En nom de la llibertat les famílies valencianes han sigut llançades a una guerra visceral de la qual només pot eixir una ferida molt profunda. Una resina apegalosa de sospita entre companys, entre centres, entre docents. Una invitació al maccarthisme de pa i meló, una festa per a les miserables delacions ara i després i, amb elles, la llarga humiliació dels vençuts. Potser és el l’atac frontal més contundent des dels Decrets de Nova Planta i la dictadura franquista.
I tot diluït en una política d’acumulació que impedix analitzar les coses una a una i mesurar l’autèntica rellevància que tenen cadascuna d’elles. No importa que el nostre president mentisca, no importa el negacionisme científic en qüestions climàtiques, no importa no poder tindre una casa, no importa ja res… perquè no tenim ni temps per a valorar-ho com cal: espantem les mosques de la realitat a manotades mentres una columna blindada avança i fa tremolar la terra baix dels nostres peus.
La consulta sobre la llengua base és una jugada magistral en la seua senzillesa, la prova d’un talent pràctic per al dany de tall clàssic. Divide et impera. D’entrada partix d’una triple fal·làcia. En primer lloc, siga quin siga el resultat és impossible mantindre les mateixes hores de valencià, amb la qual cosa l’elecció naix viciada. D’altra banda, en cap moment es pot dir que l’aprenentatge del castellà o de l’anglés estiguen en risc, perquè no hi ha un sol valencianoparlant alfabetitzat que no siga plenament competent en castellà i perquè, a més, el cervell no té una capacitat estanca i limitada per a les llengües: si aprens els pronoms febles no se t’oblida el verb to be, José Manuel (qui tinga curiositat, pot llegir una entrevista deliciosa de Vicent Baydal a Eduard Mira i Joan Francesc Mira, recomptar les llengües de famílies diverses que parlen entre els dos, i després, si vos queda humor, comparar-les amb les que parlen alguns dels defensors polítics i socials de la llibertat lingüística). Finalment, les famílies no haurien de triar els models educatius, de la mateixa manera que no trien la praxi quirúrgica o el codi de circulació, sinó que estos són aspectes que es regulen davall criteris professionals.
Abundant en la ferida, s’estigmatitza el valencià com a font de conflicte i es fa recaure la culpa en la víctima: et pegue perquè t’ho mereixes. Així, ¿quin adolescent, quin jove, tindrà la personalitat suficient per persistir en el seu aprenentatge i el seu ús quan el desig definitori d’eixa etapa és ser com els altres?
També, potser, ara que aplega l’hora dels botxins, l’esquerra papallona que sobrevola camps d’arròs s’ho podria fer mirar. Que per a morir-nos igual, ja ens haguera anat bé ser valents en vida.
Demà, la setmana que ve, començarà el dia 1 del llarg hivern que vol tornar-nos a una situació anterior a la Llei d’Ús i Ensenyament del 83, el bandejament dels àmbits formals i la condemna a l’oralitat folklòrica que precedix a la dissolució. I esta vegada, i ací està el colp de gràcia i de geni, no com a resultat d’una imposició sinó d’una tria lliure. Com va deixar escrit Puri Mascarell: “són tan covards que volen que parega un suïcidi”.
Fotografia de portada: ‘Mío’ (Artur Heras, 1965)
