Per a Simone Weil, l’atenció era un acte excepcional de generositat. Ara que tot és immediat i modern, que cal fer-ho tot ràpid per tal que el futur arribe abans, la memòria està a l’alçada d’este gest. De fet, atenció i memòria van de la mà: si no ens fixem en res, res no es fixa en el record. La memòria és el fil que ens trau del monstruós laberint de la immediatesa.
Però parar atenció a una cosa pot fer que ens oblidem d’una altra. És el que li passava a G. K. Chesterton, que vivia tan absort en les seues cogitacions –que no cabòries– que sovint faltava a les cites. En conseqüència, dedicava molt de temps a escriure notes de disculpa per a explicar-ne l’absència. Una vegada el seu editor es va quedar parat en vore que l’autor arribava a una cita puntualment. Però llavors Chesterton li va lliurar una carta on li explicava fil per randa per què no es podia quedar. Enguany m’he proposat dur un pas avant el mètode Chesterton –com l’he batejat– i enviar les notes abans de concertar cap cita.
Tanta dèria per fer-ho tot per a ahir em recorda que fa poc el director d’una revista cultural –cultural!– em va dir que qualsevol notícia amb dos setmanes de vida era del plistocé i no tenia cap interés. En sentir-ho, li vaig dur la contrària (mentalment, és clar): vaig pensar que el famós meteorit d’ara fa 65 milions d’anys no només seria una solució d’allò més actual –per ecològica– a esta plaga de l’ara mateix, sinó també d’allò més necessària. I, per descomptat, vaig recordar a Flaubert i la seua idea del què és o no és notícia. L’autor va escriure a Louise Colet:
Què m’ensenyarien estos famosos diaris que tant vols que em prenga pel matí, amb una llesca de pa amb mantega i una tassa de café amb llet? Què m’importa allò que diuen? Les notícies no m’inspiren curiositat; la política m’avorrix; les novel·les per entregues són nauseabundes; tot això m’embrutix o m’irrita. […] Però en este món hi ha tantes coses curioses […] que, si les haguérem de vore totes, no en donaríem l’abast. Sí, sent una profunda aversió pel diari, és a dir, per allò efímer, allò passatger, allò que és important hui i no ho serà demà.
Ara bé, el director em va encarregar un obituari, i jo vaig parar molta atenció. I, doncs, què faríeu vosaltres per tal que fora una notícia ben fresca?
