Fer riure és molt més complicat que fer plorar, per això és tan difícil trobar una bona comèdia amb la qual oblidar que el món se’n va a la merda. En Poquita fe dibuixen una família intergeneracional, de la mal anomenada classe mitjana, que viu en un barri aleatori de Madrid. Eixe és el principal repte de la sèrie: que, tot i que sigues de poble, visques en una illa o a la muntanya, et pugues identificar amb els problemes quotidians de Berta i José Ramón. Problemes d’habitatge en esta segona temporada, problemes amorosos amb eixa crisi existencial que sembla que passen tots els quarantons del país, i una família d’allò més curiosa.

Un veí intens, una germana ni-ni, uns pares tradicionals que han decidit, a la vellea, complir el somni de la classe mitjana i mudar-se a un residencial, una mare més hippy i una manera de contar la història molt curiosa. Estem acostumats als totals –respostes a càmera– en el format documental o als shows televisius com tots els de buscadors de tresors, forjadors de ganivets i compradors de trasters, però ací exploten el recurs fins a convertir-lo en el fil conductor de la ficció. Sense forçar cap justificació, com en una altra enorme comèdia, What We Do in the Shadows, i amb intervencions de qualsevol que passe per allí. Fins i tot converses a càmera entre entrevistats que no estan físicament en el mateix lloc: una fantasia. Formalment és diferent, Cimas i Pedreño fan els millors papers de la seua carrera i els secundaris tenen moments estel·lars, com en el capítol de les humitats en la paret o el del pardalet a l’aire (sense voler contar massa).

Entenc les reticències que puga causar seure davant una altra comèdia espanyola, però esta no és una comèdia qualsevol: és l’espill del Zara per on passa tot el món i s’enfronta als seus complexos. Triar vacances, regals familiars de Nadal, converses incòmodes amb els sogres, les particularitats dels treballs monòtons, i a l’horitzó una idea: canviem de vida? Anar a Tailàndia, buscar una nova llar, trobar faena, deixar la parella, posar-li un poc de picant a la vida perquè les teues discussions no siguen al voltant d’un polar faller o d’una taula del menjador. Però, com canta Panxo en Estiu: “Que no serà per ganes de ficar les bombes, serà per la por de perdre el que tenim”, que moltes voltes la vida continua estàtica en una inèrcia de monotonia i rutina esguitada de soterrars i xafardejos.

Per això esta sèrie, que fa de l’humor blanc bandera, és tan interessant i transversal. Com passava amb Los Serrano o Vaya Semanita, tindràs moments en què diràs: “això també m’ha passat a mi”. I en el reconeixement dels teus propis fantasmes està l’inici d’eixa conversa pendent que cal afrontar. Potser siga una exageració dir que una sèrie, unes rialles nocturnes per anar de bon humor al llit, una conversa provocada, siga la teràpia de parella definitiva. Potser el teu matrimoni no se salve ni per una conversa ni anant al llit amb un somriure. Ara bé, ens fa falta molta fe i una alta dosi d’entusiasme, ja que, com canta Biznaga: “Cuando el desencanto es tradición, el entusiasmo es la disidencia”. Si encara hi ha entusiasme en la teua vida i conserves una Poquita fe, aleshores tot té solució.