Ni la pizza, ni la gent, ni Pompeia, ni el Vesubi, ni les pintures de Caravaggio, ni els escenaris de Sorrentino, que també… Una de les principals raons per les quals vaig anar a Nàpols per primera vegada va ser vore directament la Tavola Strozzi, eixa vista marítima de la ciutat medieval que representa de manera majestuosa el retorn triomfal dels estols de Ferran I de Nàpols –fill natural d’Alfons el Magnànim– i Joan II d’Aragó –germà i successor del mateix Alfons a la Corona d’Aragó– després d’haver pres el 7 de juliol de 1465 la propera illa d’Ischia, que fins aleshores estava en mans dels seus enemics angevins, liderats pel duc d’Anjou i comte de Provença Renat I.
El triomf en la batalla d’Ischia va ser, de fet, tota una fita i representà la consolidació en el tron de Ferran I, per la qual cosa no era estrany que volguera recordar la gesta. En concret, l’oli sobre taula representa l’entrada al port de Nàpols de part de l’estol liderat per Galceran de Requesens i Roberto Sanseverino, conformat per 10 galeres, 10 naus i 6 fustes, remolcant les embarcacions derrotades a Ischia en una desfilada que seguia el ritual de la humiliació del vençut: les galeres angevines són dutes per la popa amb la tripulació emmanillada, els rems a l’aire i els estendards dels Anjou arrossegats dins de l’aigua. Però, a més, la imatge és extraordinària perquè no hi ha cap altra vista general d’una ciutat mediterrània del segle XV que situe el paisatge marítim i urbà en primer pla.
No debades, la taula representa amb tota classe de detalls no només l’activitat del port, sinó també les cases, palaus, castells i fortificacions de Nàpols, així com les muntanyes que envolten la ciutat. És una de les poques imatges de l’època, de fet, que representa amb tant de realisme les grans galeres militars i naus mercantils, alhora que inclou embarcacions menors com sageties, gròndoles, barques, esquifs, baeus o galiotes, amb altres tipus de funcions en l’activitat marítima i portuària. I la vista tampoc s’està de ressaltar el valor polític de la commemoració, amb l’ensenya quadribarrada de la dinastia aragonesa onejant sobre les naus victorioses i en els principals edificis de la ciutat, que celebren el poder militar del Regne de Nàpols i la Corona d’Aragó enfront dels seus enemics.
Amb tot, la Tavola Strozzi no és un dels principals reclams de Nàpols, sinó que roman discretament conservada en un dels museus de la part alta de la ciutat, el de la Cartoixa de San Martino, al costat del Castell de Sant’Elmo (just el que es veu dalt en la taula). La visita és amable i tranquil·la dins dels frescos murs cartoixans i mostra la taula, de dos metres de llarg i uns huitanta centímetres d’alt, emmarcada dins d’una vitrina situada en una estança secundària. Però on i com es conservava la taula abans de ser exposada en un museu en època contemporània? La resposta la tenim en un recent article que ha publicat l’expert en qüestions navals de l’edat mitjana Marcel Pujol i Hamelink, “La Tavola Strozzi (1472-1473), celebració de la victòria de la batalla d’Ischia (1465): estudi d’iconografia naval”, en què explica que, en realitat, la taula era ni més ni menys que un capçal de llit!
Concretament, la taula no va ser encarregada pel mateix rei Ferran I de Nàpols, sinó per un dels seus principals aliats contra els interessos dels Anjou en terres itàliques: el banquer florentí Filippo Strozzi. De fet, la vista és molt probablement obra d’un artista toscà, Francesco Rosselli, que la va pintar com a capçal d’un lettuccio, és a dir, un moble de l’època que no només servia com a estructura de fusta per a un llit, sinó que també era, alhora, un banc i un baül. L’encàrrec seria de 1472 i a l’any següent –huit després de la victòria d’Ischia– seria entregat al rei Ferran pel mateix banquer Filippo Strozzi, que va visitar Nàpols en 1473 per tal de reforçar les seues relacions financeres i diplomàtiques amb el principal monarca del sud de la península Itàlica.
I què voleu que vos diga? La Tavola Strozzi em sembla el capçal de llit més bonic del món, el que representa de manera màgica i fascinant la ciutat que va ser capital efectiva de la Corona d’Aragó durant la part central del Segle d’Or valencià. Eixa centúria daurada que indubtablement no hauria existit sense l’aventura napolitana d’Alfons el Magnànim, protagonitzada principalment per valencians –junt amb catalans, aragonesos i balears– i que va obrir les portes de Roma als Borja, en una altra aventura no menys fascinant, la que va dur una família de modestos cavallers de Xàtiva a manar del lloc més ric i poderós de tot Occident.
‘Lettuccio’ pertanyent a la família Strozzi i Medici de Florència, fet per a un enllaç matrimonial de l’any 1508 (Sarasota Art Museum, Florida)