Pocs idiomes del món poden presumir de posseir traduccions de l’Odissea del calibre de les que atresora el nostre. A banda de la famosa i preciosista versió de Carles Riba –i la revisió que en feu Joan Alberich, qui també en produí la seua pròpia, prosificada i eficient–, i la moderna de Joan Francesc Mira, tan narrativament literària, podem afegir ara la de Pau Sabaté (Bernat Metge, 2026). Quatre Odissees, per tant, per a una llengua tan irreductible com maltractada per la història. Paradoxa? No ho sé, en tot cas em sembla una bona notícia des de qualsevol punt de vista.
L’Odissea és l’origen i el fonament de tota la nostra literatura –occidental– i alhora l’obra més actual: més assequible i directa per al lector contemporani. No ho dic jo. M’ho va dir Joan Francesc Mira una vesprada de novembre de 2011. A fora feia fosc i refrescava. Fou aquell any quan publicà la seua versió del turbulent viatge d’Ulisses de retorn a casa, que no pretenia, em digué, “elevar el text”, perquè no calia, perquè l’Odissea “era una obra que es recitava en públic, no era una peça d’una poètica refinada, destinada només a lectors determinats”. Simplement, el que ell havia intentat era “mantindre la dimensió poètica sense renunciar a la fluència narrativa”. Ho havia fet amb uns hexàmetres que aplicaven el model occidental de la llengua. No podia ser d’una altra manera: “total, per quatre cosetes –quatre desinències–, que no tenen cap importància… Tinc molt clar que hem d’utilitzar el nostre model literari [valencià], que és perfectament equivalent i compatible amb altres com el barceloní. A més, només s’ha de veure on s’han venut més les meues traduccions: deu vegades més a Catalunya que al País València. Suspicàcies? Cap”.
En la conversa, que fou l’única que motivà a la València periodística aquella traducció –“ni al ‘Levante’, ni a ‘Las Provincias’… ni es molesten ni s’adonen”, es queixava–, Mira també comparà la seua traducció amb la de Carles Riba, “una obra poètica esplèndida”, però on “la dimensió narrativa es fa difícil de percebre”. I és que, efectivament, hi havia la versió anterior, la de Riba, tan poètica, tan d’orfebreria i tan seua. Publicada en 1919 a Barcelona, en un moment d’histèria col·lectiva, però també d’indubtable optimisme històric, fou una de tantes pedres fundacionals del projecte cultural de la Catalunya moderna somiat per alguns –Cambó entre ells, que posava els diners–, i que tants fruits va donar, malgrat tot i malgrat tant.
El fet és que a les seues versions, Mira i Riba hi queden retratats, fidels al seu respectiu estil i personalitat. Només acarem per un moment un dels episodis més estimats de l’escriptor valencià, el de l’encontre entre el nàufrag Ulisses i Nausica al país dels feacis, i vorem les solucions que hi donen l’un i l’altre. És Riba qui oferix una peça dislocada sintàcticament, classicista, noucentista i perfecta, però alhora massa frondosa per a un lector poc avesat a filigranes literàries. I és que, en el fons, era la versió –magnífica– d’un poeta fill d’una època de preciosismes, una època en què calia mostrar i demostrar, pensaren alguns, que el català era capaç de tals diamantismes:
Jo te’m flecto, regina: ¿ets dea o bé moridora?
Si ets dea, entre els déus que l’ample cel posseeixen,
amb Àrtemis, el que és jo, la filla de Zeus poderós,
per la bellesa i l’alçada i el port al més just et comparo.
Mira, en canvi, proposa i reivindica el fons més narratiu i diàfan de l’obra d’Homer, sense perdre la delicadesa literària:
Reina i senyora, als teus peus! Ets deesa o bé dona humana?
Si ets un dels déus, dels qui ocupen el cel de planes extenses,
jo t’acompare a Àrtemis, filla de Zeus: ets com ella
exactament, en l’alçada del cos, la figura i la cara.
Quan Mira donava per enllestits els versos, per cert, ja feia anys que Joan Alberich havia fet una revisió crítica de la proposta del poeta de Barcelona i, també, n’havia aportat la seua pròpia, en prosa planera i divulgativa:
Jo et suplico, reina. Ets una dea o bé una mortal? Si ets una de les deïtats que senyoregen el cel espaiós, jo et comparo almenys amb Artemis, la filla del gran Zeus, en aspecte, en estatura i en distinció.
I ara, en ple 2026, com déiem, encara n’arriba una altra, la de Pau Sabaté. En les paraules amb què la clou, afirma que ha tingut especialment present la versió de Riba, sense oblidar la de Mira, que valora profundament, però que ell n’ha intentat la seua, lluny de la “literaritat altament poètica” del primer i del tractament com a novel·la més a prop del segon… o de la sonada traducció anglesa d’Emily Wilson. “En realitat”, confessa, “no he volgut fer res de nou”, només captar –i ací cita l’erudit Laurent Dubreuil– “la barreja de solemnitat i rusticitat” que es percep en els poemes homèrics. I ací, doncs, una quarta versió de l’episodi de Nausica:
Caic de genolls, senyora. ¿Ets deessa o ets una dona?
Si ets una de les deesses que el cel ample dominen,
et veig molt semblant a Àrtemis, que del gran Zeus és la filla,
més que cap altra, per l’aparença, l’alçada i la planta.
Deixada de banda la d’Alberich, en prosa, i la de Riba, col·locada als altíssims altars de la poesia clàssica, de les altres dos propostes en vers, la de Sabaté és segurament la més accessible per al lector model barceloní actual, tot i que, per a ser honestos, no em sembla tan allunyada narrativament de la de Mira, igualment a l’abast dels mortals d’ací i d’allà. Més enllà del model –oriental en el cas del primer; occidental, en el segon–, potser la de l’autor valencià té un punt més literari. Potser… Els experts, en tot cas, ja en concretaran les distàncies exactes i emetran el seu veredicte.
L’edició de Sabaté, per cert, adjunta també un pròleg preparatori i transparent de Roger Aluja i una lectura de la poeta Dolors Miquel, “Em va fer Atena”, que aplica a l’Odissea una mirada femenina i reivindicadora de les dones que hi apareixen, sense les quals, recorda, el retorn d’Odisseu hauria estat impossible. Reivindica sobretot la figura de Penélope, símbol de tot un món en ruïnes, diu Miquel, el de les antigues cultures matricials, que deixa pas al patriarcat instaurat en certificar-se l’entronització del seu marit, infidel reiterat però digerit, després de tot, i el consegüent i automàtic silenciament d’ella, que ja no governarà l’illa d’Ítaca. Una altra lectura, doncs, més enllà de la tradicional i masculina –léase heteropatriarcal–, de segur compatible amb aquella i molt probablement necessària a estes altures de la pel·lícula.
L’Odissea, al capdavall, s’edita més que mai. I es llig també més que mai. Mira, de fet, acabà aquella conversa hivernal de 2011 amb optimisme i pegant-me la bronca per catastrofista. Jo era molt jove, vivia els traumes del procés universitari de Bolonya i se’m passà pel cap que seria una meravellosa idea preguntar-li sobre el suposat ocàs dels clàssics i, ja posats, de totes les humanitats: “Però qui llegia Homer o Dant fa cinquanta anys? Per favor…”, em contestà, paternal i moderadament indignat. Enmig del naufragi vaig intentar alguna pregunta alternativa i sobretot no tan apocalíptica, sense èxit, però: “Mai s’ha venut tant. Això és una fantasia, com l’anomenada crisi del llibre. Quants llibres es venien fa cinquanta anys? Ara hi ha deu vegades més llibres, escriptors i llibreries. Quan jo estudiava a València hi havia dos llibreries potables. Ara, queda molt bé parlar de les crisis intel·lectuals mentre u es pensa que és d’aquells pocs escollits que llig, que s’estima la cultura i els clàssics…”. “No es tracta, més prompte, d’un problema de qualitat i no de quantitat?“, li vaig dir, cremant les meues últimes naus: “El que fem és idealitzar un passat que no ha existit mai. És molt autocomplaent malparlar contra el present i mai contra u mateix, perquè eixe u mateix és dels qui ha llegit molt, moltíssim, mentre ‘la gent’ no llig. Per favor…”. Tants anys, tantes coses i una nova traducció de l’Odissea després, he arribat a la conclusió que Mira tenia raó. Supose que Pau Sabaté també hi estarà d’acord.
