El segle XIII va ser una centúria de gran vitalitat social i canvis substancials en el panorama geopolític: des de les conquestes mongoles d’Àsia i part de l’orient europeu a l’afonament de l’Imperi almohade i els avanços dels regnes cristians cap al sud ibèric; (l’Algarve, el Regne de València, l’Andalusia oriental); des de les croades contra els càtars a les dirigides contra l’orient amb el saqueig de Constantinoble o la formació dels estats croats al llevant mediterrani.

Però, a més a més, va ser un segle molt ric en lluminàries intel·lectuals que feren aportacions notables tant a les “ciències i matemàtiques” com a les “lletres i humanitats”; allò que el químic i novel·lista Charles Percy Snow anomenava les “dos cultures”; dos cultures hui dia massa separades i que, en esta sèrie d’articles es vol contribuir a entrellaçar-les [1]. En serien exemples d’aquella excel·lència en molts camps personatges com ara:

* Els dominics (orde de predicadors) Albert ‘el Gran’ (Albertus Magnus), Doctor[2] de l’Església expert en molts camps, el seu deixeble més notable, el filòsof, economista, musicòleg, poeta i teòleg  Tomàs d’Aquino; i també el jurista Ramon de Penyafort.

* Els franciscans Arnau de Vilanova, metge de reis i papes, i el seu deixeble Ramon Llull; Bartholomeus Anglicus, autor de “De propietatibus rerum” (“Sobre les propietats de les coses), una de les primeres obres de divulgació científica; Robert Grosseteste i els seus deixebles, com ara el filòsof Ian Duns Scoto; l’experimentalista i matemàtic i teòric sobre l’òptica i les lents Roger Bacon (no el confonguem amb Francis Bacon, teòric de la ciència del s. XVI-XVII); o Guillem d’Occam, que inspiraria el personatge de Guillem de Baskerville de la novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa.

* El rei Alfons X de Castella, ‘el Savi’, d’extensa obra jurídica, astronòmica, matemàtica, històrica i literària; i casat amb Violant d’Hongria, filla  de Jaume I el Conqueridor i amb la qual va tindre un fill, Ferran el de la Cerda, potser al Pla del Bon Repòs adjacent al castell alacantí de Santa Bàrbara.

* El metge i traductor jueu barceloní Jafudà Bonsenyor.

*  Giovanni da Procida, metge de la Scuola Medica Salernitana, que des del segle IX venia impulsant avanços fonamentals en la història de la medicina gràcies a la síntesi dels coneixements jueus, àrabs, grecs i llatins. Da Procida va ser, a més, un diplomàtic i canceller del rei valencià Pere el Gran, al quals va afavorir la conquesta de Sicília i recompensat amb els feus d’Alís i Pomar i les baronies de Ador, Palma, Benissanó, Llutxent i Quatretonda al Regne de València.

* El matemàtic i geòmetra Leonardo de Pisa, més conegut com Fibonacci, difusor a Europa del sistema de numeració indoaràbic.

Sant Albert el Gran

El dominic Albert de Colònia (1206-1280) va ser adjectivat ‘el Gran’ (Albertus Magnus) per les grans aportacions que va fer a la ciència i la cultura cristiana occidental. Docent de prestigi, va ser un dels pares de la institució que tant ha aportat a la ciència occidental, la Universitat. Professor a la Universitat de París, la més prestigiosa de l’època, va ser també rector de l’Estudi General o Universitat de Colònia, així com un dels introductors de la “filosofia aristotèlica”, basada no tant en elucubrar sobre idees (a la manera platònica i agustiniana), sinó en observar, descriure, classificar i intentar desbrinar les causes que operen en la natura.

Sant Albert va ser un erudit d’ampli espectre i notable profunditat, un polímata, així com un dels introductors de les ciències i filosofies grega i àrab medievals a Europa. Una mena de precursor del model renaixentista de l’Homo universalis. Va ser una autoritat en múltiples disciplines que ara considerem  independents o aplicades: astronomia, física, matemàtiques, mineralogia, alquímia (va aïllar l’arsènic), geografia, botànica, filosofia, teologia, medicina, agricultura i jardineria,  etc. I també en zoologia i falconeria, disciplines en les quals, tot i que va incloure-hi algunes criatures fabuloses, va rebatre alguns dels mites zoològics medievals, com que el pelicà s’esgarrava el pit per tal d’alimentar les seues cries[3].

I com que una gran part dels coneixements els adquiria i recreava mitjançant preguntes a llauradors, caçadors, pescadors, etc., podem considerar-lo un precursor de les etnociències. És tan voluminosa la seua obra que els seus editors diuen que sense l’ajuda de la intel·ligència artificial potser tardarien cent cinquanta anys a llegir-la tota, transcriure-la, traduir-la, revisar-la i anotar-la.

En qualsevol cas, Albert el Gran ha sigut elevat a la categoria de Doctor de l’Església catòlica (i de l’anglicana i luterana); i també a la de patró de la química, les ciències de la natura i les exactes. Per això novembre, el mes de la seua mort, està dedicat a les ciències. Un mes en què se celebren no un sinó dos dels màxims impulsors de les ciències a l’Europa de l’edat mitjana, l’esmentat sant Albert el Gran (el dia 15) i el beat Ramon Llull (dia 27), patró dels informàtics i de l’enginyeria informàtica.

Tot i que, clar “això és una altra història”…

Sant Albert el Gran en un litografia del segle XV

[1] Entrellaçar les “dos cultures” a partir de la reflexió sobre les paraules (“Les paraules parlen” o “tenen molt a dir” o sobre allò que estem fent;  l’ús dels hipervincles de retroalimentació amb uns altres temes ja treballats anteriorment (en articles, youtubes, llibres); la interconnexió entre allò més proper i accessible (festes, cicles litúrgics, animals, plantes, fenòmens etc.), amb determinats referents històrics, pictòrics, cinematogràfics, poètics, científics i etnocientífics, etc; la presentació de llibres, revistes i persones (com en l’article que vam dedicar al caqui; o a santa Rosalia de Palerm) que també treballen temes similars de manera tan competent com discreta però que sovint són poc coneguts o poc valorats pel conjunt social; etc.

[2] En l’edat mitjana era freqüent etiquetar els grans pensadors amb el títol de Doctor seguit d’un qualificatiu que al·ludia a les seues virtuts o característiques, fonamentalment les intel·lectuals. Els savis que hem esmentat en l’article eren coneguts amb els següents títols doctorals: Sant Albert el Gran: Doctor Expertus et Universalis; Sant Tomàs d’Aquino: Doctor Angelicus; Beat Ramon Lull: Doctor Illuminatus; Ian Duns Scoto: Doctor Subtilis; Roger Bacon, Doctor Mirabilis; Guillem d’Occam, Doctor Singularis et Invincibilis.

[3] La idea que el pelicà alimentava les seues cries amb la pròpia sang va ser usada com a metàfora eucarística que ha perdurat en obres artístiques fins a temps recents; a casa nostra n’assenyalaríem, com a exemples, la façana de l’antiga Caja de Ahorros de Novelda (al Vinalopó Mitjà); o la representació escultòrica que corona la façana de l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció de Biar (l’Alt Vinalopó).