes pels mateixos partits polítics. Segon, perquè en alguns casos són directament càrrecs rellevants d’eixos partits (i què diran?). I, tercer, per les formes d’un periodisme que no informa de res, sinó que està capitalitzat per la baralla permanent i un llenguatge pobre que no oculta la pobresa encara major d’un argumentari que no és tal, sinó una tosca manipulació d’un discurs permanentment hostil que busca enutjar, en un sentit o un altre, a l’espectador, dirigint la seua mirada. El resultat és l’embrutament d’allò que es públic (RTVE no s’eximix d’açò) i la discussió privada.
Després es tira la culpa de tot a Internet. Que sí, però no tant. O no exclusivament.
