En 1966 Maria Beneyto va publicar el recull de contes ‘La gent que viu al món’. Amb la col·laboració de la investigadora Maria Lacueva, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha demanat a dotze escriptores valencianes un relat curt que s’inicie amb el primer paràgraf d’un d’eixos contes. Els contes es publiquen cada mes al llarg de 2025, dins de la celebració de l’Any Maria Beneyto, i este de Raquel Ricart n’és el quart.
L’home va eixir de la taverna, evitant que la llum li entrar als ulls envermellits, ferint-los. No volia veure llum de cap manera. Tot ell es tancava en mil portes de foscúria. Portava massa alcohol i massa desesperació allí, davall la pell, cremant-li. El seu company va sortir també a la porta amb el clar desig de cridar-lo, però la veu se li va fer independent al moment d’anar a trametre-li el complicat missatge i es va fer cançó. Una cançó al·lusiva a la mosca que pica la gent de sobte, capaç de fer-la fugir sense motiu en plena eufòria.
Li havia passat sempre, que les cançons li eixien soles quan havia d’explicar veritats incòmodes o donar males notícies. Com una incapacitat innata per a infligir dolor als altres. La primera vegada fou quan el iaio morí al seu costat, tots dos sols al secà on havien anat a plegar garrofes. Havien parat a fer un mos, perquè el sol ja començava a calfar de valent i el iaio havia dit que millor fer la faena prompte i en acabant esmorzar i cap a casa. Portaven pa i una carmanyola amb esgarrat: albergínia, pimentó i abadejo. Gustós, ben regat amb oli. L’avi tallava la llesca de pa i de colp el mirà. Li digué adeu amb els ulls i caigué de costat. En caure l’avi, la navalla li saltà de les mans, i ell, el net, el company de l’home que va eixir de la taverna, que llavors era un xiquet d’11 anys, no feu res durant una bona estona. Mirà la navalla i l’associà per a sempre més a la mort sense avís, sense paraules, sense expressió de dolor, sense ranera de la mort. Sense res de res. La mort en sec. Tornà al poble a peu davall un sol de justícia. Arribà a casa que la mare ja parava taula, i en comptes de dir el iaio ha caigut mort enmig del camp, es posà a cantar a l’aire, un cant pla però molt sentit que parlava del vestit de dol de les garrofes en juliol.
Anys més tard, quan festejava amb Caterina la del Pigat i ella li digué al cap d’un temps que ja era hora d’anar pensant en casar-se, que si volien tindre fills no era qüestió d’encantar-se, li isqué un cant d’estil: un avi que jo tenia, abans de morir digué: no tingues pressa xiquet, que és molt fotuda la vida, i al meló i al casament, cal fer-li un bon pensament. Després de la cançó, Caterina alçà el peu, li foté una puntada a la canella que el deixà ben amarg i, ací pau i allà glòria, s’acabà el festeig.
Sa mare, que li coneixia la dèria, l’alliçonà abans d’anar a fer el servei militar, que allà no et pots posar a cantar quan tingues un disgust, que, llevat dels soldats, tot són homes drets i fets que no ploren mai davant ningú, ni volen mostrar ni contemplar febleses. Però els consells foren aigua en cistella, i tres vegades en els tres primers mesos, mentre feia la instrucció, anà a parar al calabós per cantar-li a un sergent, a un tinent i a un capità.
La tercera vegada que entrà al calabós ja era entrat l’hivern. Feia molt de fred i agafà una pulmonia que es va complicar força. Passà un any sense cantar a l’hospital militar i quan es recuperà, l’enviaren a casa amb tot de recomanacions per a l’estat precari dels seus pulmons. Sa mare es pensà que li havien evitat la jura de la bandera per si es posava a cantar.
Després d’això se n’anà a la ciutat. Abandonà el poble perquè aquella estada entre homes li havia obert els ulls, li havia despertat el foc del desig i la passió. Aquelles nits en blanc, estirat al catre i voltat d’homes joves com ell, musculosos uns, prims uns altres, de pell colrada i lluent el que tenia més a la vora de la dreta, o de pell blanca pigada i delerosa de carícies el que tenia a l’esquerra, li havien fet entendre per què li havia cantat a Caterina i per què, després d’ella, no n’havia buscat cap altra.
La mare ho sabia tot sense dir-ne res. Per què, sinó, no l’havia aturat en dir-li que se n’anava del poble? Per què l’havia mirat d’aquella manera que era com el vellut dels guants negres que tenia alçats al calaix de la còmoda que ell mirava de menut i es provava d’amagades?
El pare, per contra, no ho podia saber. Saber-ho hauria estat com una navalla i hauria fet la mort de l’avi. Sense avís, sense paraules, sense expressió de dolor, sense ranera de la mort. Sense res de res. La mort en sec.
Mesos després, aquella nit, a la taverna on anava a parar moltes nits quan acabava de treballar, havia tingut un ensurt en veure’n un com ell. No hauria estat capaç d’explicar com ho havia sabut, però n’havia tingut la certesa a la primera mirada. Després de la primera, s’havien mirat més vegades. Moltes. Ell, a la cadira del racó on seia sempre. L’altre, recolzat al taulell. Ell l’havia mirat posant intenció. Havia vestit els seus ulls amb el vellut dels guants de la mare. I l’altre… De l’altre no en sabia la intenció, però la manera com el mirava se li havia enganxat tot seguit a les teles del cor i s’havia sentit, en tot, company. Ell havia begut poc. Volia estar seré. L’altre havia begut molt, un got de vi darrere un altre mentre es miraven a la vista de tots, d’amagades de tots.
Finalment l’home va eixir de la taverna, evitant que la llum li entrara als ulls envermellits, ferint-los. No volia veure llum de cap manera. Tot ell es tancava en mil portes de foscúria. Portava massa alcohol i massa desesperació allí, davall la pell, cremant-li. Ell va sortir també a la porta amb el clar desig de cridar-lo, però la veu se li va fer independent al moment d’anar a trametre-li el complicat missatge i es va fer cançó. Una cançó al·lusiva a la mosca que pica la gent de sobte, capaç de fer-la fugir sense motiu en plena eufòria.
