El mapa i el territori no és una de les obres mestres d’Houellebecq, però, com totes les seues novel·les, és una delícia des de la primera pàgina a l’última. L’enfant terrible per antonomàsia de les lletres franceses és com Rafa Lahuerta, un autor de qui cal llegir fins i tot les seues llistes de la compra. La portada del llibre em fascinà des del primer moment. Després de la lectura entenguí que l’editor havia buscat una relació entre el paisatge irreal d’Aogashima i els primers èxits de Jed Martin, fotografiant mapes de carreteres Michelin. En acabant, he vist altres interpretacions, però ves a saber: les malles de formigó, per exemple, com una metàfora de l’art humà que vol capturar i ordenar la complexitat del món real, modificant-lo, si cal, i, segons el cas, simplificant-lo o distorsionant-lo. Estem d’acord en el fons: el mapa no és el territori, afirmació del sociòleg Alfred Korzybski, i inspiració del títol de l’obra.
Així apleguí a Aogashima, via Google i a través d’alguns blogs, visitants de la xicoteta illa volcànica del Japó que s’havien trobat fascinats per ella. Envoltada d’abruptes penya-segats, té una població estable de 200 persones i una creixent colònia felina, en mig de la mar de Filipines, a 360 quilòmetres de Tòquio. El volcà està apagat des de 1785, quan morí una mitat de la població i fon evacuada l’altra. Mig segle més tard alguns supervivents i els seus descendents repoblaren un territori que mai no aconseguiren oblidar, ni volgueren.
És en la dècada de 1990 quan comencen a construir-se les estructures reticulars de formigó que identifiquen l’illa, per a previndre solsides i consolidar les rostàries, buscant la seguretat dels habitants i també de la seua modesta infraestructura portuària. La graella també evita els torrents d’aigua i l’erosió del terreny. Des d’aquell moment s’han fet treballs de manteniment i noves retícules.
Hi ha diamants, petroli, gas o or en Aogashima com per a un desplegament constructiu i d’enginyeria d’este volum i cost? No ho pareix. A banda de la flora, la fauna i el paisatge d’altres llocs semblants, els seus atractius són prou més humils: fonts termals, cuines amb calor geotèrmica, sal volcànica amb demanda gurmet i un licor local anomenat aochu. Algú ha destacat també un potencial turístic alimentat per l’aïllament extrem que fa pensar en un cert atractiu espiritual. La població més pròxima és Hachijōjima, amb aeroport i 7.000 habitants, una illa a 65 quilómetres al nord que és l’escala per a aplegar en helicòpter o vaixell a Aogashima.
Imagine que Houllebecq no tindrà ni idea de tot açò, ja que la cèlebre idea de la portada amb les retícules d’Aogashima és cosa de l’editorial Anagrama. Tampoc el veig fent senderisme per l’illa, amb el cigarret penjant-li dels llavis. Sí, potser, al seu Jed Martin, fent fotos de retícules de formigó.
