Este és l’inici de la versió del Tirant lo Blanc adaptada per Josep Vicent Miralles i il·lustrada per Paula Bonet, disponible en un nou format per només 12,50 euros

Quan Tirant despertà, l’home de barba blanca el mirava pacíficament assentat al costat d’un arbre, a la vora d’una font d’aigües cristal·lines, amb un llibre vell entre les mans. Era el famós cavaller Guillem de Vàroic, l’alliberador de l’illa d’Anglaterra, home instruït en les disciplines de Déu i de les armes que havia renunciat a ser rei i havia abandonat el món per a consagrar-se a l’oració en la soledat de la muntanya. Feia molts dies que Tirant cavalcava en companyia dels seus per a anar a la cort del rei d’Anglaterra a fer-se cavaller i, en un moment en què la son l’havia vençut, el seu cavall havia abandonat el camí principal i l’havia guiat fins al paratge on estava l’ancià cavaller. L’animal, en un impuls per a beure aigua, sacsà el jove genet i el tragué de l’ensomni. Quan Tirant es despertà, l’ermità digué suaument:

—Vos pregue, per cortesia, que em vullgueu dir qui sou i quins negocis vos han portat fins ací.

—Com que ho voleu saber, jo vos diré que soc Tirant el Blanc, fill del senyor de la marca de Tirània i de la filla del duc de Bretanya, qui té per nom Blanca. Soc del llinatge de Roca Salada i ens diem així perquè la primera fortalesa que van prendre en la Bretanya els fundadors de la nostra dinastia, el capità Uther Pendragon –qui era pare del rei Artur– i el seu germà, va ser un fort castell edificat sobre una gran roca que era tota de bona sal.

Després, Tirant li explicà que el rei dels anglesos acabava d’anunciar la seua boda amb la bellíssima filla del rei de França, i per això havia ordenat fer una gran festa que havia de durar un any i un dia. Durant tot aquell temps, qui volguera, i demostrara que ho mereixia, seria ordenat cavaller i podria provar el seu valor en combats a tota ultrança, és a dir, a mort, amb altres valents cavallers. Quan Guillem de Vàroic sentí dir a aquell jove de tanta noblesa que volia ser cavaller, li vingueren a la memòria els temps en què ell ho havia sigut i tots els singulars actes d’armes que havia fet, així com l’honor que la cavalleria li havia atorgat. Romania corprés per aquells pensaments, quan Tirant li demanà:

—En què pensa vostra senyoria?

—Jo vaig ser ordenat cavaller fa ara cinquanta anys, a Àfrica, després d’una intensa batalla contra els musulmans –respongué l’ermità amb la veu tremolosa per l’emoció.

En sentir Tirant que aquell home venerable i savi havia sigut allò que ell tant volia ser, s’omplí d’inestimable alegria i amb tota humilitat li digué:

—Vós, senyor, pareixeu el més savi de tots els cavallers que jo haja vist en les corts de França, Castella o Aragó. Per això, si la mercé vostra no ho pren malament, voldria que em diguéreu què és la cavalleria i què he de fer jo per a ser un bon cavaller.

—Tot el que un bon cavaller ha de saber per a dignificar l’orde de cavalleria i portar una vida que plaga a Déu i admire els hòmens està escrit en este llibre que tinc entre les mans i que es diu Arbre de batalles. Així, fill, que, millor que escoltar les meues paraules, assenteu-vos al meu costat i junts llegirem com ha de ser el bon cavaller.

Moltes coses explicà l’ermità a Tirant que li haurien de servir després durant tota la seua extraordinària vida. Així, per exemple, li contà que la institució de la cavalleria nasqué en l’antiga Roma com el més noble dels oficis, al qual només podia accedir un home de cada mil. Després li donà notícia de com el cavaller ha de defendre l’Església, ser humil, servicial i magnànim, cuidar la bona gent i castigar amb força els qui volen fer-li mal. També explicà a Tirant el significat de les armes que distingixen els cavallers:

—Primerament hi ha la llança, que és llarga i aguda per tal que el cavaller faça retrocedir els qui volen atacar l’Església. Així com la llança és temuda per tots, així ho serà el cavaller. El significat de l’espasa, la més noble arma, és que talla per les dos parts i ferix amb la punta; així també el cavaller ha de tallar i ferir els enemics de Déu, no tenint-los pietat. La corretja amb què es cenyix l’espasa al cos simbolitza la castedat del cavaller; i el pom redó, el món sencer que ha de protegir. Quant a la creuera, simbolitza la veracreu, en la qual Crist va morir per a salvar els hòmens; i així han de fer els cavallers, donant la vida si és precís per la santedat de la seua causa.

—I què simbolitza el cavall? –preguntà Tirant, impressionat per les paraules de Guillem de Vàroic.

—El cavall, fill meu, és el poble. Així com el cavaller cuida el seu cavall en el combat, així ha de mirar sempre pel seu poble. Els esperons són daurats i el cavaller se’ls posa en els peus per a demostrar que no li importen l’or ni les riqueses materials. També són aguts per tal que punxe el cavall com ha de punxar el poble per tal que seguisca el seu exemple i siga virtuós.

Quan Tirant sentí aquella bella explicació s’omplí de goig i ja no volia cap altra cosa en el món que ser cavaller, però una ombra de dubte li quedava encara. Així que, a mitja veu, preguntà:

—I què passa amb els cavallers que no són bons i lleials?

—Quan això succeïx, els bons cavallers, a instància del rei, deuen prendre el malvat, armar-lo i vestir-lo amb tots els honors i posar-lo dalt d’un cadafal perquè siga vist per tots. Després pujaran tretze retors i faran oracions de difunts com si el cavaller ja estiguera mort. Fet açò, se’l despullarà de les seues armes i més tard se li llevarà inclús el nom i se’l rebatejarà amb aigua calenta amb el nom de Traïdor. Quan el mal cavaller ja no tinga nom, el rei, vestit de dol i acompanyat d’uns altres cavallers, el portarà a l’església de Sant Jordi enmig d’insults i se li donarà sentència de mort o presó perpètua.

I així fou com el jove Tirant conegué quines virtuts havia de tindre el cavaller i quin castic esperava als qui es burlaven de l’orde de cavalleria. Però, lluny de tindre por, el seu esperit estava ansiós per rebre l’alta distinció i poder provar-se en batalla en benefici de qui necessitara la seua espasa. D’esta manera, sense perdre més temps, i molt agraït per les doctrines de Guillem de Vàroic, prengué comiat d’ell no sense abans fer-li promesa que seguiria tots els seus consells i aniria a visitar-lo de nou quan tornara de la cort del rei d’Anglaterra.

* * *

Havien passat un any i cinc dies quan Tirant, ara acompanyat per altres cavallers de la seua comitiva, tornà a la font solitària on estava l’ermità. Quan el vell Guillem de Vàroic veié acostar-se aquells genets armats per la sendera que ningú havia transitat en tant de temps, es preguntà de qui es podria tractar, però en reconéixer davant de tots el jove a qui havia instruït tants mesos arrere, la seua sorpresa es convertí en la més gran alegria. Tirant baixà del cavall i humilment pegà de genolls en terra per a besar la mà del venerable ancià. Els seus companys feren igual, però Guillem de Vàroic no ho consentí i els abraçà fortament a tots, convidant-los a assentar-se amb ell sobre l’herba.

—No vos podria dir, magnífics senyors, la contentació de la meua ànima en contemplar-vos. Així que vos demane que em conteu detalladament les vostres aventures en la cort del rei d’Anglaterra i les festes que allí s’han fet. I a vós, Tirant el Blanc, vos pregue que em digueu si heu rebut l’orde de cavalleria i quines han sigut les vostres aventures.

En escoltar aquelles paraules, tots els cavallers de la comitiva somrigueren orgullosos i miraren a Tirant amb expectació. Ell se sentí torbat de sobte, s’alçà de l’herba i, després de dubtar uns segons en què tots estigueren en silenci, digué balbucejant:

—Jo, si em disculpeu, i perquè ja sé la història i els meus companyons són més hàbils en l’art de la narració, aniré a descarregar les coses que portem i prepararé tot el que calga per al sopar d’esta nit i per a fer-vos la festa que mereixeu.

I s’allunyà del grup deixant-los amb la paraula a la boca. Molt se sorprengué Guillem de Vàroic de l’actitud, abans tan sol·lícita i ara tan estranya, de Tirant. En això, i abans que diguera res, prengué la paraula Diafebus, el cosí germà i més volgut parent de Tirant, que era qui millor el coneixia.

—Reverent ermità, no vos preneu a ofensa que no estiga amb nosaltres el virtuós cavaller anomenat Tirant el Blanc, sinó a molta exaltació de la discreció de la seua persona. Se n’ha anat, segur, per a no estar present quan jo vos recitara el document que porte amb mi.

Tragué de la bossa una carta molt ornada i donà inici a la següent lectura: Nós, Enric, rei d’Anglaterra per la gràcia de Déu i senyor de la Gran Bretanya, i també del principat de Cornualla i d’Irlanda, sentenciem donar la mundana glòria, honor i fama a l’egregi i virtuós cavaller, de la nostra mà fet, Tirant el Blanc, i volem que esta notícia siga escampada pels millors dels cavallers. A més, manem que siguen celebrades festes, que duren quinze dies, en llaor i glòria del suara esmentat. I perquè tot el món conega la veritat d’estos fets, hem tancat la present carta amb tinta roja i l’hem segellada amb nostre segell. En la ciutat de Londres, a 14 de juliol del present any de la nativitat del Nostre Senyor.

—Ara puc dir –parlà Guillem de Vàroic després d’uns segons de respectuós silenci– que Tirant el Blanc és digne de tal distinció, puix se n’ha anat per a no sentir la seua pròpia lloança. I també em conhorta saber que fa més d’un any vaig ensenyar els secrets de la cavalleria a un jove tan digne i extraordinari. Senyories, vos demane, per la llum del Nostre Senyor, conéixer més gestes de Tirant el Blanc.

—Si als meus companys els pareix bé –digué Diafebus–, jo recitaré a la vostra senyoria la magnífica història que conté tots els fets d’armes i honors aconseguits per Tirant.

» Quan aplegàrem a la cort del rei d’Anglaterra, la ciutat sencera estava presa per la major festa que ningú es puga imaginar; tots els carrers estaven ornats amb banderes de molts colors, i hi havia música i balls en cada plaça, així com taules parades amb les més variades viandes, que cadascú podia servir-se lliurement. Però Tirant no volgué esperar ni un dia i, sense parar atenció a cap entreteniment, organitzà a tots els qui estàvem en la seua companyia, així hòmens com donzelles, per a anar al cadafal on el rei havia ordenat fer cavaller a qui així ho demanara i ho meresquera. Com fórem els primers en aplegar, haguérem de pegar grans colps en la porta, que estava tancada.

» —Què voleu? –ens preguntaren des de dins.

» I les nostres donzelles anunciaren que portàvem un gentilhome que volia ser nomenat cavaller. S’obriren les portes i feren entrar a Tirant a una gran sala del palau enmig de la qual hi havia una cadira d’argent coberta de tela verda. Una volta assentat en la cadira, vingueren els jutges a examinar si tenia qualsevol defecte físic que li impedira entrar en combat; observat que no en tenia cap i rebuts els testimonis dignes de fe que Tirant era home virtuós, feren vindre l’arquebisbe d’Anglaterra, qui, vestit amb l’hàbit de gala i amb un missal en les mans, davant del rei i tots els de la cort nomenà cavaller a Tirant segons la següent fórmula: Vós, gentilhome, que rebeu la cavalleria, jureu per Déu i els Evangelis no anar mai contra l’excel·lent rei d’Anglaterra? Jureu per sagrament que mantindreu i defendreu dones, donzelles, viudes, òrfens, desemparades i inclús casades si així vos ho demanen, i posareu la vostra vida en perill en batalla a tota ultrança si la seua demanda és justa? Fet el solemne jurament, els dos senyors de major dignitat que hi havia en la sala prengueren a Tirant pels braços i el portaren davant del rei Enric. Este li posà l’espasa sobre el cap i digué:

» —Que Déu i mon senyor sant Jordi vos facen bon cavaller –i el besà en la boca.

» Amb aquella fórmula es tancà la primera part de la cerimònia. Immediatament vingueren set donzelles, en representació dels set goigs de la Mare de Déu, i li cenyiren l’espasa; després quatre cavallers, que simbolitzaven els evangelistes, li calçaren els esperons i, fet açò, la reina i una duquessa, agarrant-lo cadascuna d’un braç, el portaren a la cadira reial on li feren tota classe d’homenatges i li oferiren abundants menjars i llepolies. «

—És la més bella fórmula que mai haja sentit narrar, amic Diafebus –digué l’ermità–, i em plau que així s’haja fet amb Tirant. Però ara voldria conéixer els seus fets d’armes, per ser en estos on un cavaller demostra la vàlua.

—No havia passat ni una jornada des de la seua ordenació com a cavaller –continuà Diafebus–, quan Tirant remeté un missatge a tots els cavallers que estaven en la cort reptant-los a combatre amb ell fins que un dels dos tinguera vint ferides amb sang o es donara per vençut. I així, havent fet este desafiament general, ens n’anàrem tots a passar la nit a la nostra posada, esperant la resposta, feliços per Tirant i segurs de la seua ventura.

—Això que dieu és prova que l’esperit de Tirant és inusualment brau, com a bon cavaller pertoca. Però digueu-me –inquirí l’ermità amb gran curiositat–, tardaren molt els altres cavallers a acceptar el combat amb Tirant?

—Encara no havia passat aquella nit quan rebérem una resposta: en eixir el sol, un cavaller desafiava a Tirant a entrar en lliça amb ell. Així, al sendemà, i en presència del rei i la reina, que presidien el combat des d’un cadafal, entraren els dos cavallers al camp de batalla, que era un gran rectangle de fusta amb una graderia central. Tirant vestia completament de blanc, llevat del cap, i en la mà portava un ventall que en una part portava pintada una creu i en l’altra una imatge de la Mare de Déu. Es posà enmig del camp, feu reverència al rei i a la reina, senyà amb el ventall els quatre cantons de la lliça i anà al seu cantó, on hi havia un xicotet pavelló, per a triar la llança que utilitzaria i esperar que el rei donara permís per a mamprendre el combat. Quan tot el públic estigué instal·lat i tranquil, el rei donà el seu beneplàcit i els dos cavallers feriren els cavalls amb els esperons, buscant-se amb les llances amb tanta força que les trencaren en mil trossos. Així feren moltes carreres, colpejant-se amb violència, però sense arribar a ferir-se greument. Fins que, en la carrera que feia vint, l’altre cavaller pegà a Tirant un colp terrible amb la llança, entre el casc i el plastró, que el ferí en el coll i el tirà a terra amb el cavall. Ràpidament, Tirant agarrà un altre cavall i una altra llança amb el permís dels jutges de camp i es tornà a col·locar en el seu lloc amb un fil de sang que li brollava del coll i li traspassava el plastró blanc que li cobria el pit.

» Els dos cavallers es miraren cara a cara, alenant, cansats de les moltes carreres i dels colps que s’havien pegat. En un moment, Tirant posà la llança en posició d’atac i esperonà el cavall. L’altre cavaller feu igual i s’acostaren a tota velocitat, amb els ferros de les llances apuntant-se directament al cos. Tirant trobà l’altre cavaller enmig del pit i, tan brutal fou el colp, que la llança li passà de banda a banda, de manera que el matà en l’acte i el llançà a terra a molts metres de la seua cavalcadura. Al cap d’un segon, el silenci de les graderies es convertí en una cridòria general que saludava a Tirant com a vencedor del combat. Acte seguit, s’obriren les portes de la lliça i entraren les donzelles, que s’endugueren a Tirant, exhaust, per tal que els cirurgians li miraren les nafres. Mentrestant, els acompanyants de l’altre cavaller arreplegaren el seu cadàver per a dur-lo amb tots els honors a l’església de Sant Jordi, a donar-li bella sepultura per haver mort com a valent i esforçat cavaller. »

—Així es deu fer, fill meu –digué Guillem de Vàroic–, perquè més li val al cavaller morir en la glòria de les armes honestes que no vituperat i amb deshonra. Però continueu, per la vostra bondat, i digueu-me quins fets seguiren a aquell singular combat.

—Uns dies després succeí que el rei i la reina havien organitzat un ball en una praderia que hi havia vora el riu. Molta gent estava en aquell delitós paratge gaudint de les festes reials, però entre tots els convidats destacava la Bella Agnés, parenta de la reina i filla del duc de Berry. Com vos podria dir, senyor? La Bella Agnés era criatura més angèlica que humana, dotada de totes les perfeccions físiques, plena de gràcia, honestedat i encant. Vestia unes robes que valdrien una ciutat sencera i adornava els seus pits un fermall de gran valor i molt bellament obrat. Llevat de la parella reial, ella era el centre d’atenció en aquella praderia. I passà que, en presència de tots, Tirant s’acostà decididament a Agnés i, amb els genolls en terra, li digué:

» —Per la coneixença que tinc, senyora, del vostre molt valer, així en bellesa com en llinatge, vos desitge servir; i vos agrairia eternament que la mercé vostra em volguera donar eixe fermall que porteu als pits. Si me’l doneu, jo el sabré custodiar i jure davant de Déu en el vostre nom que combatré qualsevol cavaller amb les regles que ell vullga posar, fins a la mort.

» —I per tan poca cosa arriscaríeu la vida? –contestà, enjogassada, Agnés–. Però en fi, per respecte als hòmens d’honor i les donzelles ací presents, jo vos atorgue el premi que demaneu. Preneu el fermall amb les vostres pròpies mans, cavaller.

» En vore Tirant que la seua petició havia sigut atesa per tan bella dama es posà molt content i, sense perdre temps, amb les mans deslligà el fermall dels pits d’Agnés, sense poder evitar tocar-li’ls de raspalló. I, després de donar-li les gràcies una i mil voltes, se’l posà en el bonet. Però sempre succeïx que on hi ha virtut uns altres posen enveja, així que al sendemà, a l’eixida de missa, un cavaller que es deia Senyor de les Viles Ermes, amb males formes digué a Tirant les següents paraules:

» —Cavaller, massa gran atreviment heu demostrat tocant el cos de la Bella Agnés i havent pres el fermall que em correspon. Perquè heu de saber que des que érem xiquets, ame, venere i servisc eixa dama per la qual he passat innumerables esforços. Així que doneu-me el fermall o perdeu la vida!

» I sense més paraules el mal cavaller Senyor de les Viles Ermes intentà llevar-li a Tirant el fermall en un grapat. En vore’s atacat, Tirant tragué ràpidament la daga que portava damunt i entre els partidaris d’un i de l’altre s’organitzà una brega espontània que acabà en dotze morts abans que no la parara la reina. Jo mateix, reverent senyor, vaig rebre quatre nafres. «

—Molt forta situació és la que conteu, Diafebus –digué l’ermità–. I què vingué després?

—Al cap just de tres dies, rebérem una lletra de batalla. La firmava el Senyor de les Viles Ermes i deia: A tu, Tirant el Blanc, que eres principi de la destrucció de la sang militar. Si el teu ànim esforçat no té por del perill de les armes que entre cavallers són acostumades, armat o desarmat, a peu o a cavall, vestit o despullat, en la manera a tu més segura, arregla’t amb mi en condició que puguem creuar les nostres espases fins a la mort. Escrit de la meua mà i segellat amb el segell secret de les meues armes, el Senyor de les Viles Ermes. Podeu imaginar la indignació de Tirant en llegir que se’l recriminava tan injustament quan ell era l’ofés. Sense pèrdua de temps, es posà en contacte amb un rei d’armes que tenia per nom Jerusalem i era molt savi i molt expert en qüestions entre cavallers. Tirant li preguntà si hi hauria qualsevol demèrit per la seua banda si acceptava el combat amb el Senyor de les Viles Ermes, o si podia recriminar-lo algun cavaller en cas que ell, Tirant, li donara mort en la lliça. Molt plagué a Tirant saber que en cap cas podria caure sobre ell cap culpa, ja que el Senyor de les Viles Ermes era el requeridor del combat i per tant el principiador del mal. Tirant li agraí molt a Jerusalem el consell i li encarregà que anara a vore el seu desafiant per a dir-li que acceptava el combat i que el deixava triar les armes que més li convingueren, tant defensives com ofensives.

—I quines armes trià el mal cavaller Senyor de les Viles Ermes? –preguntà àvidament Guillem de Vàroic.

—Admireu-vos, reverent senyor, perquè aquell mal cavaller decidí que la batalla es fera a peu, en camisa de tela de França per tot vestit, amb escuts de paper i cascos de flors, i per tota arma ofensiva una daga o coltellina genovesa de dos pams i mig de fulla. Imagineu quanta defensa pot donar un escut de paper o un casc de flors! Així i tot, Tirant acceptà les condicions.

» I a l’endemà, en presència de Jerusalem, del jutge de batalla i de tots els que érem amics de l’un o l’altre combatent, els dos cavallers estigueren en la lliça de la forma que vos he dit. Quan estigueren preparats, el jutge de batalla pujà dalt d’un cadafal que havien fet amb branques i digué cridant: Avant, cavallers! Que cascú faça com a valent i bon cavaller. L’un anà cara a l’altre amb molta fúria. El Senyor de les Viles Ermes portava la coltellina en alt, per dalt del cap i Tirant la portava recta, a l’altura del pit. Quan estigueren prop, el de les Viles Ermes li tirà tan gran colp a Tirant que amb penes i treballs pogué parar-lo. Després, en el mateix moviment de contraatac, Tirant li pegà un tall en l’orella i li l’arrancà de colp. El Senyor de les Viles Ermes sagnava abundantment, però encara tenia forces, així que assestà a Tirant un tall terrible en la cuixa i, sense temps de reacció, un altre en el braç esquerre que li aplegà fins a l’os. Els dos cavallers feien armes amb tot son poder i es feren tantes nafres i hi havia tanta sang que era cosa espantosa de vore i les camises blanques s’havien fet ja completament roges.

» En vista de la marxa del combat, Jerusalem demanà moltes voltes al jutge que el parara abans que els dos cavallers trobaren la destrucció, però el cruel jutge no ho volgué consentir mai, sinó que volia que un dels dos morira. I fou gran miracle que no ho feren els dos, ja que en un moment Tirant clavà la daga en el cor del Senyor de les Viles Ermes que, en trànsit de mort, respongué encara amb un colp al cap de Tirant que el deixà en terra, desmaiat. Els dos cavallers caigueren, cascú sobre la seua pròpia sang, i tots pensàrem que havien fet junts la via de l’altre món. Així estàvem, aguantant l’alé, quan el jutge de batalla baixà, senyà els cossos i posà dos creus de fusta al costat dels cavallers; l’un per estar ja mort i l’altre perquè, encara que li quedava una gota de vida, pareixia impossible que se salvara. Uns hòmens anaren a buscar el rei a l’eixida de l’església per a donar-li la mala notícia. Tan prompte com el monarca en tingué coneixement, decidí anar al camp de batalla per a vore què s’hi podia fer i ordenà, sots pena de mort, que ningú tocara els cossos abans que ell prenguera una decisió, després de deliberar amb el seu Consell.

» Però també vingueren amics del Senyor de les Viles Ermes que intentaren, folls d’ira, rematar a Tirant, que es trobava inert en terra, i si no fora per les nostres espases ho haurien aconseguit. Així i tot, una sageta perduda impactà encara en el cos de Tirant i empitjorà la seua situació. En batalla estàvem quan aplegà el gran conestable dels exèrcits, ens separà i feu fugir aquells miserables. La vida se li escapava a Tirant per les nafres i pensàvem que tot estava perdut, perquè el rei no aplegava a cap acord amb el seu Consell sobre què fer amb els cossos i el temps passava. En açò arribà a la lliça la reina amb tota la seua cort i la Bella Agnés no pogué evitar impressionar-se en vore a Tirant d’aquella manera per la seua causa. Amb veu dolorida, ens amonestà de la següent manera:

» —Cavallers que ameu a Tirant, tan poc d’esforç mostreu pel vostre amic que el deixareu morir en terra? Només passe mitja hora no li ha de quedar una gota de sang. Feu alguna cosa!

» I sense atendre a les nostres raons demanà un llit per a Tirant. Mentres venia el llit, i veient a Tirant tremolar, es despullà de les seues robes de vellut blanc i marta gibelina i les posà davall del seu cos. Després ordenà despullar-se a moltes de les seues donzelles per tal que posaren les seues robes damunt de Tirant. Quan Tirant notà la calfor de les robes, tingué una xicoteta milloria i obrí els ulls, cosa que no havia fet fins llavors. Així la Bella Agnés el prengué suaument pel cap i se’l posà damunt de les faldes, fet que li donà una gran consolació. Un temps després isqué el rei del seu Consell i ordenà dur a Tirant a una tenda en la qual poguera ser atés pels metges de les greus nafres que tenia per tot el cos, i que a qualsevol home de menor vàlua li haurien donat la mort. Respecte del Senyor de les Viles Ermes, el rei decidí que, com a cavaller que mor fent armes amb dignitat i sense rendir-se, el posaren en una caixa ornada amb teles d’or. I així, l’un mort i en la caixa, i l’altre en el llit, envoltat del clero amb les seues creus, de les dones i donzelles que ploraven amargament i de tres mil hòmens d’armes a càrrec del gran conestable, anaren en processó fins a l’església de Sant Jordi, on fou soterrat el Senyor de les Viles Ermes i Tirant el Blanc fou proclamat vencedor gloriós del combat. «

Quan Diafebus finalitzà el seu parlament, els ulls de Guillem de Vàroic s’havien omplit de llàgrimes per la forta impressió que li havia causat la història i per com de prop de la mort havia estat el seu estimat Tirant.

—De veres puc dir –sospirà l’ermità–, i sense por a caure en error, que mai havia tingut notícia d’un fet d’armes tan bell com el que ara adorna la figura de Tirant el Blanc. Prompte ha de caure la nit i ja el sol busca amagar-se darrere dels arbres, però en el temps que queda vos demane que em reciteu alguna altra aventura d’este cavaller. Després ja tindrem temps de sopar i prendre repòs.

* * *

Abans que el sol es ponguera, Diafebus reprengué la paraula dirigint-se a Guillem de Vàroic:

—Reverent ermità, moltes altres aventures seguiren el combat de Tirant amb el Senyor de les Viles Ermes, i totes de gran mèrit, lluitant contra hòmens i bèsties. Però sens dubte la història que serà recordada en l’illa d’Anglaterra durant més de cent anys, és la que ara vos recitaré.

» Açò fou que un dia amanegueren davant de la ciutat, a la distància de dos tirs de ballesta, quatre misterioses tendes, riques com ningú les havia vistes abans. Quan ho digueren al monarca, este i el seu Consell deliberaren enviar el rei d’armes Jerusalem perquè esbrinara quins cavallers estaven en les tendes i quines eren les seues intencions. Així que Jerusalem, vestit amb la cota d’armes i a soles, anà cap a les tendes. En aplegar a la primera li isqué a l’encontre un home molt ancià, de llargues barbes blanques, completament vestit de negre, que portava un bastó a la mà i una cadena d’or al coll. Cap paraula isqué dels seus llavis per molt que Jerusalem li preguntà i, agafant-lo de la mà, el feu passar a la primera tenda. Ací hi havia quatre grans cavalls sicilians de molta estima ja preparats, com si hagueren d’entrar en combat.

» Després l’ancià cavaller el portà a la segona tenda, on hi havia quatre llits molt grans, brodats d’orfebreria i coberts per riques teles verdes i roges. Al peu de cada llit hi havia una donzella, les més belles que es puguen imaginar, i en els capçals quatre escuts pintats.

» En la tercera tenda el cor de Jerusalem estigué a punt de parar-se d’un esglai, puix hi havia gitats quatre lleons immensos que s’alçaren de colp. Un patge entrà i amb una verga prima els colpejà suaument per tal que es tornaren a gitar. Esta tenda era molt estranya: estava dividida pel mig amb una tela grossa i verda, i en la part davantera, al costat dels lleons, hi havia quatre armadures i quatre espases daurades i lluentes. En açò, el patge que havia calmat els lleons corregué la tela i mostrà l’altra part de la tenda. Jerusalem entrà amb el seu silenciós guia i trobà ací quatre cavallers assentats en un banc, amb les espases nues a les mans, la punta en terra i el pom a l’altura del pit. Els cavallers portaven un vel de fil de seda que els cobria la cara, de tal manera que ells podien vore però no podien ser vistos. Ningú digué res i al cap d’un moment l’ancià agafà de la mà a Jerusalem i el portà a la quarta tenda.

» Ací hi havia un gran tonell que contenia vaixelles d’or i d’argent. També hi havia taules parades com si anara a celebrar-se un gran banquet. Un lleó custodiava la porta i Jerusalem fou forçat a menjar i beure abans que no el deixaren eixir. Quan abandonava l’última tenda, amb l’esperit rebolicat de por i dubtes, rebé un plat d’argent com a present de despedida.

» El relat d’allò que Jerusalem havia vist a les tendes organitzà un bon rembombori en la cort. Tot el món volia saber a qui pertanyien. I no passà ni un dia abans que la curiositat no es vera satisfeta, ja que els quatre cavallers, després d’una processó que paralitzà la ciutat, es presentaren en el palau reial en la forma següent: primer, quatre patges molt ben vestits amb argenteria i perles brodades; cadascú d’ells portava un dels lleons lligat amb una corretja d’or i seda trenades. Després venien els cavallers sobre les seues cavalcadures, amb robes extraordinàries de seda grisa fosca amb les mànegues obertes i al cap una espècie de caputxa de vellut negre que a penes deixava vore els seus ulls. Sobre la caputxa portaven capells de palla i sobre els capells, planxes d’or. Cadascú portava l’espasa cenyida, esperons daurats i perles orientals brodades a les calces, de manera que la seua dignitat no admetia dubte. Quan estigueren davant del rei i la reina, sense dir ni pruna, desmuntaren.

» Un d’ells posà un escrit en la boca d’un dels lleons que, mansament, s’acostà on es trobaven els monarques. Un calfred recorregué el cos de la reina. El rei, engolint-se també la por, prengué el paper de la boca del lleó i llegí el que ara vos diré: Nosaltres quatre, germans d’armes, estant en la ciutat de Roma tinguérem notícia de com el poderós rei d’Anglaterra havia fet una crida a tots els bons cavallers que volgueren fer armes en el temps que duraren les festes per les seues bodes. De tal manera venim a determinar que, buscant honor de cavaller i havent fet jurament solemne dins de l’església de Sant Joan del Laterà, qualsevol que vullga fer armes a tota ultrança amb nosaltres podrà fer-les. En la nostra posada, sobre un arbre sense fulles que té per nom Seques Amors, hem col·locat una gàbia amb els nostres quatre escuts: Valor, Amor, Honor i Menys Valer. El cavaller que toque l’escut d’Amor haurà de combatre a cavall, amb armadura i fins que trobe mort o victòria. Qui tocarà l’escut d’Honor farà armes a cavall, sense armadura, ni escut i amb una llança de dèsset pams que podrà canviar tantes voltes com vullga. Qui tocarà l’escut de Valor farà les armes a cavall, sense subjecció, amb una sola llança de tretze pams, amb una espasa de quatre pams, daga i destral d’una mà. Si el cavaller perd qualsevol arma, ningú el podrà ajudar a arreplegar-la. Finalment, qui toque l’escut de Menys Valer farà les armes a peu amb llança, daga, espasa i destral. Si al final del combat el cavaller perdedor encara està viu, s’haurà de posar a disposició de la dama que el vencedor determine per a fer tota sa voluntat.

» Quan el rei acabà de llegir la carta, un gran silenci ofegà la sala del palau i els nobles presents es miraven preguntant-se qui tindria prou valor per a lluitar contra ells. Enmig d’aquella expectació, els quatre cavallers se’n tornaren a les seues tendes tan misteriosament com havien arribat. Aquell mateix dia, mentres la cort estava rebolicada i es feien grups de quatre per a vore qui els donaria combat, Tirant anà secretament a un ferrer de la ciutat i ordenà que li fera quatre escuts: en un pintaria les armes de son pare, en el segon les de sa mare, en el tercer les del seu avi i en el quart les de la seua àvia. «

Aplegats a este punt, un somriure travessava la gastada cara de Guillem de Vàroic qui, movent suaument el cap i acaronant-se la barba, digué en veu baixa, abstret:

—I els desafià als quatre…

—Així és, reverent ermità –contestà Diafebus.

En aquell moment els dos callaren i miraren cap on es trobava Tirant, a penes distingible per la foscor que començava a apoderar-se del bosc. Al cap d’un moment Diafebus reprengué la narració.

—Tan prompte com Tirant tingué fets els escuts, després d’haver demanat permís al rei, i afanyant-se molt perquè cap cavaller li llevara l’honor, disposà que tots nosaltres, junt amb les donzelles, anàrem a les tendes dels cavallers. En sentir ells les trompetes anunciant-nos, isqueren per a conéixer qui eren els que els desafiaven. Foren els més admirats hòmens del món en saber que era un únic cavaller qui manava ajuntar els seus escuts amb els d’ells quatre per a requerir-los combat. També podeu imaginar com molestà aquell gest de Tirant els altres cavallers que es veren apartats de la glòria, però ja he dit abans que on uns posen virtut, uns altres posen enveja. Ara, senyor, i com la nit està a punt de caure del tot, no és hora d’entrar en els detalls de com Tirant resultà vencedor dels quatre combats. Només vos diré que entre batalla i batalla no tingué a penes temps per al repòs. Les nafres d’un dia s’ajuntaven amb les del següent i el cos li donava molt de turment, i si no haguera sigut perquè mai li fallà l’alé, hauria trobat una mort segura, a llança o a espasa.

—Molt em plau la victòria de Tirant –digué l’ermità–, però no es pot negar que també es una llàstima que moriren quatre cavallers tan extraordinaris. Es descobriren les seues identitats?

—Sí –replicà Diafebus–, i això és la part més increïble de tot, perquè eren el rei de Polònia, el rei de Frísia, el duc de Borgonya i el duc de Baviera, que viatjaven d’incògnit.

—Es confirma així la desgràcia de la seua mort, ja que els seus respectius pobles hauran quedat trencats de dolor. Però és ben cert també que este acte extraordinari assenyala a Tirant com el millor dels cavallers i justifica l’estima que li deu professar el poderós rei d’Anglaterra.

—I més encara –digué Diafebus–, atés que en finalitzar les festes reials, quan ja estàvem preparats per a partir, el mateix monarca instituí, davall la santa advocació de sant Jordi, l’Orde de la Garrotera, que reunix els més extraordinaris cavallers i que ha de durar tant com el món durarà. I Tirant el Blanc és membre destacat d’eixe nou orde.

La nit havia caigut completament i els companyons de Tirant encengueren un gran foc al voltant del qual soparen. Gran festa feren a Guillem de Vàroic, qui en els dies finals de sa vida bé podia alegrar-se: el seu deixeble, a qui havia orientat just abans de fer-se cavaller, estava cridat a quedar en la memòria del món per les seues gestes. Ben enjorn al sendemà, una volta alçat el campament, els jóvens cavallers es despediren de l’ermità i prosseguiren el seu camí. Al cap de moltes jornades, a cavall i en vaixell, aplegaren a la ciutat de Nantes, on els acollí el duc de Bretanya amb tots els honors. A més, quan el noble s’assabentà que en la comitiva viatjava qui havia sigut nomenat millor cavaller pel rei d’Anglaterra, la seua alegria fou enorme i no deixà d’afavorir a Tirant, tant amb béns com amb amistat.

Així, estant un dia en palau el duc de Bretanya amb Tirant, arribaren dos cavallers de la cort del rei de França amb terribles notícies: l’illa de Rodes, que estava poblada per cristians de diverses parts del món, sobretot després que els templers foren expulsats de Jerusalem i s’hagueren instal·lat allí, estava sent atacada pel terrible i poderós Soldà del Caire. A més, l’increïble exèrcit del Soldà tenia l’ajuda dels vaixells i les males arts dels genovesos, que buscaven fer negoci amb la conquesta de l’illa. No debades, els de Gènova tenien fama en tot el Mediterrani de ser uns mercenaris sense més senyor que l’or, disposats a pactar amb el mateix dimoni si els oferien riqueses. La nova, però, no queia sobre terra erma…