Quan Xavier Oms i jo érem xiquets, anàvem al cine almenys una vegada a la setmana. A cinemes de reestrena, òbviament; els cinemes d’estrena eren molt cars i es reservaven només per a les grans ocasions, com quan havíem tret molt bona nota en el col·legi, per exemple, o era el dia del nostre aniversari. En aquells cinemes de reestrena –n’hi havia de reestrena preferent, que eren els més cars, i després baixaven les categories fins a arribar als cinemes dels nostres barris, que acostumaven a ser de l’última– les còpies de les pel·lícules anaven deteriorant-se a mesura que passaven d’una sala a una altra.
Quan la pel·li era en color ens alegràvem molt, primer perquè les històries de les pel·lis en color acostumaven a passar –no sempre, però sí sovint– en llocs exòtics (la selva cuando ruge la marabunta, el salvatge Oest) o en èpoques pretèrites, on els personatges duien vestits enlluernadors i les actrius exhibien escots més generosos (Scaramouche, Los tres mosqueteros, que resulta que eren quatre, cosa que mai no vam entendre massa bé). Però la major part de les pel·lícules, ja dic, eren en blanc i negre, i ens n’havíem d’acontentar. Encara no érem prou grans perquè ens entrara la dèria d’anar a mirar films d’art i assaig, que, a banda del fet que la censura no les autoritzava, ja deien alguns, sobretot els germans majors més entesos, que per a que una pel·li fora de qualitat, calia que estiguera en blanc i negre. L’única cosa que acceptàvem de bon grat era que les pel·lis de guerra foren en blanc i negre; si eren en color, ja no ens agradaven tant, tret d’El Álamo, però eixa era una guerra antiga, clar.
Quasi tot el material gràfic de la nostra infància ja llunyana era, per tant, monocrom. Quasi sempre en blanc i negre, però no sempre, ja que hi havia excepcions: en blanc i verd, com la revista Garbo que llegien les nostres mares, o en blanc i blau, com les explicacions que anaven a la part de darrere dels programetes que donaven en alguns cines, i poca cosa més. I totes eixes fotografies que les famílies guardaven en capses de sabates, i que només treien i tornaven a mirar amb motiu d’alguna defunció, eren també, i inevitablement, en blanc i negre.
En els aparadors dels estudis dels fotògrafs de l’època hi havia, a més de fotos en color de veritat, que sempre semblaven una mica irreals, altres fotos acolorides a mà, que produïen sovint efectes surrealistes. I és que, encara que els qui les contemplàvem sabíem que aquells colors no eren de veritat, el resultat final ens pareixia sovint més suggestiu, o més interessant, que la reproducció més o menys fidel d’aquella mateixa realitat.
Quasi tot el material gràfic de la nostra infància ja llunyana era, per tant, monocrom.
Ha sigut llarga, doncs, la batalla entre la reproducció de les imatges, fixes o en moviment, en blanc i negre o en color. A hores d’ara, però, no hi ha cap dubte: des que les televisions van començar a emetre en color, el blanc i negre quasi ha desaparegut de les pantalles. Ara es posa color fins i tot als documentals de la Segona Guerra Mundial. I què voleu que vos diga, jo no m’avinc a vore a Hitler en color. Però això és una altra història…
El que està clar és que a Xavier Oms no li agrada massa el blanc i negre, i foto que cau a les seues mans, sobretot fotos que recullen espais i costums de la ciutat de València, la sotmet a un procés d’acoloriment que servix no per fer-la més bonica, sinó més pròxima a nosaltres. És molt difícil, per no dir impossible, confirmar que els colors afegits per Xavier Oms a les velles fotografies responguen sempre i fidelment a la realitat, però com diu la coneguda sentència si non è vero, è ben trobato. I quina millor alternativa, en un moment en què el color ho domina tot, que donar-li’n una miqueta a les imatges de la nostra ciutat, una ciutat que durant moltes dècades ha estat vista –i viscuda– quasi sempre en blanc i negre. I no per la voluntat dels seus habitants.
Però no és únicament el color el que afig Xavier Oms a cadascuna d’estes velles fotografies. Les acompanya amb un text en què ens explica què representen, quins fets les motiven, quina relació guarden amb la història de València, de manera que amb el seu nou llibre, València, la memòria acolorida (Llibres de la Drassana, 2023), no únicament podem fer un recorregut visual, sinó que podem posar cadascuna d’estes imatges en relació amb un moment de la nostra història.
Ara fa uns anys que Xavier Oms publicava el seu primer llibre, València des del tramvia no és la mateixa (Llibres de la Drassana, 2016), on servint-se d’un senzill fil argumental i recolzat en una extensa col·lecció de fotos antigues, moltes de les quals il·luminava amb colors, a vegades realistes, d’altres imaginaris o somiats, feia un recorregut emotiu per barris i carrers populars de la ciutat de València, en diferents moments de la seua història, i molts d’ells desapareguts. Un treball, el d’acolorir velles fotografies, que jo mateix no dubtava a qualificar, en el pròleg que vaig fer a aquella edició, “quasi de frare miniaturista il·luminant les pàgines d’una història natural que un dia algú considerarà de gran valor”.
Però no és únicament el color el que afig Xavier Oms a cadascuna d’estes velles fotografies.
Xavier Oms ens presenta ara el seu nou treball: es tracta d’una col·lecció de fotografies de distints llocs de la ciutat de València i d’alguns fets i costums relacionats amb ells, en un període de temps acotat entre la segona part del segle XIX, quan la incipient tècnica fotogràfica començava a depurar-se, i l’any 1937, en plena Guerra Civil. I no deixa de ser significatiu que la primera fotografia siga una imatge panoràmica de la ciutat, un pla general que abasta una visió llunyana de València per aquells anys, sense cap imatge humana, i les darreres, les que tanquen la col·lecció, un parell de fotos enregistrades per la periodista gràfica alemanya Gerda Taro, que representen exclusivament sers humans: una multitud a les portes de la morgue després d’un atac aeri de l’exèrcit sublevat, segons diu la llegenda que les acompanya; fotos molt pròximes, fotos només de persones, de rostres amb la mirada adolorida, que semblen preguntar per què ha passat, per què s’ha deixat que passara això.
No ens enganyem, i acabe: el fet d’acolorir fotos antigues, tot i ser important, no és l’únic element remarcable de la nova obra de Xavier Oms. És important també anar descobrint-nos indrets de la ciutat, supervivents o desapareguts amb el pas del temps, i recordar com s’ha anat desenvolupant la vida d’aquells que la van habitar en el passat: al capdavall, els esforços, les ànsies i fins i tot els fracassos i les decepcions han anat configurant el que ara som els valencians.
Foto portada: 1885 Plaça i Convent de Sant Francesc | 2a: la plaça del Mercat | 3a: Torres dels Serrans © Xavier Oms / Drassana
