És tal vegada el primer espanyol que va conquerir musicalment els Estats Units i, com diu el títol de l’últim llibre d’Ignacio Peyró (Madrid, 1980), és El español que enamoró al mundo (Libros del Asteroide, 2025). Des de l’enorme impacte popular que va aconseguir en els anys 80 fins a convertir-se en imatge per a fer mems per internet, en la biografia de Julio Iglesias hi ha temps per a estar a punt de morir, parar-li un penal a Di Stéfano o ser el paradigma del latin lover.

El primer que crida l’atenció és el format, atípic en una biografia, de textos curts. Realment no està dividit en capítols, sinó que són escenes. Quan jo em vaig plantejar l’escriptura d’este llibre vaig pensar en com manejar tanta informació. I vaig optar per este format perquè és el mode més senzill de contar la vida de Julio Iglesias a qui no en sap res, tenint en compte que és un personatge del qual tot el món en sap més o menys alguna cosa. Vaig pensar que el format de capítols breus amb altres més llargs estava bé, li donava agilitat al text i permetia anar aportant la informació a poc a poc.

Tu vas nàixer en 1980, quan Julio Iglesias ja triomfava, així que no vas viure de manera conscient el seu èxit. El español que enamoró al mundo tracta de recuperar aquella època, més que fer una biografia? A ma casa no s’escoltava a Julio Iglesias, però tampoc n’hi havia una hostilitat. Des de xiquet, per descomptat, sabia de la seua existència i que era una persona famosa que cantava. Però en els meus primers records era ja un personatge especialment anacrònic, encara que alhora em resultava simpàtic. Després, amb els anys, sí que em va començar a generar curiositat precisament per eixe punt anacrònic i el seu record, com dius, sí que em permet tornar a un moment, no ja del país, que potser sona molt ambiciós, sinó de la meua ànima i la meua memòria.

Com creus que envellirà Julio Iglesias? Serà definitivament anacrònic i deixarem d’escoltar-lo més enllà algun èxit, o serà atemporal? Crec que ell ja té guanyada l’eternitat. Té unes quantes cançons que transcendixen la seua figura, no sé si en són sis, huit o vint. A més, algunes tenen un cert component diguem-ne personal, d’autoretrat, com la de “Quijote”, que les canta molt en primera persona i amb què ell s’identifica molt. Llavors, no sols perviurà la cançó, sinó que perviurà també eixa imatge que d’ell transmet.

En quin moment i com decidixes fer un llibre que està molt allunyat del que havies fet abans? Sempre m’havia abellit fer un d’eixos llibres que et conten la història d’algú i que al mateix temps et dona moltes ganes de llegir i saber-ne més del personatge d’una manera entretinguda. La biografia que jo en principi volia fer era la de Xavier Cugat, però és una vida que té més arestes, és molt més difícil de fer, i en el fons vaig pensar que als lectors no els interessaria tant. Julio Iglesias té una vida veïna a la meua, és un madrileny que es mou per les mateixes zones per les quals jo ho feia; per dir-ho així, podria haver sigut el meu company de classe.

M’ha fet l’efecte també que qui t’interessa de veritat és són pare, Julio Iglesias Pluga. Bé, és que em sembla un tipo molt interessant. Algú que als 90 anys va ser capaç de casar-se amb una persona moltes dècades més jove i tindre dos filles. És una curiosa mescla de poca-solta i persona responsable, un tipo que no oblidem que és Camisa Vella de falange i alhora és un metge d’aquells que marquen, que té una visió de la medicina molt humana, d’atendre a qui no té accés a la medicina, quan l’alfabetització era molt baixa i anar a un hospital era com anar hui a Mart. Va ser un home molt modern en eixe sentit.

T’ha quedat clavada l’espina de no haver pogut parlar amb Julio Iglesias durant l’escriptura del llibre? No, però després m’han comentat que li ha agradat i gent del seu entorn li va fer arribar el meu número. Però just quan li’l van donar vaig perdre el meu telèfon i ara tinc un número nou. Fent una broma, he de ser l’única persona del món que té una telefonada perduda de Julio Iglesias i no li l’he retornada. Ara de veres: sé que ell està molt content amb el text i a mi no m’importaria xarrar amb ell. Però al final el llibre és el que havia de ser perquè, de totes formes, si haguera parlat amb ell no li hauria preguntat ‘Què vas sentir quan et va passar esta o cosa o aquella altra?’. No estava buscant eixe tipus de coses: no volia fer una biografia sentimental, almenys no especialment sentimental.

No és el més ben plantat, ni el que millor canta i ni tan sols domina l’anglés… Quins són els factors del seu èxit? El que explica l’èxit de Julio Iglesias és que hi ha una cosa que es diu carisma, o geni, que en tens o no en tens. I ell en té. Perquè, en efecte, si tu ho avalues fredament, no té la veu i la bellesa canòniques i esperables. No és una persona tremendament atractiva ni té una veu que t’arrossegue, que t’esglaie. A més, cantava en la llengua incorrecta i, no obstant això, triomfa i aconseguix integrar tots eixos hàndicaps en una espècie d’unitat d’encant que ho fa tot congruent i d’eixa manera es fa perdonar. El seu mal anglés, per exemple, es convertix en un atribut graciós, quasi una marca d’estil als Estats Units.

De quina manera podem mesurar l’impacte de Julio Iglesias, tenint en compte que és un personatge que encara està viu? Julio Iglesias té almenys un assoliment transcendent, un assoliment demogràfic, quasi, que és vendre centenars de milions de discos i omplir estadis a Angola, a Guinea, a Alemanya, a tot arreu. Però el més important és que és el primer que, cantant en espanyol i venint de fora, triomfa als Estats Units, quan hi havia una certa ‘hispanofòbia’ allà. Ell comença a donar normalitat i visibilitat a eixa llengua i eixa cultura que ja des d’aquells moments van començar a ser parts integrants dels Estats Units. Allò curiós és que quan ell se’n va en el 79 és la millor decisió que podia haver pres en la seua vida, perquè així es troba amb el seu destí estètic. Ell troba que el seu destí és estar allí mirant l’horitzó al costat de la mar en pantalons de lli blanc, i decidix que encarnarà eixa estètica sempre.

Però és molt arriscat, perquè ell es va i obri un camí, no sap si li anirà bé, malament o regular. No, en efecte, ell sempre tenia l’angoixa que havia de continuar pedalant per a no caure de la bicicleta, i al final va arribar fins al Tourmalet. Però allò curiós és que quan ell torna a Espanya en el 84, amb tot el que es movia a Espanya en aquells anys, de sobte pareix que hi haja un enorme acte de desgreuge cap a ell… perquè ell és el primer que ha eixit al món en un moment en què Espanya començava a traure cap, i ha triomfat.

Ha aconseguit alguna cosa que aconseguixen molt pocs que és convertir-se en un mem i en un mem positiu. Com s’ha pres ell? Sí, a ell li ha agradat. Tot i que alguns dels mems que es fan amb ell tenen més gràcia que altres, jo crec que queda com un signe d’afecte, d’humor i d’amor amb què se saluda la gent, amb què és busca un somriure… Em pareix que és el més semblant a una popularitat apoteòsica.

Durant la investigació, què és el que t’ha sorprés de la vida de Julio Iglesias? El més cridaner és que fins que no supera sobradament la barrera dels vint anys, ell no sap que es dedicarà a la música. De fet, no sap què farà amb la seua vida, si anirà o no a la universitat, ni quin camí prendrà. Si tu seràs pintor, als 22 anys ja has agafat en alguna ocasió un pinzell. Si vols ser cantant, és una cosa que habitualment es veu des de xiquet, però ni de lluny ell podia imaginar que acabaria cantant, ni tan sols poc abans de guanyar el Festival de Benidorm. Quan hi ha un talent ocult, d’alguna manera es manifesta anteriorment al fet que decidisques dedicar-te a ell, i en el cas de Julio Iglesias no hi ha res d’això.