L’absència d’automòbils i la presència de carros ens suggerix una ciutat tranquil·la, plàcida i reposada, molt diferent de l’actual i sí, realment ho sembla, però és una percepció enganyosa; els tramvies ja feia més de mig segle que circulaven pels carrers de València donant algun esglai, quan no un disgust; el parc automobilístic havia crescut exponencialment des que en 1902 el govern civil concedira la primera matrícula a un conductor de vehicle a motor, les matrícules al principi es donaven al conductor i no al vehicle, per la qual cosa era molt probable que no fora el primer en circular. I si a això afegim autobusos, tartanes, calesses, carros, carretes i alguna bicicleta, el panorama va perdent la seua idíl·lica aparença, com ho confirma l’aparició dels primers semàfors a la ciutat.
En efecte, el 24 de juny de 1930, el tinent d’alcalde encarregat del trànsit, publicava en la premsa una nota anunciant la instal·lació de quatre senyals lluminoses en l’encreuament dels carrers de la Pau i Comèdies i altres tantes a la plaça de la Reina; funcionant des de les nou del matí fins a les deu de la nit, produint centellejos de llum ambre des d’eixa hora fins a les dotze de la nit. Així mateix, continuar la nota, s’instal·larien en tota la ciutat discos i pals indicadors del trànsit, així com marques per a assenyalar els passos dels vianants. Un periodista d’un cert diari, davant totes estes innovacions, comentava: “antes, eso de salir a la calle y de echar a andar era cosa fácil, hoy se necesitan poco menos que libros de texto, algunos cursos de estudios superiores para librarse, no solo de morir aplastado por un automóvil, sino para evitar también el ser víctima de un urbano que nos castigue el bolsillo”.
En 1930, la ciutat estava en plena transformació, la popular Baixada de Sant Francesc acabava de desaparéixer per a ser absorbida per una monumental plaça d’Emilio Castelar encara en obres, de les quals tampoc es va lliurar, com es pot apreciar en la fotografia, el carrer Guillem de Castro a causa del desviament de la séquia de Rovella, la canalització del clavegueram i altres millores que van obligar a pavimentar novament part de la calçada. En la foto hi ha un element que evidència els nous temps, l’assortidor de gasolina de la companyia Uribe, S.L. També són visibles els raïls dels tramvies, en primer terme, el que recorria la ronda de les antigues muralles, amb el disc número cinc i en la cartel·la amb lletres negres i fons roig Estación del Norte- Puente de Madera-Glorieta, que en 1931 va canviar per Circunvalación fins a la seua substitució per troleibusos el 8 d’octubre de 1969 amb la denominació Interior; darrere de la illeta de l’assortidor de gasolina, els raïls i la catenària dels tramvies 21 i 22 que portaven a Torrent i Manises respectivament i que ací tenien el seu principi i final de recorregut.
Cal destacar en esta foto, els dos únics i centenaris edificis que han sobreviscut, llevat és clar, de les Torres de Quart i de l’església de Santa Úrsula: el que fa cantonada amb el carrer Quart i el contigu amb el carrer Murillo; i un detall més, el fanal de gas que en eixa cantonada es distingix i que ens recorda que en aquelles dates fins i tot convivien les dos energies, gas i electricitat, en l’enllumenat públic; ho corrobora una notícia en la Correspondencia de Valencia, datada el 12 de juny de 1930, informant de la designació de nous fanalers i el “aumento de cinco, las plazas de encendedores del alumbrado público”. Per cert, el fanal afortunadament encara contínua, però en l’altra cantonada.
Un any intens, aquell de 1930, vespra i pròleg de transcendentals esdeveniments. Va començar amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i va acabar amb la insurrecció republicana a Jaca dels capitans Fermín Galán i Ángel García. I mentres Josephine Baker actuava al teatre Apolo, l’Ajuntament i la Diputació de València declaraven el valencià com a llengua cooficial i a San Sebastià representants dels partits republicans pactaven una estratègia per a acabar amb la monarquia.
En la foto resulta interessant també, en la finca que ja estava deshabitada i que prompte seria demolida, la informació que oferixen els cartells de la seua façana, sobretot el de Baños árabes del Almirante, que es consideraven “àrabs” fins a fa poc relativament, però, com s’ha pogut demostrar posteriorment, van ser construïts en el segle XIV, en època cristiana, però seguint l’estructura dels banys islàmics. El seu ús com a banys públics va continuar fins a l’any 1959.
I el que no es veu en la imatge: la muralla medieval que passava per ací, que començà a enderrocar-se un 20 de febrer de 1865; queda com a testimoni la porta tapiada que donava accés a l’adarb, passeig de ronda protegit per una muralleta emmerletada que la recorria.
