No fa massa vaig llegir que els britànics es plantegen castigar els seus delinqüents privant-los del pub, d’espectacles esportius i actes socials. Hi ha qui diu que és pegar-los on fa més mal, però imagine que –feta la llei, feta la trampa– els damunt dits s’ajuntaran a casa d’algú per a mirar el futbol a la tele tot bevent cervesa, disfressant l’acte social de visita a ca la iaia. La qüestió és que les presons britàniques van més plenes que una gestoria a dos dies del termini de la renda, d’ací la dràstica mesura, digna rival de la donzella de ferro, el poltre, la pera anal o el turment de l’aigua. Per sort, han descartat correctius inhumans com prohibir-los llegir Tolstoi o copiar una frase cent o –fins i tot– mil vegades.
Parlant de copiar, li he preguntat a La Màquina quant tardaria un adult d’estar per casa amb 25 anys i en condicions normals a copiar cent vegades la frase No tornaré a esquarterar el proïsme: entre 20 i 25 minuts, i de 4 a 6 hores en copiar-la mil vegades. Encoratjada, li he demanat que calculara també quantes vegades hauria de copiar-la perquè eixe temps equivalguera a una cadena perpètua (calculada en 75 anys): 46.800.000 vegades. Tot i que La Màquina ha estat benèvola: els seus càlculs es limiten a 8 hores de faena diàries 5 dies per setmana. Molt pitjor seria condemnar l’interfecte a llegir els Cent mil milions de poemes de Queneau, que en realitat serien cent mil miliards, no milions. Un ser humà tardaria més de 190 milions d’anys a llegir-los, a raó d’un per minut sense parar mai, «ni per a dormir, menjar o viure de manera raonable». I, si en llegira un per dia, tardaria 273 mil milions d’anys. Tenint en compte que l’univers té 13,8 mil milions d’anys… necessitaria uns 20 universos actuals de vida per acabar-ho.
Tornant a l’atroç castic de la còpia, com que és un avorriment mortal per a tot el món, cobriria una llacuna flagrant en la proposta britànica: i si el delinqüent és un abstemi amant de l’òpera? Doncs es fot copiant. A més, la còpia afig mal de mà, monyica, braç, coll i peus, ja que, per descomptat, el malfactor hauria de copiar a mà i dret, si pot ser en una pissarra de guix que esmussar les dents, per tal que l’escarment fora més complet, tot i que segurament això ja excedix els límits fixats pel Tribunal Penal Internacional de la Haia.
Sense blasmar el despietat castic britànic, a l’alçada del violent recaragolar-se entre pols pica-pica, hi ha condemnes molt més sàdiques: enviar-los al llit sense sopar, obligar-los a baixar la tapa del vàter, deixar-los sense la Play i sense Netflix, castigar-los a arrancar pinyes dels xiprers (com feia la mare dels meus veïns, que es passaven vesprades senceres «netejant» de pinyes els xiprers; naturalment, ara són dendricides), llevar-los la setmanada, imposar-los abundants racions de verdura, fer-los engolir-se la discografia en bucle de Bob Dylan, impedir-los menjar roses al cinema i, la pitjor: assentar-los a la cadira de pensar.