Fa quaranta-un anys feia la seua aparició Assaig d’aproximació a ‘Falles Folles Fetes Foc’ (Tres i Quatre, 1974), d’Amadeu Fabregat, després de guanyar el Premi Andròmina de Narrativa l’any anterior. Eren 179 pàgines i un únic paràgraf, en què la veu narradora parlava de la possible edició d’un manuscrit que alguns consideraven assaig i uns altres teatre… i del qual no arribem a llegir ni una línia en tot el llibre. Eren els anys 70 i l’experimentalisme una obligació, o quasi, com el tema d’aquella novel·la: la identitat valenciana.
“Relat d’un deliri pop i d’una catarsi lingüística”, en digué Josep Piera. Mentrestant, Joan Fuster parlava de fita literària des de l’angle valencià. “Però, justament, d’això es tractava. De venjar-se de tanta mitjania com li calia empassar-se dia rere dia: d’escriure una escollida impertinència”, deia aquella veu narradora en alguna de les 179 pàgines. Després d’aquella novel·la, Fabregat no n’escrigué més. Periodista, acabà entrant en la nova Canal 9 del PSOE, de la qual fou director i epicentre de sonores i valencianíssimes polèmiques. I al final se n’anà a Madrid.
Ara, quatre dècades després, con nocturnidad y alevosía, ha publicat L’anell del nibelung (Grup 62, 2025), on llegim la història d’Ernest Millet, professor de Geografia Física que, ja jubilat en una universitat “del nord”, torna després de quaranta anys –sí, quaranta– a la seua ciutat, dita M., de la qual tampoc no en sabem el nom, però que traspua mediocritat, carrincloneria i mal gust. El propòsit de Millet, se’ns diu, és ser espectador de l’estrena al teatre de la ciutat de L’anell del nibelung, cicle de quatre òperes èpiques de Richard Wagner, a qui ha estudiat a través dels seus viatges, en un abraçada gens casual entre l’art i la ciència.
Els quatre drames wagnerians marcaran les quatre parts de la novel·la, que manté tot el temps la indefinició, la solemnitat, l’intel·lectualisme i l’atmosfera metafòrica. Podem afegir els personatges simbòlics i seus diàlegs de to –i volum– platònic. Situada en el pla mític, evita conscientment la realitat. Algú ha dit que, en el fons, es tracta d’un assaig novel·lat. No: és una novel·la d’idees, o filosòfica… Podeu dir-li com vullgueu, però la seua indeterminació quant als personatges, l’espai i el temps, és tan evident i tan volguda que pot deixar fred o aclaparat un lector poc predisposat o proper a les pulsions de l’autor.
En altres paraules: qui conega a Fabregat l’entendrà profundament i se’n sentirà interpel·lat, potser fins i tot colpit; qui no, farà un llarg, a estones dens, i agradable passeig a través dels dramàtics records d’Ernest Millet, de la turbulenta vida de Wagner i de les convulsions mitològiques de la seua òpera prima, perquè són estos tres eixos narratius els que s’entrellacen durant 563 pàgines. En realitat, passen poques coses, però són les coses que passen en les tragèdies.
Tot això, clar, és molt clàssic, molt de novel·la europea, sobretot alemanya, francesa…, de principis del segle XX. De fet, l’enyor del nord sobrevola l’obra d’inici a final –allò d’Espriu, “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”–, i la música, que és el seu ritme de fons, i la intimitat mig amagada… Hi ha també les preguntes que provoca, els dubtes d’interpretació. L’anell del nibelung és, al capdavall, un repte per al lector, ara no des de l’experimentalisme dels anys 70, sinó des del classicisme alemany noucentista.
La reivindicació de l’individualisme és la mateixa, això sí, però ara més acusada encara, més descreguda i més despullada del que qualifica, amb ironia i sense “idearis tribals”, d’un passat jove que dona per amortitzat des d’una modernitat que no secunda. “D’això es tractava…”, escrivia fa quatre dècades. D’això és tracta també, ara.
La novel·la tindrà detractors, als qui els caurà de les mans. I tindrà partidaris, sobretot companys de viatge. Si en seran molts o pocs, imagine que no importa. No sembla que Fabregat l’haja escrit per a ningú. Si haguera volgut ressò, hi hauria posat noms i cognoms. No ha sigut així. No li ha donat el gust als periodistes de successos. L’ha escrit per a ell mateix i, per cert, en un perfecte català oriental, un altre brindis davant l’espill.
No sé què en dirà la crítica, perquè la crítica, al nostre país, ja no existix, perquè el país és massa menut i no paga bé, i també perquè els crítics potencials són massa amics o massa enemics dels escriptors que critiquen. Tota la resta és propaganda editorial, però això és ja un altre tema. El tema d’estes línies és que Fabregat ha escrit una novel·la quaranta-un anys després. I és un altre monumental soliloqui, però ara a la manera clàssica. No podia ser d’una altra manera.
