Rimbaud i Kavafis es creuen a Alexandria

by | 23/05/2024

1878. Arthur Rimbaud (24 anys) es troba amb Constantin Kavafis (15) en els molls de la ciutat egípcia 
Temps de lectura: 2 minuts

És 1878, però durant l’estiu de dos anys arrere eixe jove que ara vagareja per Alexandria va enrolar-se en l’exèrcit colonial holandés amb la mateixa rapidesa amb què va desertar una vegada arribat a Java, el seu destí. El militar era l’únic passatge que les seues butxaques buides podien permetre’s, i també la tria que la seua ànsia d’exotisme i un neguit ardent que sense descans li crema el pit –com un magma de l’infern– li havien dictat.

Tornat de Java com a mariner d’un mercant escocés amb destí a Queenstown, al sud d’Irlanda, la llarga travessia tindrà el seu punt culminant en creuar el cap de Bona Esperança, quan patiren una tempesta brutal durant dies, però que va tindre l’efecte benèfic de minvar les bregues constants i ferotges de la marineria, particularment hostil amb el jove francés.

Ja a casa, decidix rodar pel continent i ho fa de manera intensa. Finalment embarca a Gènova en un vaixell que es dirigix a Alexandria. El jove de 1878 que ara vagareja per eixa ciutat té 24 anys, es diu Arthur Rimbaud i fuig de França, d’Europa, d’ell mateix i de la poesia que revolucionà per a sempre sent un adolescent, fa una eternitat. Fuig dels versos genials dels quals ara abjura i renuncia, i vol oblidar. Com vol oblidar les carícies de Paul Verlaine, a qui ara recorda com un faune grotesc, i les hores amables de Londres amb ell, i les tumultuoses, salvatges, de Brussel·les, també amb ell, o contra ell.

Arthur Rimbaud potser intuïx –perquè és el personatge més estrany i fascinant de la història de la literatura– el futur que tindrà. Potser pot aplegar a vore –perquè va ser el vident del pervindre de la poesia– el seu exili del món, dins del món: els dies d’Aden, a la vora del mar Roig, o els que passarà a Harar, al cor d’Àfrica, o les caravanes amb mercaderies que travessaven el desert, el tràfic d’armes, o de persones, o les successives companyes de llit natives (especialment aquella dona etíop tan esvelta, tan altiva, i a qui tant li agradava passejar per la ciutat de Djibouti amb el seu amant blanc i estrany), o les hores últimes d’una repatriació final, malalta i terminal, com un infern etern, a Marsella.

Però ara és 1878 i l’encara jove Arthur Rimbaud vagareja sense rumb pels molls efervescents d’Alexandria. Busca un bordell on desfogar-se i tastar la pell egípcia, l’aspror i l’atracció inesgotable dels cossos diferents. Gira un cantó polsegós i per un instant la seua mirada es creua com un rellamp amb la d’un xic de només 15 anys. Ben pentinat, atitlat, vestit amb una certa elegància innata. És Constantin Kavafis, freqüentador precoç de les zones baixes de la ciutat, habitant etern d’Alexandria. El blau quasi transparent dels ulls del francés el fascina i li porta un enamorament fugaç, impensat.

Rimbaud ignora completament la mirada i l’enamorament súbit. Els dos es creuen, es donen l’esquena, s’obliden per a no tornar a vore’s mai, però el jove Constantin Kavafis sent amb una intensitat tan irrenunciable com inexplicable que un alé poderós s’ha posat en ell, mentres el jove exiliat del món Arthur Rimbaud percep, abans d’entrar al bordell que finalment ha trobat, un alliberament profund, l’abandó absolut d’alguna cosa que –com un alé poderós– transmigra i s’allunya d’ell sense retorn possible.

Foto portada: postal d’Alexandria en l’època en la qual transcorren els fets narrats

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).

Et pot interessar