La faula del tigre i de l’ase

by | 06/11/2025

Cal tornar a dir, ni que siga per higiene, que la Terra és redona
Temps de lectura: 2 minuts

És fàcil de trobar en xarxes, encastat en la massa viscosa de vídeos que es pretenen il·luminadors, però no passen de ser l’equivalent del furgadents entre els llavis greixosos del parroquià més marejat de la barra del bar. O, si voleu, allò que encunyà Gianni Vattimo del pensament dèbil, la multiplicitat lleugera, despreocupada i postmoderna, que sobrevé en ser abolides les veritats existencials d’un món que ja no existix.

En este cas el protagonista és un home de mitjana edat amb pinta de professor universitari, vestit de negre, ulleres negres i una música d’ambient entre l’èpica i la calma. Els plans són curts, càlids i emfàtics. L’home desgrana pausadament –i és admirable com aconseguix no riure’s– la faula d’un tigre i un ase que discutixen per una favada. Notòriament el tigre té raó, però acaba castigat pel lleó al desterrament, no per la falsedat dels seus postulats, sinó… per haver discutit amb l’ase. On s’ha vist, un animal brau i magnífic perdre el temps amb un ser privat de raó? No veus que et rebaixes, vergonya dels tigres? A estes altures l’efímer Umberto Eco de Triana ens diu que la moralitat de la història és que no perdes el temps amb els ignorants i que bla, bla, bla.

Sembla una bagatel·la, però en realitat exemplifica, encara que de manera equivocada, el gran debat que dolorosament viu una part de la vella intel·lectualitat i els partits progressistes, autopercebuts uns i altres com a tigres davant dels sorollosos ases del negacionisme, l’insult i la mentira. Ells, nosaltres, acostumats al prestigi de la lliça amb regles i armes nobles, van cedir el terreny i van decidir fer com en la moral de la faula: no discutir, no baixar al fang, no empunyar armes bastardes.

En lloc d’això, optaren per una condescendència de tall aristocràtic, massa ocupats en complaure’s amb la magnífica elasticitat del seu cos, confiats en els antíquissims gravats jeràrquics que els pintaven al cim, a una distància inabastable dels altres, la generació d’ases sorollosos. Recordeu el moviment d’abandonar la xarxa X? Les comminacions escolàstiques a no alimentar debats amb l’enemic per a no donar-li visibilitat?

La barreja de supèrbia i negligència ha sigut un ingredient essencial del drama que vivim a Occident, en el qual València té l’ingrat honor de ser avançadíssim camp d’experimentació. De manera que si vos ix el vídeo en qüestió, feu-li un tall de mànegues al savi, perquè no estem per a abandonar la lluita de les idees, per ingrat que ens resulte. Perquè, tot i que siga horrible, caldrà tornar a dir, ni que siga per higiene, que la Terra és redona. A despit de l’advertència de Camus: aplega un moment en la història en què qualsevol que diga que dos més dos fan quatre s’arrisca al fet que el condemnen a mort.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació de Tirant lo Blanch il·lustrada per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta, la novel·la juvenil El mag de Montrose i la novel·la Estiu.

Et pot interessar

Realisme visceral valencià

Realisme visceral valencià

Què tenim els valencians, sinó una recerca permanent, alhora que indestructible, de la nostra identitat?