Guanyar

by | 18/11/2026

La democràcia no és una final de futbol ni les victòries electorals absolen a ningú
Temps de lectura: 2 minuts

Des de fa un temps (seran coses de l’edat), això de les eleccions em resulta un trànsit cada vegada més pesarós. Hi ha moltes coses que lamente de tot el procés electoral. La primera, suportar tanta campanya embafadora, i ací vindran les mentires o mitges veritats, les promeses que no es compliran, es a dir, el de sempre. Però potser el que em resulta més tòrrid de tot és eixe moment en què el guanyador celebra la seua victòria. El tal guanyador ix al balcó del quarter general del seu partit davant les masses enaltides. “Hem guanyat!“, celebren el seguidors, al mateix temps que agiten les banderetes. Però què hem guanyat, realment? La democràcia no és un moment, és un procés en continuïtat. I ací eixa celebració, l’eufòria, més pròpia d’una final de futbol, no té molt sentit.

Posaré un exemple. Hi ha qui ja veu en l’horitzó la derrota del trumpisme. Davant esta perspectiva (de succeir, perquè el trumpisme, d’existir, és molt més que Trump) ja se celebra la fi de l’enemic. Però, passe el que passe en les pròximes eleccions estatunidenques (les generals), guanyen els republicans o els demòcrates, hi ha alguna cosa que no es pot eludir: Trump ja va guanyar… dos vegades. És a dir que, per molt que vullguem, la seua derrota ja és inviable. Ho va ser en algun moment en el passat, però no va succeir (o va succeir, però després va tornar a guanyar). Hi haurà qui crega i es diga que el que importa és que hem reparat la falta i que això ens prepara millor per al futur. Però el futur també és abans. És a dir, que el que ja ha passat va ser el futur d’algun present no tan llunyà en el qual ens vàrem dir el mateix. Ha impedit eixe presumpte anàlisi (que no és tal) algunes de les conseqüències de certes polítiques? La resposta és no. Després de les eleccions, qui s’enrecorda dels morts?

A hores d’ara, ja hem aprés que les eleccions mai es guanyen, es perden. Ningú rebutjaria un bon gestor per a caure sense necessitat en la incertesa. Canviem quan ens sentim enganyats o decidim que eixe subjecte no és aquell bon governant que esperàvem. I la por, la por com a incentiu.

Fa molt de temps que les eleccions no servixen per a afrontar un projecte sòlid per al país. En eixe context, si guanyen “els altres”, el resultat serà l’excusa per a disculpar la nostra culpa: sempre hi haurà un agent extern que el justifique. Si guanyen “els meus”, la victòria servirà d’aval per a amagar els nostres morts (simbòlics, com la corrupció, la traïció als nostres ideals i programes, la mala gestió; i físics, com els morts reals, aquelles morts que ja són un fet i que no vàrem impedir). A qui li importa? A qui li passem la factura dels errors?

Tal com hui les entenem, les eleccions només servixen per a llavar la nostra consciència. Creu i ratlla. Guanyar? No, en estes eleccions no ens juguem el tot, com s’està dient. Només es un joc d’anades i vingudes en continuitat. La resta és propaganda.

Gerardo León (València, 1971) és guionista i periodista cultural. Col·labora en diversos mitjans com a crític de cinema i periodista amb articles d'opinió, entrevistes, i cobrint festivals. En 2023 publicà el llibre d'assaig Mi 15M (un recuerdo y algo más), on narrava les seues experiències en el Moviment dels indignats. En 2026 tragué el seu segon llibre, La izquierda frente al espejo, els dos publicats per Ediciones Contrabando.

Et pot interessar

(Des)educant

(Des)educant

Quan acabar Primària no vol dir saber llegir de corregut