Són les últimes hores d’una vesprada de setembre de 1819 i un jove observa entre silencis immensos el lloc que li trasbalsa el cor, que l’exalta d’una manera que ni ell mateix és capaç d’entendre. A la seua deformada esquena, aliena a l’èxtasi dels seus ulls, està Recanati, l’urbs que l’ha vist nàixer poc més de vint anys arrere. Ciutat levítica i bisbal, d’aire irreductiblement trist, situada a la regió de Les Marques, prop del mar Adriàtic i al centre aproximat de la península itàlica, Recanati es desfà cada dia en les seues vesprades de tedi i foscors sobtades, de sopars discrets i lectures pietoses abans de lliurar-se a la mol·lície narcòtica i oblidadissa dels llits. I res d’això interessa a eixe jove que només sembla viure quan pot estar escabussat en els llibres o en les freqüents eixides als afores de la seua ciutat, en este estiu que acaba, davant d’eixe tossal i dels paisatges de terres que darrere d’ell es succeïxen sense fi, un escenari fastuós que Giacomo Leopardi contempla travessat per emocions que el commouen d’una manera estranya i nova.

En eixa ciutat allunyada de les principals vies de comunicació, en eixe borgo selvaggio que ell mateix va batejar així, Leopardi ha passat tota la seua vida fins a eixa vesprada de setembre de 1819. Mentres mamprén el camí de retorn a la casa familiar recorda els dies finals de la seua infància i l’inici de la seua adolescència, aquell fervor napoleònic que recorria Europa i al qual Recanati no va ser aliena, o almenys no enterament: en un ambient entre timorat i clerical el jove Giacomo i alguns pocs amics exerciren d’entusiastes comparses de les notícies que marcaven les fites del francés, rei del món que semblava reviure l’èpica de les batalles de l’Antiguitat.

Per a Leopardi, aquells foren els dies en què tota eixa passió d’exèrcits, mapes i llibertat només va ser compatible amb la lectura, amb l’estudi desaforat espentat per una curiositat insaciable que va permetre-li, amb només 15 anys, dominar mitja dotzena de llengües i tindre vastíssims coneixements en història, filologia, ciències naturals, literatura, filosofia o astronomia. Però des de molt prompte el tancament i l’aïllament que exigia tanta devoció erudita va deteriorar inevitablement una salut que ja venia tocada de fàbrica: un reumatisme que degeneraria amb rapidesa en malalties pulmonars i cardíaques, així com una tuberculosi vertebral que li deformarà de manera molt cridanera l’esquena de qui tant amava la bellesa i que, amb eixe aspecte físic que ell considerava inassumible, va patir reiterats rebutjos amorosos i dosis gegantines d’infelicitat.

Tot eixe cafarnaüm de plaers i dolors i desitjos vitals, sentimentals i sexuals incomplits, li farà vore la seua casa com una presó (per no parlar de la mesquinesa avara i miserable de sa mare, que mai va mostrar-li el mínim afecte, o de l’aristocratisme altiu i reaccionari de son pare, comte de Monaldo i colossal balafiador del patrimoni familiar, que no era escàs), i pocs dies després d’esta vesprada de setembre de 1819 perpetrarà la primera de les seues fugides a Roma, a la qual seguiran altres escapades (i tornades a casa; potser acovardat del món, i de l’hostilitat i les frustracions que en tantes coses trobava) a Bolonya, Milà, Florència (on coneixerà al seu inseparable amic i primer biògraf Antonio Ranieri) o Nàpols, on s’instal·larà de manera definitiva i on morirà en 1837, pocs dies abans d’haver complit els 39 anys.

Però hui, després de contemplar el tossal que tant li agrada i el paisatge que l’envolta, ja tornat a sa casa i pujat a la seua cambra, es tanca amb pany i clau (constata que gaudix d’un silenci inusual i perfecte, no sap ni vol saber per on pararan tots) i es dispon a escriure en eixe quadern d’apunts que ha encetat fa poques setmanes i que ha nomenat Zibaldone dei pensieri, una sort d’abocador de les cuites culturals, existencials i vitals que l’acacen com llops famolencs, i que mantindrà durant quinze anys i serà considerat, anys a vindre, una de les obres veritablement modernes de la literatura italiana i europea.

Pretén escriure algun d’eixos apunts que fa cada dia, però ràpidament es deté i creu que deu canviar de gènere: sent que tota eixa intensitat i les emocions que ha anat acumulant en aquell lloc durant tot l’estiu estan madures i exigixen versos, la més alta de les formes de la literatura. I evoca, amb a penes vint paraules, un passat extensíssim:

Sempre caro mi fu quest’ermo colle

e questa siepe, che da tanta parte

dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.

Giacomo Leopardi escriu, ja en la nit tancada, com en un rapte diví, dionisíac, com una possessió dels sentiments i la bellesa i el dolor de la seua realitat, o com si l’anhel d’allò impossible o de l’absolut que porta endins es manifestaren amb claredat desconeguda, prístina, com un escenari nou que tot ho explicara: “E sovrumani silenzi, e profondissima quiette io nel pensier mi fingo”. I tot eixe ritme d’immensitat, tot eixe moure per a canviar i romandre es manifesta en el vent que murmura entre les plantes el seu so de present etern: “E come il vento odo stormir tra queste piante, io quello infinito silenzio a questa voce vo comparando: e mi sovvien l’eterno”.

L’encara jove Leopardi sent com els batecs del seu cor s’acceleren, com s’altera el seu cos maltractat pels déus. Fugaçment sospita que en un futur potser podrà assolir més profunditat, però esta intensitat que ara l’exalta sap que no tornarà a tindre-la tan pròxima, tan adherida a la seua ànima dolguda i ardent: “Cosí tra questa inmensità s’annega il pensier mio”. Es passa una mà nerviosa pels cabells, neteja les ulleres amb el mocador, intuïx emocionat la grandiositat d’allò que està fent. Des d’un èter ingràvid i transparent baixa un vers final que Leopardi buscava i que el travessa. És exactament el tancament que desitjava, allò que reposava al fons dels llibres i dels milions de terminacions nervioses del seu cervell. Escriu al dictat d’aquell èter el final del poema, el goig definitiu i suprem: “E il naufragar m’è dolce in questo mare”. Respira. Rellig. Respira. Rellig els quinze versos. Necessita un títol que ho diga tot, que parle per eixos versos. Es gita al llit que té al costat de la taula on treballa i es manté mirant el sostre durant uns minuts. Després s’alça i torna a agarrar la ploma. I escriu: “L’infinito”. I torna a gitar-se, perquè ja són les hores fondes en la nit més alta.