En la casa racionalista de Rafael Valls, en el Cabanyal, es firmà la fusió entre el Llevant FC i el Gimnàstic FC. Les noves autoritats franquistes la cuinaren i crearen un relat que la premsa de l’època difongué i que aplegà als nostres dies: “El Llevant FC té jugadors però no camp; el Gimnàstic, camp però no jugadors. La millor decisió és una fusió”. La propaganda convertí allò en veritat. El relat feu fortuna, però hui coneixem que els dos clubs tenien futbolistes: els del Llevant FC eren extraordinaris i venien de signar el millor lustre de la seua història (33-37); els del Gimnàstic, no tan bons, eren els propis d’un club que lluitava contra la seua decadència. Els dos tenien camp, però el règim volia fer-se amb ells, i en part ho aconseguí. El Llevant FC tenia una fervorosa hinchada arrelada en un espai propi, la València marítima. El Gimnàstic a penes havia resistit la competència del València CF per a conquistar el mercat urbà des de mitjan anys 20. N’hi havia més: el Llevant FC i la seua gent estaven molt significats amb la República i les esquerres; el Gimnàstic era, de sempre, un club conservador i de dretes.

Equipament 2024-2025 que vol imitar el del catxirulo © Llevant UD

Des del punt de vista del règim, la fusió li venia al pèl: premiaven al Gimnàstic i al seu entorn social i depuraven al Llevant FC, mantenint una segona entitat futbolística en el cap i casal. A més –poca broma– el franquisme es quedava les instal·lacions dels dos: el Camp de la Creu, pagat pels llevantins cèntim a cèntim, i Vallejo, llogat pel Gimnàstic, serien emprats per a les activitats deportives del nou règim. Els cuiners de la fusió entenien també que l’operació els permetria penjar-se una medalla de cara als seus superiors.

Així i tot, calia aconseguir un cert consens. ¿Com convéncer a dos societats antagòniques de les bondats de la iniciativa? Amb la promesa que l’equip resultant s’incorporaria a la competició en Primera, per decret. Eixe fon l’ham. Una altra mentira premeditada que mai es compliria.

En un parell d’anys aquella infàmia desaparegué per la pressió del propi llevantinisme: hi hagué un nou pacte, més raonable: Llevant UD i de blaugrana. Fins a hui.

El nom? Unió Deportiva Llevant-Gimnàstic. Llarguíssim. Els colors? Els que ràpidament es popularitzaren com el catxirulo: roig del Gimnàstic, blau dels dos, blanc del Llevant FC (que en els últims anys 30 normalitzà l’ús del blanc-i-blau, en detriment del blanc-i-negre). L’escut? Un pastitx que incorporava el jou i les fletxes falangista i una creu de Santiago, vinculada al nacionalcatolicisme. Esta simbologia imposada es carregava la tradició anterior i menyspreava la identitat d’ambdós clubs, convertint-lo en una filial simbòlica de la Falange i el règim. El camp? Seria Vallejo, sempre que els falangistes no tingueren activitats més importants que un partit de Segona de la Udelage (UDLG). El de la Creu? Ai, la Creu. Les grades de Vallejo? 80% poblades per cabanyalers i grauers, 20% valentins dels vells dominis blaugrana.

Escut imposat pel règim després de la fusió de 1939 © Arxiu Felip Bens

En un parell d’anys aquella infàmia desaparegué per la pressió del propi llevantinisme: hi hagué un nou pacte, més raonable: Llevant UD i de blaugrana. Fins a hui.

És una història trista, però nostra. Una història d’imposició i de derrota. La imposició del règim, mirant pel seu interés, i castigant a la València marítima i al seu club. De derrota per als dos: al Llevant FC li truncaren per decret la trajectòria prèvia a la guerra i volgueren desarrelar-lo del seu domini natural. Al Gimnàstic se l’espentà a un viatge incert i en minoria en el qual es deixà el nom pel camí, amb una sensació clara d’absorció, més que de fusió.

Distints uniformes del Llevant UD des de la fusió, representats per Ramon Balaguer (el catxirulo, 1939-1941), Agustí Dolz, Ernesto Domínguez, Félix Ettien i Sergio Ballesteros  © Daniel Reverter / Historia del Llevant UD

Ara, el Llevant UD, 85 anys després d’aquells fets, ha decidit que durant la campanya del seu 115 aniversari vestirà l’equipament que reviscola aquell breu episodi històric de dos temporades… però els uniformes que es presenten ara es decidiren fa aproximadament un any. ¿Es tracta d’una herència enverinada de Quico Catalán? ¿O només era una altra decisió arbitrària, com altres durant estos anys, en matèria identitària? Macron també és, per descomptat, corresponsable d’este desficaci.

El catxirulo, a pesar de tot açò que hem explicat, és part de la nostra història, diran alguns. I tant. Es pot traure esta camisola? Sí, es pot fer, però en un context en el qual l’entitat d’Orriols mostra un respecte reverencial per l’equipació blanc-i-negra original del club, un any darrere d’un altre. ¿Es pot promocionar la camisola del catxirulo durant la temporada en què celebrem el 115 aniversari? Rotundament no. És una clavada de pota colossal i se li hauria de buscar una solució.

Recreació fidel que Macron feu del primer uniforme del Llevant FC © Llevant UD

Colors equivocats. L’equipament presentat, a més, ni tan sols és l’històric: s’ha desterrat el blau i s’ha substituït pel negre, i s’incorporen pantalons blancs. Pareix una broma de mal gust, un capritx irrespectuós cap a la nostra història. D’açò també és corresponsable Macron. Algú en Bolonya viu unes fotos en blanc i negre amb el coll i el pantaló fosc i decidí que eren negres. Ningú en Orriols els digué que eren blaus. Esta falta de rigor és impròpia d’una marca de referència en Europa. I d’un club professional que es respecte a si mateix.