Els dies posteriors a la Barrancada pensí (potser massa) en Clint Eastwood i en Gran Torino (2008), en el món que se’ns escapa i en la necessitat de retindre algunes certees: un telèfon fixe o, fins i tot, una emissora de radioaficionat, un hortet, una ràdio a piles, el periòdic de paper, unes plaques solars, un pou artesià (o si no pot ser, un soterrani secret amb litres i litres d’aigua embotellada), un cotxe sense mecanismes electrònics (un Gran Torino, per exemple), cash davall d’un taulell, i un rifle, clar, com el de Walt Kowalski, el jubilat interpretat per Eastwood, un M1 Garant… Xino xano, el kit Von der Leyden, vaja.
Amb el col·lapse energètic del 28 d’abril –i amb la pandèmia en la retina– he tornat a pensar en tot allò i he caigut que no he fet massa cosa al respecte, més que algun article alertant del risc de posar les nostres vides en mans de solucions virtuals i digitals, abandonant les analògiques, com aquell dels cotxes dels quals es impossible escapar. També tinc una ràdio de piles. Sempre l’he tinguda. I una bicicleta. No és un Gran Torino, però pot cobrar un gran valor quan les gasolineres deixen de funcionar. També atresore un parell de marraixes d’aigua en casa, des de l’últim Apocalipsi.
La vida real cada dia li sembla més a l’univers hollywoodià de pel·lícules distòpiques. Esta volta –qui sap si perquè era Sant Vicent en València ciutat– fins i tot em sorprengué la naturalitat amb què la ciutadania reaccionà a l’episodi. Potser tinguera a vore el fet que els carrers estaven plens de turistes que no sabien on pondre, amb molts bars tancats, o que havien caigut les xàrcies socials i açò provocà que es trencara el rogle viciós on creix el pànic entre les masses, però em xocà poderosament que els habituals xòfers histèrics, per exemple, cediren el pas als vianants de forma respectuosa, pels carrers sense semàfors. Estem deprenent a conviure amb l’emergència?
Amb tots reconnectats a TikTok, Instagram, Twitter i Facebook, i amb els repartidors d’Amazon de nou en el carrer, la societat ha recuperat el batec. És hora, en tot cas, de saber què ha provocat l’apagada. I, més encara, de preguntar-nos si no tenim alternativa, com a societat, a l’eixida individual, a la solució Clint Eastwood. De preguntar-nos si, de la mateixa manera que els nostres governants han posat ara en l’agenda els térmens reindustrialització i rearmament (avant-arrere, seguint la dansa que marca el gran capital), no ha aplegat l’hora també de posar damunt la taula la necessitat de no fiar-ho tot a un sol camí, al quasi monopoli digital i elèctric, que ens fa tan vulnerables.
De la vulnerabilitat a la por hi ha un pas de puça. I la solució, per descomptat, no és un país de franctiradors nostàlgics com en Gran Torino. Per a evitar-ho caldrà donar solucions que tinguen en el centre el ciutadà, i no les plusvàlues i els comptes de resultats.
