Potser Carlos Aimeur (València, 1972) va tindre tanta sobredosi de realitat quan va treballar en diaris com El Mundo o Las Provincias que, una volta que es va alliberar de la praxi diària del periodisme cultural, va voler imaginar altres esferes paral·leles. Almenys pel que fa a les seues novel·les, ja que assajos i guions també en té uns quants. Ho va fer, això sí, sense anar-se’n massa lluny: la ciutat de València i les seues rodalies han segut fins ara l’escenari de les seues ficcions, sempre partint de fenòmens que no ens són gens aliens.

Es va servir de la nostra història en plena Guerra de Succesió per a escriure el seu debut literari, Bonaventura. Sangre, cólera, melancolía y flema (Alupa, 2011), guardonat amb el premi Blasco Ibáñez de novel·la. Es va servir de la Ruta del Bakalao per a bastir la trama de Destroy. El corazón del hombre es un abismo (Llibres de la Drassana, 2015). I ara ha triat la problemàtica dels nostres grans clubs de futbol, deixats en mans d’inversors estrangers, amb una massa social cada volta més alienada, enmig de l’intens procés de globalització, gentrificació i despersonalització que patixen ciutats com la mateixa València, per a escriure Cuando fallan las fuerzas (Olelibros, 2025), una enganxosa narració que cavalca entre el thriller criminal i l’amarga crítica social.

Només en vore els colors de les camisetes i els pantalons que il·lustren la portada, i en llegir que el títol ens parla d’un club centenari, ja ens podem fer una idea molt clara de per on aniran els tirs. Però està bé que ell mateix ens conte algunes coses sobre la novel·la en este intercanvi de preguntes i respostes.

Comentaves fa poc que el llibre nasqué fa més de dos dècades: quan i per què, exactament? Crec que és el llibre que més temps m’ha acompanyat. El concepte mateix que l’antagonista fora un Heròstrat, algú que fa el que fa per repercussió, per a sentir-se important, es va gestar a principis dels 90, quan jo era un adolescent. En tot cas, la verdadera llavor de Cuando fallan las fuerzas (2025) es va plantar fa quasi vint i cinc anys. Va ser quan vaig acudir amb la meua germana i un amic a vore un entrenament del València CF amb Luis Aragonés. Allò no va ser un simple entrenament; per a mi va ser com assistir a una obra de teatre en viu. Em va impactar profundament vore com el futbol transcendix el fet esportiu. Eixe moment es va quedar amb mi, i des de llavors vaig saber que algun dia escriuria sobre eixa altra dimensió del futbol: la que no ix en les cròniques esportives, la que parla de poder, passió i decadència.

Supose que els esdeveniments de les últimes dècades i la manera en què ha canviat el futbol, convertit en un entreteniment per a inversos estrangers amb ganes d’especular, amb un descrèdit dels clubs com a marca identitària de la pròpia ciutat i cada volta amb menys arrel i amb menys jugadors de club dels de tota la vida, també haurà marcat la trama, no? Sens dubte. La novel·la naix precisament d’eixa transformació del futbol. De com un esport profundament lligat a la identitat local s’ha convertit en un negoci globalitzat, dominat per fons d’inversió i executius sense cap vincle emocional amb els clubs. En el llibre això es tradueï en un club centenari atrapat en una espiral de decadència, dirigit per interessos opacs que prioritzen el benefici econòmic sobre la resta. Volia explorar el que passa quan se sacrifiquen els valors per poder i diners. Eixa desnaturalització del futbol no és només un context en la novel·la: és el conflicte central. El protagonista, Ismael, s’enfronta a una realitat on els interessos econòmics han devorat qualsevol rastre de noblesa. I, al remat, és també una reflexió sobre com l’afició queda atrapada entre l’amor a uns colors i el rebuig al que eixos colors representen hui.

Veus este llibre com el tercer vèrtex d’una triada que explica València i les seues particularitats, junt amb Bonaventura(2011) i Destroy (2015)? No ho he concebut com una trilogia formal, però sí que veig que hi ha un fil comú entre les tres novel·les. I no només és l’ús de València com a escenari. Bonaventura (2011) era una immersió en la València del segle XVIII, Destroy (2015) abordava la Ruta del Bakalao i una joventut desbordada, i Cuando fallan las fuerzas (2025) porta eixa mirada crítica al present, a esta València futbolera, globalitzada i desfigurada per interessos aliens. Crec que les tres novel·les formen una espècie de trilogia sobre els processos de maduració, desencantament i desengany. A les tres les unix un intent d’entendre i preservar la memòria emocional d’esta ciutat. Cuando fallan las fuerzas (2025) és la més política de les tres, potser la més amarga, perquè parla d’alguna cosa que encara està succeint: com se’ns desmantellen els símbols que ens donaven sentit. Però també hi ha amor per la ciutat, per la seua gent, i per eixe futbol que ja no existix, però al qual encara continuem anant cada setmana, com un acte de resistència.

T’ha sigut fàcil equilibrar l’element d’acció que té la novel·la  (persecucions, lluites, tirs) amb el moments més de reflexió al voltant d’una realitat col·lectiva? Jo trobe que ha de ser la part més complicada… És el més estimulant. Em divertisc amb el puzle dels esdeveniments, ordenar els fets. No m’agrada que l’acció siga gratuïta, però la reflexió no pot frenar la història. Tenia clar que no volia caure en el parany del thriller buit ni en l’assaig disfressat de novel·la. M’interessava eixa tensió entre allò vertiginós i allò profund. La clau va ser pensar cada escena d’acció com un ressò d’una cosa major, alguna cosa que tenia arrels polítiques o emocionals. I al revés, que la reflexió no fora abstracta, sinó que estiguera sempre encarnada en personatges que es juguen una cosa real o que reaccionen a fets reals.

No he pogut oblidar, llegint el llibre, que el València CF va ser notícia per un intent de segrest surrealista, el de Vicente Soriano en 2004. No sé si creus que la ficció no està tan lluny de la realitat com ens pensem? És que la realitat a València ha tingut moments tan delirants que, com a escriptor, només pots triar entre documentar-los o reimaginar-los. Per a mi la ficció no és una fugida, sinó una ferramenta per a comprendre millor l’absurd que vivim. A vegades per a contar la veritat cal mentir una miqueta. I este llibre juga amb això: amb la idea que la frontera entre la crònica i la invenció és cada vegada més borrosa.

Carlos Aimeur (Foto: Kike Taberner)