Els versos són de Pablo Neruda, però els popularitzà Robe Iniesta en Pedrá. Una volta, en el directe que isqué en Iros todos a tomar por culo, en modificà el final i li donà un aire de tralla seca, de paratge moral ascètic i pell apegada als ossos: Yo trabajo y trabajo / debo sustituir / tantos olvidos / llenar de pan la esperanza (“las tinieblas”, en el poema original).
Des que va morir Robe, s’ha desfermat una competició per a vore quin polític d’esquerres (sobretot) n’era més i més genuïnament seguidor. Que si ama, que si ensancha, que si so payaso. Perquè xafem estora, però ausades que som roquers, com els coloms. I, enmig de tanta exhibició, cap dels soldats de la darrera línia del front ideològic contra l’avanç del tecnofeixisme depredador sembla que se’n recorde d’estos versos. D’omplir de pa l’esperança. De substituir tants oblits. De davallar del núvol retòric de la raó i xafar polígon, si pot ser sense community manager darrere, d’escoltar els iracunds i no despatxar-los amb una mirada de fàstic o de condescendència. De no donar lliçons amb ceba per a menjar i voler alguna cosa més que sobreviure, a l’espera que l’enquesta de Dàmocles els talle el cap i done per començada la festa.
Som la generació que assistix, entre la indiferència, la neurastènia i l’afectació, a la voladura dels millors guanys de l’occident posterior a la Segona Guerra Mundial: el dret internacional i l’Estat del benestar, establits com a pactes bàsics de la supervivència, unes línies que –no les toqueu– delimitaven la civilització i els límits de la contesa. Enmig hi havia espai per a les nostres misèries, però persistia la sòlida idea que, passara el que passara, no ens faríem mal del tot. Que hi havia impossibles. Que cultura, sanitat, xarxa social, educació i garantia jurídica eren Columnes d’Hèrcules posades allà des de sempre i per a sempre.
Potser el seu caràcter de cosa divinitzada ha sigut el primer que ha despertat l’instint caçador dels iconoclastes.
Ara, en plena dissolució, hi ha una esquerra, més enllà dels límits estrictes dels partits, que s’encabota a empunyar armes morals inofensives i pega voltes i voltes entre núvols, capaç de fer de tot excepte pastar el pa i l’esperança. Que fins i tot té raó en el que diu, però i què? Aquella esquerra és Roma devorada per les formigues que fan túnels per baix de Roma. Rasca i rasca molt i rasca molt bé, però rasca on no pica.
El pa és una altra cosa.
Potser caldria fer un congrés i posar eixa Pedrá en bucle fins que caiguen les arcangèliques plomes del discurs i en el seu lloc aparega una crosta cruixent i daurada, que es puga desfer amb les mans i amb la boca.









