Una pel·lícula mexicana amb el julivert com a personatge secundari; un drama sobre una ascensorista i un venedor de cinema porno; una comèdia en la qual un poble francés prepara una festa… Si existix, el videoclub Stromboli, en el carrer Centelles del barri valentí de Russafa, ho té entre els seus prestatges. I en cas de no tindre-ho, ho pot aconseguir. Obres minoritàries, gemmes de latituds llunyanes i títols perduts o oblidats que conformen un arxiu de connotacions màgiques.

Ah, però encara existixen videoclubs?, es preguntarà el lector entre sorprés i incrèdul. El dubte és més que raonable, ja que en sentir parlar d’esta classe de negocis resulta quasi inevitable embarcar-se en un viatge forçós als anys 80 i 90. Prestatgeries reblides de pel·lícules i inacabables debats sobre quin títol triar per a degustar durant el cap de setmana al costat d’una pizza. Un regnat, el del VHS, que es va vore truncat per l’arribada estel·lar del DVD. I és que, encara que recordar-ho implique assumir que ja no som jóvens, va haver un temps molt antic on tornar una cinta de vídeo sense rebobinar podia implicar-li al client despistat una maledicció de proporcions bíbliques.

El cadell que era llavors internet va créixer i devorà gran part dels negocis dedicats al lloguer d’imatges en moviment. Video killed the radio star i en eixa eterna tornada els videoclubs sucumbiren. Van tancar les grans cadenes que oferien cinema a l’engròs i els xicotets locals de barri que proveïen d’entreteniment domèstic als veïns. Noms mítics i venerats de la capital del Túria com Teles, Versió Original o Underground baixaren la persiana amb dolor i resignació. Els pocs supervivents que es mantenen drets busquen el seu espai en el nou tauler de joc i tracten de lluitar contra l’oblit i la decadència. Un dels que ho està aconseguint amb major èxit és Stromboli, fundat en el 2004 a Russafa pels germans Dani i Almudena Gascó. El seu triomf radica precisament en els seus senyals d’identitat: un primorós catàleg especialitzat en cinema d’autor i el tracte personalitzat que es dóna a cada client que entra per la porta.

Un antivideoclub o el videoclub de Schrödinger

“Sempre vam voler fer un ‘antivideoclub’. Ací el cinema comercial és marginal”, explica Dani Gascó, encara que, alhora, reivindica el concepte de videoclub com a espai de democratització cinèfila: “Jo m’he criat en videoclubs. Sóc de Benicarló, allí solament teníem dos cinemes i, òbviament, hi havia moltes pel·lícules no comercials que no arribaven. La manera de suplir eixe buit era esperar al fet que isqueren en VHS i les poguérem llogar”. Potser per açò, Stromboli siga una sort de videoclub de Schrödinger, un espai que alhora és i no és un videoclub, ja que seguix la fórmula de prestar pel·lícules en DVD i Blu-ray a un mòdic preu, però aposta pel cinema d’autor i les rareses enfront dels grans èxits de taquilla i les distribuïdores omnipotents.

“La nostra principal font d’informació són els mateixos usuaris, que pregunten per pel·lícules que no coneixem o plantegen inquietuds sobre possibles adquisicions. La meua germana i jo plantegem el videoclub com un pou dels desitjos. La gent ve i ens parla de pel·lícules que no troben enlloc o el títol de les quals no recorden, però que varen ser importants per a ells en la seua infància. Jo sóc fill de metges i ara estic sempre amb consultes”, exposa Gascó.

Tanta dedicació posa en el seu treball el responsable de Stromboli que ell mateix subtitula les pel·lícules al castellà quan és necessari, una faena que multiplica la implicació que senten amb les obres que els envolten. Però a més de per això i el seu catàleg –que es pot consultar en línia–, este local situat en el carrer Centelles també destaca per la seua valorada labor d’assessorament. En una època on roseguem els cantons de cada minut, esta videoteca funciona com un banc de temps. Regala hores perdudes i estalvia travessies infructuoses per la mar d’internet.

“Alguns clients m’expliquen que han estat dos mesos buscant en Google una pel·lícula que per a ells era rellevant i no l’han trobada, bé perquè estava descatalogada; bé perquè els enllaços per a descarregar-la estaven trencats, no portaven al contingut correcte o les imatges eren de mala qualitat. Al remat, recorren a mi com a última opció. Per no gastar-se 3 euros han gastat algunes setmanes de la seua vida”, apunta Gascó entre divertit i frustrat.  “M’han dit tantes vegades allò de ‘si esta pel·lícula no la tens tu, no la té ningú’, que al final m’ho he de creure. Els nostres usuaris agraïxen molt que fem eixa cerca i els puguem proporcionar un resultat satisfactori de forma directa i exclusiva”, afig.  “Sovint fem un poc de psicòlegs, perquè vénen clients que realment no saben bé el que volen i som nosaltres els que hem de guiar-los fins a donar amb el títol adequat. Per exemple, algú ens demana un film on no apareguen besos, perquè estan en un moment de desamor molt complicat. Potser eixa intimitat no li l’expliquen a altres persones, però vénen al videoclub i, en certa manera, ens obrin la seua ànima”.

“La gent està àvida de passió, encara que siga la d’altres. Els fascina que pugues estar bona cosa de temps parlant d’un pla o una escena. La passió és un virus que es contagia”, assenyala este economista amb ànima d’escriptor. I és precisament la seua cinefília la que actua com una pandèmia incurable sobre els 12.000 socis que té, dels quals, no obstant, només uns centenars freqüenten el local amb assiduïtat.  “Que la persona estiga present és important”, apunta Gascó, conscient del valor afegit que suposa l’assessorament personal i individualitzat que proporciona als seus clients. Passar-se per este local de Russafa també és una excusa per a recordar que encara som humans i podem divagar sobre escenes, personatges i girs inesperats de guió sense que l’enèsima notificació de l’smartphone ens vole la tapa dels cervells. Drama, comèdia, aventura, terror o romanç; un aiguat d’humanitat pel preu aproximat de dos cafés amb llet.

Un catàleg de 20.000 referències

Viure en un carrusel de joies cinematogràfiques pot semblar una activitat molt romàntica, però el dia a dia entre les parets d’este arxiu fílmic resulta molt més prosaic. Investigar, arxivar, portar la comptabilitat… “La clau és la perseverança. Este negoci va nàixer en la misèria i ara la gent ens coneix moltíssim. Si alguna vegada he de tancar, no faré festa de comiat, per a mi serà com si se m’haguera mort un ser volgut. Stromboli el porte dins”, explica.

A pur de busques meticuloses, paciència i tenacitat, este pou dels desitjos cinematogràfics ha anat omplint-se amb els anys fins a aconseguir les 20.000 pel·lícules que conformen el seu catàleg. Històricament la pel·lícula més llogada és Blade Runner, una distòpia que ara desperta nostàlgiques passions, però que arribà a estar descatalogada a principis dels 2000… Pareix cruel, quasi sàdic, fer triar a un pare entre els seus milers de fills, però en un oasi fílmic com este, la pregunta es torna inevitable. D’entre l’infinit fons documental que atresora, Gascó destaca un parell de títols: La Maman et la Putain (pel·lícula gràcies a la qual va aconseguir conéixer a Fernando Trueba) i Århus by night, un film iniciàtic sobre l’amor i la mirada. “De totes maneres, en fer un llistat dels teus films favorits, en realitat estàs fent un retrat del teu moment vital”, recalca.

I qui va a Stromboli? Encara que la inclinació poc comercial del seu catàleg poguera fer pensar en una parròquia de grans erudits, la veritat és que les portes d’este local estan obertes a qualsevol.  “Si València té un videoclub com Stromboli és perquè ho ha propiciat la gent. Són ells els que vénen a llogar les pel·lícules i permeten que seguisca existint. Hi ha molta cinefília en esta ciutat meravellosa. Pretendre tindre un únic tipus de clientela o un únic tipus de cinema seria la mort, el videoclub ja no existiria. Digam que els nostres clients han de suportar-nos i entendre què és Stromboli. Ací pots trobar títols underground, però també tenim ‘Casablanca’ o ‘Lo que el viento se llevó’. El nostre material cada volta és més valuós, perquè el temps passa i les pel·lícules es perden”, explica Gascó.

Respecte a l’univers 2.0, Gascó ho té clar: més que un contrincant ha de ser un aliat.  “La gent pensa que Netflix i, en general internet i les plataformes, són enemics de Stromboli, però no és així. Crec que internet és una benedicció perquè permet que la cultura estiga a l’abast de molta més gent”. Ell mateix utilitza evidentment la xarxa per a investigar nous títols o rastrejar els que li sol·liciten els usuaris del videoclub. “Investiguem per tot el món. A voltes donem amb títols molt difícils d’aconseguir, però que resulten caríssims i ací el nostre repte és trobar-los a un preu més assequible. És molt difícil amortitzar la compra d’una pel·lícula que quasi ningú coneix i que simplement ens ha suggerit un visitant casual”.

Molt més que pel·lícules

Per als enamorats del sèptim art, Stromboli és una illa, com aquella de la qual pren prestat el seu cinematogràfic nom; però durant els seus vint anys de vida el negoci s’ha convertit en molt més. Així, el local del carrer Centelles exercix com a trampolí des del qual llançar altres projectes, sempre amb el metratge com a referent. De fet, Stromboli col·labora assíduament en festivals com València Negra o Cinema Europa i participa en cicles i tallers del MuVIM, l’IVAM, la Filmoteca de l’IVAC o l’Aula de Cinema de la Universitat de València.

També formen part de Cine y debate, una iniciativa que vol posar el focus en pel·lícules poc convencionals i promoure un diàleg entorn dels títols triats. Igualment, durant un temps organitzà sessions de cinema secretes o el que és igual, una projecció a la qual s’acudia sense conéixer amb anterioritat la pel·lícula que es visionaria. En el seu cas, llogar pel·lícules es convertix quasi en una excusa per a desplegar un cant d’amor cap a les imatges en moviment. “Vivim en una era molt audiovisual, desestimar eixe llenguatge és no estar en este món. El cinema va d’allò que veiem i d’allò que no veiem”, exposa Gascó.

En eixe afany per explorar el cinema des d’una perspectiva polièdrica, inclouen en cada caràtula una cita que permet establir un joc de picades d’ull i referències amb la clientela. “La idea va ser del director Javier Rebollo, qui forma part de l’ànima de Stromboli”, apunta Gascó. No es tracta de sentències  com les dels sobres de sucre, sinó poemes, reflexions filosòfiques o fragments de texts que troba interessants. Estes frases poden tindre relació amb el film en qüestió o no: “a vegades, algú veu la pel·lícula i descobrix alguna connexió amb la cita que incloïa la caràtula, però és fruit de l’atzar, forma part del joc. La cultura ens connecta més amb la vida”, assenyala.

Acostar-se a Stromboli i deixar-se assessorar suposa també un desafiament al criteri personal de cadascun. “La gent té por a provar coses diferents i jo intente que s’òbriguen una mica a altres mons. Aprendre és divertit”, subratlla este cinèfil empedreït. “Sempre s’ha dit que el cinema és una finestra al món, des dels seus inicis se’l va anomenar ‘el gran viatger’ perquè et permet conèixer com és la vida en altres països. Potser no tingues diners per a anar a Islàndia, però sempre pots llogar una pel·lícula islandesa per a descobrir eixa terra”. Si algú va al número 17 del carrer Centelles amb la ment oberta i confiada, és possible que torne a casa amb una joia desconeguda baix del braç. Amb un títol que mai haguera triat ell mateix o que no havia cridat la seua atenció abans.

El cineasta i doctor en Prehistòria Marc Azéma sosté que algunes pintures rupestres trobades en coves com la de Trois Frères o Altamira són en realitat una mostra de protocinema. La idea va sorgir en estudiar la representació d’un fris en el qual apareixien tres lleons en diferents postures. Segons l’especialista francés, en moure la llum d’una torxa enfront d’aquestes figures s’aconseguiria crear la sensació de que l’animal s’estava desplaçant. Imatges en moviment, l’elixir primigeni del cinema. Seguint la seua teoria, podríem assumir que el sèptim art batega en la naturalesa humana des de fa molt més del que pensàvem. I quin millor lloc per a donar regna solta a eixa ancestral pulsió fílmica que un temple cinematogràfic a caramull de promeses i reptes? El videoclub ha mort, llarga vida al videoclub.

Un Stromboli per a cada ocasió

Daniel Gascó defén que per a recomanar una pel·lícula (i encertar) és necessari conéixer l’estat d’ànim o el moment vital de l’altra persona, així que, en un imperdonable abús de confiança, sol·licitem els seus suggeriments cinematogràfics per als següents llocs comuns de l’existència humana:

– Lligar amb algú: Betty Blue (37.2 le matin).

– Deixar passar una vesprada de ressaca: The Rocky Horror Picture Show.

– Sobreviure a eixos dies on penses que tot t’ix malament: ¡Qué bello es vivir!

– Obrir mires, ampliar horitzons: El hombre de Alcatraz o La mujer de la arena

– Superar una ruptura amorosa: Nymphomaniac.

Fotos © Òscar Garrido Serra / Lletraferit