Fa dècades que em faig la mateixa pregunta: qui decidix quins barris d’una ciutat seran assotats per l’heroïna, i per quina raó sempre són de classe obrera? Potser és per això que m’ha sobtat allò que el destí li tenia parat, de forma –en certa mida insospitada, però no massa– a la Patacona.
Els lectors més vells s’hauran aplegat a assentar en els durs escalons del rústic camp de la Malva-rosa, escenari històric del primer futbol valentí. Allà el Llevant jugà de local en la dècada de 1910, en els terrenys cedits per la família Robillard. En 1962 els ja filials Portuaris i UD Malva-rosa s’uniren i este últim canvià el nom a Atlètic Llevant. Així, el camp malva-rosí, al costat del sanatori de Sant Joan de Déu, es convertí en la pedrera (amb terra dura i pedres literals) dels granotes. Des dels anys 80 i 90 ser arreplegapilotes en aquell terreny de joc era una autèntica heroïcitat, especialment si el baló se n’anava pel fons nord i anava a parar a les Casetes Rosa, búnquer intocable de la delinqüència en el poble, associada a la droga.
Ser veí de la Malva-rosa, amb la degradació que el cavall inoculà en els nostres carrers, també era una heroïcitat. I encara ho és, hui en dia. Els veïns es mobilitzaren centenars de voltes per a frenar la plaga del tràfic de droga i de la delinqüència consegüent, però és com si el problema fora una rabassa viva baix terra, un mal endèmic davall la pell. I l’heroïna sempre torna a este racó apartat de la ciutat. Esta volta s’ha desbordat i s’ha desplaçat al nord.
Des que tancà la potent indústria paperera fa molts anys, la Patacona fon una destinació hostil per a alguns estiuejants, que tenien enfront una platja salvatge però en la “rebotiga” un immens solar convertit en abocador i cau de rates. De fet, quan s’anuncia la urbanització de tot aquell espai, en el seu dia, ningú es creia que algú voldria viure prop del Carraixet, entre les séquies de Vera i la Mar, sobre les ruïnes de la paperera que havia donat faena a tants veïns. Amb els anys, els primers compradors veren com les seues cases es convertien en els metres quadrats més cars d’Alboraia, però tot aquell espai, mai s’acabà de renaturalitzar del tot i les mítiques bodegues Vinival i tot el seu entorn s’han convertit de fa uns anys en un creixent refugi salvatge i agrest de toxicòmans semblant a allò que un dia fon Campanar.
Qui sap? Potser l’heroïna, en la Patacona, com en Campanar, només és la porta d’entrada a la urbanització de tota la zona. Com s’intentà fer en el Cabanyal, amb l’avinguda de Blasco Ibáñez… O potser soc un malpensat, però no creguen, que després de la batuda d’esta setmana en el port de València, uns quants m’han preguntat si no vaig fer curt amb els Forlati.
