Març de 2025. Anuncien pluges intenses i temporals a la mar. Encara estem lluny dels pitjors, dels que solen donar-se en octubre i començaments de novembre (els temporals de Tots Sants), quan la mar rep amb amb força el bufit de vents del tercer i quart quadrants, llebeig o garbí (SW), ponent (W) i mestral (NW), però, tot i això, la simple advertència de tempestes fa rememorar naufragis i pèrdues doloroses gravades en la memòria col·lectiva de la gent de la mar. I em ve al cap una obra que vam comentar fa poc durant una visita d’amics al Museu de Belles Arts d’Alacant (MUBAG); una visita destinada a analitzar amb ulls de naturalista alguns dels quadres qui hi figuren, com l’oli sobre tela Nàufrags, del Museu del Prado però transitòriament cedit al museu alacantí. L’autor, el basc Joaquín Bárbara (Llodio, 1867 – Santander, 1931), la va pintar durant la seua estada a Roma, i en l’Exposició Nacional de 1897 va aconseguir la segona medalla.

Com altres obres de temàtica naturalista, el quadre ofereix bons motius per a reflexionar sobre les relacions entre l’art, la natura i les professions que en depenen, així com per a rescatar uns vocabularis en perill d’extinció. El pintor, a la recerca d’inspiració i d’informació, havia visitat diferents pobles mariners del Lazio propers a Roma, i el quadre representa la tornada a terra dels cadàvers de dos mariners recollits de la mar víctimes de la darrera tempesta. El mariner que governa la barca, que pel barret que porta podria ser de Bretanya, se’ns presenta pensarós, abatut, mentre els morts jauen estesos sobre estores de bova que cobrixen el fons. Guia el timó amb la mà sobre la canya o manovella mentre el vent de popa impulsa el llaüt. La vela és llatina, apel·latiu que reben les de forma triangular que, articulades amb el pal, van muntades sobre una perxa de fusta de dues peces, la verga o antena, de la qual la peça inferior i més grossa que mira cap a proa es diu car i la superior, dirigida cap a popa, pena. El costat de la vela que es lliga a la verga es diu gràtil, i amb una inclinació de 45º és lo millor per a cenyir, és a dir, per a navegar “de bolina” o de través contra el vent.

La barca i el xatrac

La barca, tot i ser de vela, du rems auxiliars per a dirigir les maniobres més precises o per si no bufa el vent. Rems que, en cas de necessitat, es lligarien a l’escàlem o estaca xicoteta i redona que apareix fixada en la borda, a la vora superior del costat de babord, i que actua com a fulcre de la palanca de primer gènere que ve a ser el rem. En el quadre només figura un escàlem, a babord, tot i que lo normal era que anaren per parelles, un o dos a babord i el mateix nombre a estribord. Per acoblar el rem a l’escàlem es feia servir una llampera, un tros de cap o cordell més prim que la corda retorçut per deixar dos, tres o quatre forats en línia; i, per a que el rem puga esvarar amb facilitat mentre es boga, la llampera anava lubricada amb seu o greix pastós obtingut per fusió i refinació dels teixits adiposos del bestiar o l’aviram.

Sobre el fons de la barca es poden vore fulles de bova (Typha sp.), una herba aquàtica molt fàcil de reconèixer pel cilindre bru amb forma de puro que corona la tija florífera. Eixes fulles, de fet, eren molt útils per fer estores i poder descansar sobre elles i també per a taponar les juntes de les barques, calafatejant-les. Per terres més seques, com en el migjorn valencià, es preferien les estores d’espart, que absorbixen menys aigua i aïllen millor de la humitat.

Fora del llaüt es distingeix un xatrac (Sterna hirundo), au costanera de capell negre i vol molt versàtil que captura peixos llançant-se en picat contra la mar, escabussant-se i agafant-los davall l’aigua. Com que els llocs de cria d’estes aus solen ser maresmes (per exemple, el Delta de l’Ebre, l’Albufera de València, etc.), es pot col·legir que la barca provenia d’una costa amb eixe tipus d’ecosistema; i també pot indicar l’estació en què va estar pintat el quadre, ja que es tracta d’una au migrant que procrea en primavera i que quan les cries tenen edat de volar formen estols per mamprendre el viatge cap a l’Àfrica a les darreries de la tardor.

 La nansa i el trasmall

Entre els aparells de pesca que figuren destaca, a babord i prop de la popa, una nansa. En termes generals, una nansa consisteix en una peça exterior més o menys cònica o cilíndrica anomenada buc, unida per la base a una altra anomenada afàs en forma d’embut i dirigida cap a l’interior de la primera, a la qual dona entrada per una bocana estreta generalment acabada en rametes que impedeixen la eixida del peix que ha entrat. A l’altre extrem del buc va una boca o porteta tancada per un tapell i que és per on es trau el peix que s’ha capturat. La forma i dimensions varien segons el tipus de peix i la quantitat que s’espera obtindre. Així, trobem nanses específiques que reben noms com ara boguera, sepiera, gambera, llagostera, anguilera (per a les anguiles Anguilla sp.), congrera (per als congres Conger conger), morenell o mornell (per a les morenes Muraena helena), etc.

Quan s’ha arribat al lloc on es pretén calar, s’hi llança el gall o pannes de suro mascle (escorfa de la surera Quercus suber) identificador de posició; la sirga o corda on van enganxades les nanses i la resta dels elements; i el mort o pes que ancora el conjunt al fons. En concret, les nanses solen disposar-se en calament, alineades, i això permet pescar i mantindre viu molt de peix i marisc (crustacis i mol·luscos comestibles), tot i que els morenells, més cilíndrics se solen calar en vertical i no sobre el fons. Pel que fa al seu material, cal dir que les nanses solen estar fetes de plantes fàcils de teixir i que es troben a prop dels llocs on es trenen, com ara espart (Stipa tenacissima), junc (Scirpus holoschoenus), salzes com ara la vimetera (Salix fragilis), canya (Arundo donax), rebotims d’olivera, rametes tendres de magraner (Punica granatum), o, a les illes Pitiüses, rametes tendres de savina (Juniperus phoenicea). 

D’altra banda, en l’obra també figura un trasmall o tresmall, amb els suros per mantindre la verticalitat, un ormeig format per tres xàrcies superposades, una de malla menuda al mig i dos de malla més ampla unides per les vores. El conjunt es cala amb plom, que va al fons, mentre que els suros queden en la part de dalt i mantenen la verticalitat de la trampa.

I encara diuen que el peix és car!

Trampes destinades a dur-nos el peix a taula, a un preu en ocasions massa baix en comparació amb l’altre que tan sovint paguen els mariners, el de la seua vida. Una disparitat que em remet a aquell passatge de la novel·la de Vicent Blasco Ibáñez anomenada Flor de Mayo (1895), pel nom de la barca del protagonista. En un dels passatges més dramàtics, Pascualet, un mariner de bon cor del barri del Cabanyal de València, mor en la mar i sa tia es lamenta mentre clama: “¡Que viniesen allí todas las zorras que regateaban al comprar en la pescadería! ¿Aún les parecía caro el pescado? ¡A duro debía costar la libra!”

Crits d’impotència. Com la mirada del mariner que guia la barca en el quadre de Joaquín Bárbara, una obra  que no tan sols ens ha servit per recordar les imprevisibles i perilloses relacions amb la mar, sinó també per recrear i recordar un lèxic que forma part del patrimoni cultural que hem heretat i que en esta ocasió m’han ajudat a concretar amics tan sabedors de la mar i de la pesca com ara Felipe Manzanaro Russo, de Tabarca; Pedro Muñoz Llorens ‘el Meno’, de Vilajoiosa; i Julià Garcia Soler, “Verga”, del Campello.

“En calma de mar no cregues, per serena que la veges”.

‘I encara diuen que el peix és car!’ (1894), pintura de Joaquim Sorolla conservada al Museu del Prado