I la desil·lusió no a soles és fruit dels resultats. També importa el com, clar: eixa reiterada falta d’actitud quan el destí ens regalava una i una altra i una altra oportunitat.
Respecte al caràcter competitiu, el potencial de les plantilles de Segona és d’un nivell semblant. La diferència entre elles es troba en el punt en què cada club i cada entrenador instal·len l’exigència, vista la capacitat futbolística dels seus membres. La plantilla granota 22-23 tenia l’obligació inequívoca de l’ascens directe i, segurament, amb un altre entrenador i una altra gestió de vestidor, l’hauria aconseguit; la 23-24, quasi igual, i no ha arribat ni al play-off.
Que uns quants d’este grup de futbolistes s’hagen deixat portar d’una manera vergonyant, arrossegant-se per l’herba, és culpa d’ells mateixos, però tots sabem com funciona el món del futbol, amb els seus egos i les seues vanitats. Per això és ingenu no pressupondre que és l’entrenador qui ha de gestionar tot això i explotar les virtuts del grup, com a equip i com a individualitats. Hi ha d’haver treball tàctic, físic però sobretot motivacional per a construir un conjunt competitiu. I, per descomptat, calen directrius des del club que mantinguen un alt nivell d’exigència en tota la parcel·la deportiva. Ací ha fallat tot: alguns futbolistes, els tècnics i els responsables del club.
En este context, les declaracions de Felipe Miñambres en rodes de premsa i entrevistes provoquen torbació i representen un insult a la intel·ligència d’esta afició, que ja mostrà el dia de l’Alcorcón la seua opinió. L’astorgà, no obstant, després d’encadenar fracassos, encara s’atrevix a negar que ho siguen, traure pit i posar-se flamenc.
“Tenim allò que ens mereixem com a afició” comentava un camarada de graderia durant l’esperpent final en Orriols. I en part té raó. En altres clubs, a Miñambres li farien eixir els colors per les seues declaracions. Ací ningú el puntualitza mentres amenaça en planificar, de facto, una altra campanya i continuar afonant al nostre club en el fang de la mediocritat i, per extensió, de les dificultats econòmiques, que seran creixents i que, en cas de continuar amb esta trajectòria deportiva, obligaran a Danvila a vendre, més prompte que tard.
Calero és una elecció de Danvila.
Sobretot, perquè l’opció del màxim accioniste és la disciplina
Però… De veres Danvila fa costat a Miñambres? No ho crec. Sospite que està tan fart d’ell i la seua retòrica autocomplaent com tots nosaltres. Si el lleonés continua és únicament perquè el Llevant UD seguix atenallat per les estretors econòmiques. Continua, però potser es dedicarà al manteniment dels banderins de còrner i a fer informes, entre becadeta i becadeta. No prendrà les decisions i, a més, no protestarà, perquè sap que el seu crèdit, després de la desatrossa trajectòria llevantina, està per terra.
Tot açò ens situa en un escenari incert: ¿Sap Danvila de futbol com per a prendre les decisions finals en l’àmbit deportiu? Ho dubte. Si fora així, hauria destituït a Calleja molt abans i hauria fitxat un entrenador de garanties. I ara estaríem ensomiant amb l’ascens i no afonats a mig camí entre la modorra i l’avorriment. I podríem obtindre, amb els ingressos televisius de Primera, l’estabilitat econòmica que tanta falta ens fa.
Julián Calero. En este context, segons el meu parer, Calero és una elecció de Danvila. I ho és perquè està convençut que en Segona fan falta guerrers, no estilistes. També perquè entrenadors de (més) garanties són inassumibles, econòmicament. Però sobretot, perquè l’opció del màxim accioniste és la disciplina. Danvila entén, com quasi tots nosaltres, que el nivell d’exigència de la plantilla ha sigut lamentable, per culpa de Calleja i Miñambres.
Una família. La milonga de la família ens ha costat cara, un pretext per a permetre el nepotisme i disculpar la mediocritat. La possible arribada de Morales, més enllà de tota consideració futbolística, és llançar un missatge terrible: tot val ací. La d’Iborra, per contra, seria l’aposta pel perfil que necessitem. Potser assistirem (amb tristor) a la marxa de futbolistes com Álex Muñoz, gran professional, de trellat, compromés. N’hi ha més com ell. Deprendrem de les ensenyances d’este curs? Prioritzarem el perfil de jugadors que s’ho deixen tot, sense alçar la veu, discretament, o farem de nou capità a tios com Pablo Martínez, que es creuen més d’allò que són, viuen del cant de sirena i que corren al trot, quan més requerix l’equip les seues virtuts?
Un altre perfil de futbolistes. Per descomptat, la confecció d’una plantilla d’èxit ha de buscar altres virtuts, al marge de les tècniques. En açò queda molt per fer, a mitjà i llarg termini. Si no volem tornar a ser l’equip previsible i expost a l’arbitrarietat que fórem, amb excepcions, entre el 65 i el segle XXI, el Llevant ha d’instal·lar l’exigència en totes les parcel·les de l’entitat. Els futbolistes que vinguen han d’entendre (perquè així ho veuen en el seu dia a dia) que els pereosos, els lànguids, els timorats i els indolents no tenen cabuda en Orriols, a l’ombra d’este escut immortal.
Una cosa més, sobre el partit d’Osca: no ens tragau els colors de nou.
