La publicació apareix en un grup de Facebook d’aquells d’expatriats europeus avarats com a catxalots blancs en la costa valenciana que s’oferixen consells de supervivència, xarxes de solidaritat tardana, sofàs, desacomplexats romanços, receptes de còctels, monstruoses paelles, motoserres de segona mà i alarmes injustificades que fan somriure els natius.
Per a la gent del poble, xafardejar el seu canal és l’entranyable equivalent als radioaficionats dels anys 80 que, abillats amb auriculars de goma espuma taronja i aparells de sobretaula, esperaven desxifrar missatges extraterrestres. Una barreja de por, escarni i fascinació que ens apega el nas a la pantalla, que és el més a prop que estarem de penetrar el secret de la seua existència entre nosaltres.
En el cas que ens ocupa, una dona anglesa de mitjana edat que habita una exclusiva urbanització amb seguretat privada, carrers de noms florals i naies amb arcs de pedra tosca, imbuïda per la prosa dickensiana, destil·la gotes de mel en parlar del seu empleat, Byron, un colombià faener d’aquells que van de casa a la faena i de la faena a casa. O això voldria el bo de Byron, que, a més, té dona i dos fills. Perquè l’home, que treballa a destall per a la senyora, no troba qui li llogue un pis a Xàbia. Clar, és normal, a l’escalada dels preus que du aparellat el mercat turístic, s’afig el fet que el modèlic peó no té papers ni contracte. I mira que treballa bé, i mira que és bon xic, insistix la patrona, entregada en cos i ànima a trobar-li un sostre, potser per tal que deixe de compartir cau i llit calent amb quatre famílies més en les cases barates del poble en règim de sardines de bota. Potser perquè la seua esquena bruna i musculada, vista al tercer gintònic des de la gandula de la piscina, li fa vindre ardents pensaments lírics.
Ni per un moment es para a pensar que és ella qui no li ha fet contracte i el té en règim d’esclavitud, doblant el llom sense papers i cobrant en negre, sí señora, no señora. Que eixa alegria fingida és desesperació. Que darrere dels seus ulls negres hi ha odi i extenuació. Lady Facebook ha fet l’operació bàsica de dissociar realitat i responsabilitat per a llançar una crida de socors que la valide com a ciutadana exemplar. I en això s’assembla fins el moll de l’os a tots nosaltres, que omplim les xarxes socials d’abrandats consells i consignes que no seguim. Que som incapaços de coherència entre declaració i acció i vivim aliens a les conseqüències de les nostres mateixes contradiccions, que hem perdut la vergonya elemental i ancestral que, almenys, ens feia callar. I això val per al fràgil present de la llengua dels valencians, per al destí dels pobles nostrats convertits en sucursals d’Idealista, per a la factura en negre que paguem amb un sospir feliç i per a Byron. Que, per cert, està disposat a pagar fins a 1.000 euros més gastos. El pobre il·lús.
