La cita m’ha vingut al cap en vore que a la Rosalía li retrauen alhora que el seu art no és prou innovador ni tampoc prou pur, en el sentit de clàssic. És com recriminar a un calb que, a més d’estar pelat, va mal pentinat. Però què és “nou” i què “pur”?
Allò nou és tan efímer que, quan l’has definit, ja és vell. Sobretot en esta època de progèria, on tot envellix abans d’hora. Damunt, com que la novetat no té un valor intrínsec, se li’n dona o lleva segons convinga. Es menysprea una cosa perquè “no és cap novetat” o “és més vell que el cagar aponat”, tot presumint d’estar a l’última i alhora de conéixer a fons la tradició. Perquè, fardant d’esoterisme, també es tira d’allò antic: “Jo ja escoltava Queen abans que Mercury portara bigot”, “Jo li afaitava el bigot”, “Doncs jo li retocava, el bigot, quan se’l va tornar a deixar”, etc. Ací allò nou ja no s’exalta, sinó que es menysté per insubstancial, i el postureig es desvia cap allò clàssic, tradicional, “antic” –és a dir, “pur”–, allò que t’enlaira sobre la púrria ignorant, comercial i mainstream. No només li afaitaves el bigot a Mercury, sinó que menges cuina “de tota la vida”, fas la dieta paleolítica i escrius amb plomes de dodo “tal com s’han fabricat sempre”.
Però quin sentit tenen allò nou o allò vell si no són alhora bons o, fins i tot, millors?
Montaigne va escriure als Assaigs que la novetat el fastiguejava, fora quin fora el seu rostre, “i tinc raó, perquè n’he vist algunes d’efectes molt perniciosos”, i que “constituïx una prova extraordinària de la feblesa del nostre juí el fet que lloem les coses per la raresa o la novetat, o fins i tot per la dificultat, quan no s’hi afigen també la bondat i la utilitat”.
Pel que fa a la puresa, sovint és la invenció d’un passat inexistent, o bé el ressò llunyà d’un crit tan antic que ni tan sols podem reproduir-lo tal com era, com quan ens entestem a reconstruir una societat ancestral a partir de quatre troballes malenteses basant-nos en els capricis del present. Per a remuntar-se a allò veritablement pur cal viatjar al big-bang i el primer cante jondo: el soroll de fons de l’univers; als vivers estel·lars; a la gallina o l’ou; a la primera arrossegamenta fora de l’aigua primigènia; al crit primitiu a la caverna.
Quant a allò “original” –esta altra cara del que és pur–, ja ho va dir Hölderlin, i amb això em repetisc com l’all: “Som originals perquè no sabem”. U es creu original, però el que li passa –a banda dels gasos– és que no ha llegit els clàssics. Després de Praxíteles, tota Venus nua és una còpia. La creació només és nova i pura una volta, fa molt. A partir d’allà tots tallem, apeguem, cosim, recombinem i fem el que podem.
Del 2026 espere que no siga només nou, sinó bo. O inclús millor, malgrat les cabòries de Léon Bloy, que deixe per a un altre dia.
